I
entre tanta efemèride, esdeveniment i commemoració, hi ha un altre
aniversari que no podem passar per alt, i encara que siga breument, és
de justícia el fer esment; es tracta dels 80 anys de l'arribada a
Castalla i presa de possessió de la parròquia de En. Toribi Sellés, així com dels 37 anys de la seua defunció que aquest any 2022
es compleixen, perquè tots dos esdeveniments es van produir curiosament
el mateix dia i a la mateixa hora, doncs a les 6 de la vesprada del dia
15 d'agost de 1942 arribava a Castalla i a les 6 de la vesprada del 15
d'agost de 1985 moria.
Aquest singular sacerdot, que com tota
persona humana, va tindre les seues llums i ombres; encerts i
errors; defectes i virtuts, podem afirmar amb rotunditat que per a
Castalla va ser un personatge sublim; que va marcar un abans i un
després, tant en la parròquia com al poble en general; vaig
per això, com he esmentant sense aprofundir excessivament en la seua
figura i fets, perquè aquest article es faria interminable, o més aviat,
es podrien escriure fins i tot llibres, sobre que va fer, qui va ser i que va
representar per a Castalla, encara que per altra banda, crec que a tots els que vam conviure amb ell ni tan sols fa falta el recordar-nos-ho.
En. Toribi
naix a Beniarrés el 6 de Maig de 1910, lloc de residència dels seus
pares, sent el menor de cinc germans, Celia, Elvira, Amparo, María i ell
mateix, d'una família humil i treballadora; als pocs anys la família
emigren a Alboraia per qüestions laborals; als 9 anys ingressa en el
seminari de València, quedant orfe de pare al poc temps, per
la qual cosa la seua família va haver de fer un gran esforç perquè
poguera concloure els seus estudis eclesiàstics, fet que va tindre lloc
en 1935, any en què va ser ordenat sacerdot, celebrant la seua primera
missa el 7 de juliol de 1935 al mateix Alboraia. En aquest mateix any va
ser nomenat rector de Alcalalí, Benialí i Benisivá,
podent exercir a penes durant un any aquest ministeri en esclatar la
guerra civil, havent de passar a refugiar-se i amagar-se per les
muntanyes per a intentar evitar ser executat, pel mer fet de ser
sacerdot, pels milicians de la república. Conclòs el trist i penós
enfrontament de la guerra civil, en 1939 va ser nomenat rector de Bellreguart,
on s'involucraria de ple en la reedificació de l'església, perquè havia
sigut derrocada per complet en la passada contesa. És l'any 1942, quan
als seus 32 anys i per oposicions aconsegueix el nomenament de rector de
Castalla, arribant a aquesta sobre les 6 de la vesprada del 15 d'agost
del citat 1942. La seua arribada a Castalla, ciutat a la qual
s'entregaria en cos i ànima, va ser de la següent manera: Com he
esmentat sobre les 6 de la vesprada va arribar en un autobús de
l'empresa d'Alcoi “L'Alcoiana”, realitzant la parada en "el xorro", lloc en
el qual li esperava la corporació municipal, la banda de música i una
gran multitud dels habitants de Castalla. L'esdeveniment va ser anunciat
amb un volteig de campanes en les poques que s'havien salvat de la
guerra civil; seguidament va visitar el temple parroquial, que
portava algun temps en obres i encara no estava operatiu, per la qual cosa
d'ací es van traslladar a l'església del convent, la qual, malgrat haver
quedat en un lamentable estat, conservava en perfectes condicions les
seues parets i sostre, on va celebrar la seua primera missa.
Per
a les festes d'aqueix any 1942 es va rehabilitar el temple parroquial
amb un arranjament molt a la lleugera, pintant algunes de les parets
ennegrides pel foc i reparades amb algeps, col·locant-se un altar
provisional també de rajola i algeps, sobre el qual es va instal·lar
l'antic dosser de la patrona que es conservava en l'habitatge de la
família Torró, quedant-se muntat durant uns tres anys més fins a
començar les obres de la restauració, sent aquesta l'única ornamentació
que durant aquests anys el temple va albergar; el primer acte que es va
oficiar als quinze dies de la presa de possessió d'aquesta, la seua nova
parròquia, va ser l'1 de setembre d'aquest mateix any, pel vicari
general de València En. Antonio Rodilla, sent assistit per En. Toribi com a nou rector. L'acte, en qüestió es va tractar d'un ofici de
reconciliació i perdó amb els quals tant de mal van fer al propi temple,
per a a continuació celebrar la primera missa.
El 4 de juliol de 1944 reforma En. Toribi
la junta de restauració que havia dut a terme les primeres obres, per a
a continuació convidar a alguns artistes perquè presentaren projectes i
pressupostos per a la restauració del temple, no sent la majoria del
agrat d'aquesta junta, i sent el que els va convèncer el del Pare
Celestino Gusi dels
monjos del monestir de Montserrat, començant ja el següent any les obres
de restauració que van albergar: Presbiteri nou amb Altar i baldaquí,
capelles laterals, baptisteri, sagristia, capella de la comunió,
instal·lació elèctrica i megafonia, neteja i arranjament de carreus
trencats, paviment nou, en definitiva, una restauració integral del temple, perquè se
l'havia trobat en la més absoluta ruïna (en un altre article el
desglossaré més al detall). I conclou ell de pròpia mà: “ Aquesta obra
tan bella és xifra del fervor i generositat dels castelluts,
que sense ajuda exterior de cap classe, amb l'aportació de confraries,
associacions i particulars, han anat pagant-se totes les despeses. Els
donatius sumen alguns milers la qual cosa indica que han contribuït tots,
i centenars de milers de pessetes invertides. Mereixen destacar per la
seua generositat En.Francisco Torró, prevere fill d'aquesta població i
les senyores Bellot Mira". L'1 de setembre de 1948 es va consagrar
l'actual altar major.
Dins del dinamisme que li caracteritzava
els projectes i idees anaven acumulant-se al seu cap, trobant-se
lògicament amb les limitacions econòmiques, especialment en aquells anys
de postguerra, on el que generalment abundava era l'escassetat. El
següent projecte, una vegada el temple restaurat i habilitat per al
culte era l'adquisició d'un nou orgue de tubs, però la qual cosa s'excedia
per complet a les possibilitats, per tant es va decantar per un electró-estàtic fabricat a Sant Sebastià.
Durant
la dècada dels anys cinquanta tres nous projectes van veure la llum; la primera de les obres d'aquesta dècada va ser la
construcció del col·legi parroquial, el que molts han passat a
denominar “la seua obra magna”, la conclusió del qual va tindre lloc
l'any 1956, després el va cedir per a la seua administració a
l'ordre secular de les Obreres de la Creu; cal ressaltar que per a la
realització d'aquest projecte es va trobar literalment sols, ja que el
propi consell parroquial es va tirar arrere desaconsellant-li,
afirmant-li que era impossible per a un poble com Castalla la
realització d'una obra d'aqueixa envergadura. La segona es la construcció de la casa del sagristà en el solar junt al campanar denominat el "fossar". El tercer es
tracta de l'emissora parroquial "Radio Castalla" instal·lada en la part posterior de
l'absis primerament, per a posteriorment traslladar-la a la casa anteriorment anomenada
contigua al campanar.
Encara no havia conclòs aquest projectes, i ja tenia al seu cap el següent, es tractava de la restauració de l'ermita de la Sang,
ja que les seues voltes i sostre amenaçaven ruïna fins al punt
d'haver-hi perill d'enfonsament; aquestes obres les va executar bastant
pausades en el temps ja que les va començar en aquesta dècada dels
seixanta i podem afirmar que les va concloure a principis dels huitanta,
realitzant totes les cobertes excepte la cúpula del cambril noves, i en
descobrir entre les ruïnes unes restes de artesonat de fusta, amb
aqueix mateix estil el va reposar en tota la nau del temple; va obrir la
fornícula de la Mare de Déu perquè aquesta quedara exposada al culte dins del
seu cambril, al temps poguera ser contemplat des de la nau
central; va localitzar les criptes i els va realitzar un accés, baixant
també la imatge del Crist jacent a una d'elles, la qual va decorar amb
motius al·legòrics a la mort i resurrecció de Crist; va pavimentar decorant la plaça i la costera de pujada per a facilitar el accés i poder realitzar les
processons sense perill; va construir la casa de baix de l'ermita ...
En aquesta mateixa dècada, concretament
l'any 1963 restaura la capella del Santíssim de la parròquia,
col·locant-li també pintures amb llenços murals, sòcol de marbre i altar
nou.
És ja l'any 1964 quan li toca el torn a les campanes;
observant la deterioració que el pas dels anys va exercir sobre les truges
de fusta, i apuntalat pel seu gran carisma innovador, procedeix a
l'electrificació de les quatre campanes existents en la parròquia, amb
la lògica substitució dels jous de fusta pels de ferro. També se
substituïsc la truja de la campana de l'ermita.
A pesar que anava
entrant en edat, la seua vitalitat no declinava, per això en la dècada
dels setanta es va centrar ja més en la restauració de la casa abadia i
en la construcció del bloc de pisos denominat Galilea, la finalitat dels
quals no era altra que l'adquisició de capital per a poder dur a terme
els seus projectes i obres en la parròquia collegi i ermita.
En aquests anys setanta també li va tocar el torn al convent, al qual li va col·locar un paviment nou, presbiteri i altar. També en esta dècada i més concretament en 1978 es va veure immers en la ruptura de la campana major, a la qual ràpidament va voler donar-li una bona solució, que al final no va tindre que ser altra que refondre-la. En estos anys també realitza una ampliació del col·legi per haver-se quedat menut.
En
la dècada dels huitanta i més concretament l'any 1982, adquireix un orgue nou amb molt més poder i millor so que l'anterior, traslladant
l'antic a l'església del convent, beneeix la nova imatge de la Mare de Déu de
la Soledat i andes noves, rèplica de les destruïdes en 1936 i se li
queda ja en ment el projecte de la neteja de tota la pedra del temple
parroquial i una nova il·luminació més digna i decorosa amb l'edifici,
no podent-lo concloure per la seua defunció en 1985, sent ja En.
Francisco Berbegal qui ho va portar a terme.
%20657.jpg)
%20654.jpg)
Fins
ací he narrat alguns dels detalls més significatius del seu pas per
Castalla, deixant en el tinter, per a tal vegada una altra ocasió, uns
altres com poden ser els seus famosos viatges, la qual cosa van permetre
que moltes persones gaudiren i isqueren per a veure Espanya i altres
països del món; les seues famoses sessions de cinema, les tómboles,
missions parroquials, fundació de cors, corals i escolanies, per a engalanar un dels seus
grans amors, l'amor al culte diví, amb les seues més que reconegudes
solemnitats.
.JPG)
Després de celebrar les seues bodes d'or sacerdotals
el 7 de juliol de 1985 a Alboraia i posteriorment el 15 d'agost ací a
Castalla, al concloure la missa major que va oficiar amb tota
solemnitat i cantada, es va desplomar, morint sobre les 6 de la
vesprada, mateix dia i hora en què va prendre possessió d'aquesta la
seua benvolguda parròquia. El següent dia 16, dia de Sant Roc patró de Castalla a les 6 de la vesprada va ser el soterrat, a on l'església i plaça es trobaven abarrotats, i tal qual va arribar feia 43 anys va eixir camí del cementeri, això és, en banda de música, corporació municipal i multitud de gent, sent portat a muscles fins el mateix cementeri. (Com a data curiosa cal ressaltar que les campanes no van deixar de sonar en el toc de difunts de capellà des de les 17.30, hora del primer toc, fins que va rebre sepultura en el cementeri sobre les 20.00 h. Tocs realitzats lògicament a ma i rellevant-nos diverses persones).
Com diu el refrany “és de ben nascuts
el ser agraïts”, per això crec que és d'obligat compliment la
realització d'aquest post i algunes coses més, per a agrair a aquesta persona que es va
entregar en cos i ànima a aquesta parròquia i poble durant 43 anys, sentint-se com un castellut
més, bolcant-se especialment en els més necessitats, ajudant i cuidant a tots sense fer ningun tipus de distinció, ni per idees polítiques ni per res, a pesar de haver viscut en les seues carns la persecució, retornant-li a esta parròquia part de l'esplendor perdut en 1936, que com he
esmentat, resulta increïble que en aqueixos anys de manca poguera
desenvolupar tants projectes, que en la meua modesta opinió sols te una explicació; que pràcticament la totalitat del poble estava al seu costat, recolzant-lo i ajudant-lo, un fenomen que es presta per a un minuciós estudi en un futur.
Per a concloure, vull fer meues les
paraules En. Antonio García, condeixeble d'ell i pare del que va ser president de les Corts
Valencianes i diputat pel PSOE, en les seues bodes de plata sacerdotals: “He aquí al gran cura que supo encontrar a su pueblo y he aquí al gran pueblo que supo encontrar a su cura”. I les paraules finals en l'homilia del
seu enterrament per En. José Antonio Berenguer el qual va afirmar:
“Resem per ell i alhora tinguem la seguretat que des del cel per a tots
nosaltres i per a aquesta, la seua benvolguda parròquia, continuarà sent " EL SENYOR RETOR"
%20721.jpg)
%20722.jpg)
%20617.jpg)
%20216.jpg)
%20217.jpg)
%20657.jpg)
%20654.jpg)
.JPG)
.jpg)
