Història perduda?

                                         

 

          L'antiga sagristia i cambril de l'Assumpció

       Un altre element singular que la nostra parròquia tenia, des de el any 1700 i fins el 1936, era el cambril que albergava la imatge de la titular de la parròquia, la Mare de Déu de la Assumpció, darrere de la fornícula del retaule barroc, i com el propi títol d'este post indica, també la primitiva sagristia que estava situada en esta part posterior a l'absis del temple.

        Per a posar-nos en situació, i imaginar-nos orientativa-ment com podia ser aquest cambril, n'hi ha prou amb prendre com a referència el de moltes esglésies, com per exemple Santa Maria d'Alacant, o Santa Maria d'Elx. Aquest que ens ocupa tenia unes mesures aproximades d'uns 3.60 metres d'ample per 4.75 de profunditat, trobant-se situat sobre la denominada sagristia vella, per ser la primera que l'església va tindre.

 

 

       Aquesta vella sagristia, tenia accés directe al carrer  portal d'Onil i comunicava en el temple amb una porta per la capella de Sant Blai, última de la part esquerra (interiorment a dia d'hui existent) disposava de dos escales per a accedir a la part superior, una de menor amplitud per a donar accessibilitat a la part del magatzem de la sagristia, la qual encara es pot apreciar el seu traçat en l'actualitat per la part exterior de l'absis, sobre els carreus; també es pot veure la silueta d'una xicoteta finestra, que des d'aquest magatzem, donava contra el retaule, des d'on afirmaven que es podia veure al celebrant. La segona escala era per a l'accés a aquest cambril anomenat, d'una major amplària, sobre 1.50 m. aproximadament. Això es deu al fet, que per aquesta escala, es pujaven les diferents imatges que en moments determinats presidien l'altar major, com per exemple la Mare de Déu de la Soledat en el mes de maig, baixant-se també la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció per a col·locar-la en les andes i ser processonada en el dia de la seua festa, el 15 d'Agost , etc.

      Una altra singularitat que albergava, és que el centre del cambril, el pis era un torn de fusta, podent la imatge donar la volta (com en molts llocs en l'actualitat el continuen realitzant) i estar cara a les persones que pujaven a visitar-la. També s'aconseguia amb aquesta rotació, com en el centre es col·locava un separador, que quan una altra imatge presidia, la titular no es retirava  sinó que quedava una imatge d'esquena a l'altra.

 

 

       Una dada a tindre en consideració, és que en aqueixos anys, tant ací en la parròquia, com en l'ermita i en la majoria de esglésies, les imatges de gran veneració i que presidien, no estaven sempre visibles exposades al culte públic, sinó que un llenç les protegia i reservava, generalment d'aquesta mateixa advocació, cobrin la fornícula; sent ja descobertes en moments concrets i moltes vegades amb gran solemnitat, denominant-se en molts llocs "la descoberta" (en l'actualitat en moltes poblacions com per exemple en Sant Joan es continua realitzant en el Santíssim Crist de la Pau o a València en la Mare de Déu dels Desemparats) El llenç que cobria en l'ermita a la patrona,  és el que en l'actualitat es troba en la primera capella, entrant a mà dreta en la parròquia, obra del artista Eliseo Esteve, de 1948.

 

      Altre element que tenia aquest cambril, és que disposava de llum natural, en tindre una finestra orientada a l'est, per la qual cosa, en els matins, a l'alba, que era quan se celebraven les Eucaristies antigament, mentre el temple romania a les fosques, a penes il·luminat pels llums d'oli i ciris, la imatge disposava de mes lluminositat al clarejar el dia. Rellevant és també recordar, que la llum elèctrica en el nostre temple parroquial es va instal·lar en 1930, a penes 6 anys abans de la seua destrucció, i podem imaginar que seria una il·luminació molt precària i rudimentària. (Desconeixem la riquesa ornamentaria que el cambril tindria, però és deduïble veient els detalls del retaule i reste d'acabats del temple).

 

 

 

       L'any 1856, sent capellà ecònom el Dr. En Joaquín Mira i Juan es va realitzar, segons consta:

 

 “Un suntuoso trono, o sea, graderío de madera, dado de color azul y plata fina, que ocupa y cubre todo el tercio inferior del altar mayor, y en éste un dosel y pabellón imitado a manto real. En el interior del graderío, hay colocada una máquina, por medio de la cual asciende y desciende la imagen; y como el impulso del movimiento se oculta a la vista del espectador, resulta la agradable ilusión de que el ascenso y descenso parece que lo verifique la imagen de por sí, y sin ayuda de agentes extraños. El coste del trono dosel y máquina ascendió a 11.000 reales de vellón, y se cubrió por medio de donativos voluntarios de la villa, entre los cuales no hubo siquiera uno, que dejase de contribuir con la mayor espontaneidad”....

 

 

      La part inferior d'aquest tron dosser, àngels i màquina per a l'ascens estan desapareguts, però la part superior va ser donada l'any 2021 per En. Francisco Javier Atard, qui ho tenia guardat en la seua finca "la senia Torró". El dosser en qüestió es troba bastant deteriorat, i en demanar pressupost a l'empresa d'art sacre, Salmerón de Socuellamos, va resultar que el pressupost per la seua restauració era superior al de la seua fabricació de nou. En l'actualitat es troba guardat a l'església del convent (en una altra entrada em centraré més concretament en ell).

        Després de la destrucció de 1936, va desaparèixer, afonant-se per complet aquest cambril i sagristia vella, però en el primer arranjament que es va realitzar al temple en el any 1940, es va tornar a reedificar en part, perquè encara que es van respectar la doble altura que tenia la sobre-sagristia i la del cambril, es va fer tot amb una sola escala, la gran d'1.50 m. deixant-la simplement embastada, sense acabar-se mai. (Hi ha documentació de algunes cartes de correspondència entre En. Toribi i el Pare Celestino Gussi de Montserrat, on queda de manifest, que en un principi, no tenien clar del tot quina funcionalitat donar-li i com concloure aquest cambril, en la restauració del anys 40 del segle passat.  Fins a la seua demolició l'any 2004, es podien apreciar sobre la paret algun dels marcs dels llenços que ornamentaven aquesta pujada al cambril, un d'ells de considerable grandària, segurament al·legòrics a la titular i que el foc va deixar impresos en la paret.

 

      Posteriorment, aquesta antiga sagristia, va ser utilitzada com a oficina parroquial, magatzem per a guardar andes i objectes de culte, i fins i tot durant uns anys va ser la seu de l'emissora parroquial. Baix l'esmentada escala de pujada al cambril hi havia un espaiós quarto de bany, havent-hi un altre cervell en la part oposada. També s'utilitzava la porta d'accés a aquesta, com a entrada i eixida del temple en les celebracions multitudinàries, tenint inclús pila de aigua beneïda, per la qual cosa eren tres les portes operatives.

 

 

 

 

     Si observem l'absis exteriorment, apreciarem una arcada de rajola massissa, que delata sobre el mur l'obertura a aquest cambril. També es pot apreciar en la fotografia del retaule, els dos accessos que des de este es tenia fins a l'esmentada sagristia. La apertura de l'arcada, des de l'any 1940, ha estat tapada solament per un barandat de rajola del 9, el qual es va derrocar 15 anys després, com vaig esmentar en l'article anterior, per a introduir els altaveus de l'orgue.

 

 

 

 

       En la restauració del temple, duta a terme per En. Francisco Berbegal de 1986, es van plantejar al consell d'obres dos opcions; el refer aquest barandat o construir un cambril nou, tipus a l'existent en l'ermita, però això sí, de pedra de carreu i del mateix estil de l'església. Finalment es va desestimar aquesta última opció per part del consell, per l'alt encariment econòmic que el fet tendria, perquè la restauració que s'estava duent a terme repercutia en un gran cost i tot era sufragat per donatius de la feligresia. Novament es va tapiar l'arcada interiorment, imitant-la a pedra de carreu.

 

 

 

 

          Un altre intent va haver-hi anys després, més concretament l'any 2004, quant anava a tapiar-se per la part exterior, pel llavors rector En. Juan Carlos Ferri, de realitzar aquesta mateixa obra, en considerar que dignificaria molt més la ubicació de la imatge que presideix el temple, al mateix temps que embelliria més si cap el mateix, tant interior com exteriorment. En aquest cas van ser des de Conselleria els que incomprensiblement el van desestimar, per la qual cosa no van accedir a donar els permisos oportuns. Lògicament, amb aquestes normatives, en el segle XVIII mai s'hauria construït el de l'ermita, perquè s'emporta casi 500 anys des de l'edificació d'aquesta. La meua pregunta en aquest punt seria:" Algú en el seu sa judici gosaria retirar-lo?" fins i tot sent d'un estil renaixentista, totalment diferent del gòtic de l'ermita. Segur que no.

 

 

       Al costat d'aquesta denegació també es va fer una altra actuació, al meu judici nefasta per al temple parroquial, com va ser tapiar la porta que comunicava l'antiga sagristia amb l'església, argumentant que no tenia sentit en aqueixa ubicació una porta. Crec que és convenient recordar que no estem parlant d'una porta nova, perquè com el propi nom tenia “sagristia vella” reflecteix que és del temps de l'edificació del propi temple. Sincerament, crec que no eren conscients de la funcionalitat que aqueixa porta tenia per a la parròquia, i que per no estendre'm massa no entre a narrar.

 

           Un nou intent va haver-hi, concretament al 2014, i presidit per l'actual rector En. Salvador Valls, consell parroquial i diferents grups parroquials, d'evitar que aquesta porta estiguera tapiada per la part exterior. En aquest cas, ja es va aportar un informe per part d'un arquitecte, de la conveniència que aquesta porta no romanguera tapiada, per a en cas de necessitat poguera ser utilitzada com a eixida d'emergència, sent registrat a l'ajuntament de la localitat; encara que per part de la corporació es va veure viable aquesta proposta, novament va ser denegat per conselleria.

         I sense pretendre ferir cap sensibilitat, per no ser la meua voluntat, ni la finalitat de aquest blog que es informar, però en honor a la veritat si que vull manifestar el següent: Curiosament, aquesta porta antiga van ordenar tapiar-la, però; en la part posterior del castell, on mai havia existit sí que es podia obrir; i què dir de l'edifici del propi ajuntament, a la vista està, ací si es poden obrir portes per la seua funcionalitat, fins i tot comunicant edificis d'estil clàssic amb actuacions modernistes totalment irrespetuoses en el context; amb poca o cap estètica, segons el parèixer de la majoria de la població. Vull pensar que aquestes actuacions s'ajustaran a llei, però, quina llei? La llei de l'embut?.... 

 

 

        En les següents fotografies, podrem observar un fotomuntatge, realitzat per José Bernabeu l'any 2004, per a poder contemplar una lleugera aproximació del que podria ser el que es pretenia realitzar.