sábado, 14 de marzo de 2015

LA CAMPANA DE L'ERMITA I EL CASTELL





              En aquesta entrada vull centrar-me en la singular història de la campana de l'ermita, així com les seues diferents ubicacions i la seua relació amb el castell de Castalla. Abans de res vull deixar clar que en la història que vaig a narrar, part d'ella està documentada però també hi ha una altra part que és exclusivament de transmissió oral dels nostres avantpassats.






           Aquesta campana no té en la seua inscripció la data de la seua fosa, però segons Francesc Llop, antropòleg i president dels campaners de la Catedral de València, per la seua tipologia i gravats gòtics es tracta d'una campana fosa al voltant de l'any 1565 pel fonedor Juan de la Sierra natural de Cantabria i resident en Xátiva. Uns anys abans va començar l'edificació de la nova església de Castalla en el lloc que hui ocupa l'Ajuntament, però en començar els fonaments es va comprovar que no hi havia fermesa en el sòl per a un edifici d'aqueixes dimensions i que a més emanava aigua, per la qual cosa es va desistir d'aquesta ubicació pensant en un altre lloc més estable, sent aquest el que ocupa en l'actualitat i començant les obres l'11 d'abril de 1562, data en què es va col·locar la primera pedra. Malgrat no haver trobat documentació que ho acredite és deduïble pensar que es va fondre la campana per a aquesta nova església en coincidir exactament en les seues dates.




             Sense estar concloses les obres, el 2 de setembre de 1571 va tenir lloc la benedicció de la nova església parroquial, traslladant-se el Santíssim Sagrament de l'antiga església, (hui ermita de la Sang) a la nova. Al no estar el campanar finalitzat sembla que es va decidir col·locar aquesta campana en una espadanya sobre la façana principal de l'església, tal com apareix en diverses fotografies datades sobre el 1880.






          A partir de l'any 1626 comencen a instal·lar-se, a poc a poc i amb el pas dels anys, quatre campanes noves en el campanar, per la qual cosa i unit la mala accessibilitat que la espadanya tenia, aquesta campana que ens ocupa aniria quedant en desús, a part de que les noves instal·lades eren totes d'una grandària considerablement major i lògicament més accessibles per als seus tocs.




              En 1918 el rei Alfonso XIII consagra Espanya al Sagrat Cor de Jesús, per la qual cosa en moltes localitats comencen a erigir-se imatges a aquesta dedicació. Ací a Castalla, com és lògic, no podíem ser menys, i fent un típic reflex al propi caràcter “castallut”, calia fer una imatge “ben gran” que es va instal·lar sobre la torre grossa del castell. No hi ha constància escrita de qui va donar el primer pas per a erigir aquesta tremenda imatge, si la marquesa de Dosaigües o el rector de Castalla, la qual cosa sí consta en escriptura pública datada el 16 de maig de 1928 pel notari de València D. Miguel de Castells i Cubells és el següent:




             Que la molt il·lustre Sra. Na María Dasí Puigmol fa donació a En Juan Miguel Beneyto Marrahi, rector de Castalla i els seus successors, de: “1º Un tros que comprèn tot el terreny que ocupen els derruïts murs i antic solar de l'històric castell de Castalla, i a més una zona al voltant de dit terreny amb una superfície total d'una hectàrea; lindant pels quatre punts cardinals amb la resta de la finca on se segrega, valorat aquest terreny en 200 ptes. 2º Una servitud de pas de carro sobre la resta de la finca, que queda de la seua propietat per a arribar a la parcel·la donada amb una amplària de 4 m. per la longitud necessària a partir des del camí anomenat del calvari públic que arranca en l'ermita de la Preciosíssima Sang, que limita segons queda dit amb la finca total sent aquesta longitud aproximadament de mig quilòmetre. El valor d'aquesta servitud es xifra en 50 ptes”.




               “La molt il·lustre Sra. compareixent fa la donació amb la condició que la finca donada ha de destinar-se exclusivament a la construcció d'un monument religiós amb una efígie o estàtua del Sagrat Cor de Jesús, en el qual s'edificarà una ermita dedicada al culte catòlic públic”.





            En 1929 es construeix la imatge per subscripció popular dels catòlics veïns de Castalla i s'habilita la planta baixa de “la torre grossa” com a capella o ermita tal com exigia la propietària i donant del castell. Com no podia ser d'una altra manera tota ermita o capella havia de tenir la seua campana i com la que ens ocupa havia quedat en desús per la seua complicada ubicació sembla que es va decidir traslladar-la i instal·lar-la en el propi castell. No hi ha constància clara del punt exacte que la campana va ocupar. (Aquesta col·locació és un fotomuntatge)





             L'any 1937 aquesta imatge es va destruir, (en la cripta de l'ermita existeix un petit tros de dos dits) igual que la capella o oratori existent en la planta baixa de “la torre grossa”. També van ser derrocades les campanes del convent, la xicoteta de l'església i la de l'ermita. per a fondre-les en material bèl·lic, però tant aquesta campana com les tres majors de l'església van córrer millor sort, podent arribar fins als nostres dies.




            En 1939, després de finalitzar la guerra civil, s'intenta recuperar les tres esglésies que havien quedat literalment arrasades, en restablir-se novament el culte en l'ermita i amb la nova imatge de la patrona, es va pensar  resituar aquesta campana en la espadaña de l'ermita, baixant-la des del castell fins a aquesta nova col·locació.




               Durant els anys seixanta i principis del setanta es va restaurar aquesta ermita en diverses fases o etapes, en una de les primeres se li va substituir a la campana el tradicional jou de fusta per un nou de ferro de Salvador Manclús de València, pel perill de caiguda que s'apreciava a causa de la deterioració per la seua gran antiguitat. Uns anys després en tocar-li el torn a la façana, com la espadaña també amenaçava ruïna, es va pensar a derrocar-la i traslladar la campana a la casa dels ermitans (en actualitat “dels majordoms”) enfront de la pròpia Ermita, afirmant-se que així aquests podien executar tots els tocs sense eixir del seu habitatge. També a principis d'aquesta dècada es va col·locar una altra imatge del Sagrat Cor de Jesús, però d'una grandària moltíssim menor que el precedent, per açò ja no es va col·locar sobre “la torre grossa” sinó que es va posar sobre una roca entre aquesta i el calvari, però com el material no era de qualitat, perque era de cartó pedra, les inclemències del temps ho van deteriorar fins al punt que va haver de ser retirat.






            L'any 1990 el M.I. Ajuntament inicia les gestions per a la compra del castell al marquès de Dosaigües, el qual va accedir a la venda i en realitzar els tràmits oportuns, es va comprovar que el propietari del recinte del castell era la parròquia de Castalla. Seguidament va ser informat el rector D. Luis Cerdà d'aquesta situació, qui va optar per l'opció de regalar-ho a l'Ajuntament, però com l'església no pot regalar propietats, va haver de vendre-ho, realitzant-se aquesta venda per la simbòlica xifra d'una pesseta. Per algun motiu que ignore aquesta venda no s'ha fet constar en el registre de la propietat, on segueix figurant a nom de la parròquia, al menys així era fins fa uns mesos.(He pogut comprovar personalment com alguns guies del castell se'ls oblida aquesta part de la seua historia). Segons José Bernabéu, el marquès va realitzar la venda dels terrenys limítrofs al castell per la xifra d'un milió de pessetes.





         L'any 2011 vaig rebre una notificació de l'abans esmentat Francesc LLop en el qual se m'afirmava que deuria deixar de tocar aquesta campana pel gran perill de trencament existent pel seu conjunt de truja metàl·lica així com el motor de vol continu, fins que poguera ser restaurada amb la seua tradicional truja de fusta i motor d'impulsos (que funciona com si fóra manualment) per ser una campana gòtica d'alt valor patrimonial.










            Certament açò va provocar en mi una situació de gran contradicció, d'una banda i com és lògic, volia preservar la campana sense deterioració alguna per a les futures generacions i per una altra no podia consentir que deixaren de sonar els seus tradicionals tocs amb la salutació diària a la Mare de Déu amb el toc del Ángelus, a Missa, Rosari, voltejos en les solemnitats i processons, etc. Li'l vaig comentar al meu amic Francisco José Rico “Pallisa”, sagristà de l'ermita, qui fent una vegada més honor a la seua abnegada labor en l'atenció a la Mare de Déu i el seu patrimoni, em va afirmar que comptara amb ell per al que fora menester. Seguidament vam procedir a demanar pressupost a l'empresa que havia restaurat feia  alguns anys les campanes de la parròquia, perquè  era garantia d'un bon fer; i a continuació ems vam reunir amb el rector D. Salvador Valls per a informar-li del tema, qui ens va afirmar que opinava que sí que s'hauria de restaurar, però que era un moment complicat perquè s'estava arreplegant diners per a poder sufragar les pròximes obres del pis de l'església. A continuació ems vam reunir amb Juan Antonio Mira (tècnic de patrimoni de l'Ajuntament) qui també va mostrar gran interès per aquesta restauració, però que alhora tampoc veia possible que en poc marge de temps l'Ajuntament poguera escometre-la; en part a causa de la gran crisi econòmica en la qual estàvem immersos.




              Se'm va ocórrer una solució que podia considerar-se en certa manera “salomónica”, perquè podíem d'una banda preservar la campana antiga sense perill de trencament i mantindre la tradició dels seus tocs; aquesta solució era fer una similar nova, perquè el preu era moltíssim menor que la restauració, ja que en ser aquesta campana carent de valor patrimonial, podia seguir amb la seua truja metàl·lica i motor de vol continu, passant ja l'antiga en el mes de maig del 2012 a ser exposada en el museu parroquial sense ús, a l'espera a poder fer front a la seua restauració. Vull agrair en aquest punt a una persona que anònimament va abonar l'import de la nova campana com a regal a la Mare de Déu, sense oblidar-me tampoc de Tomás Bordera, José Miguel Mira, Oscar Reche i Víctor M. García, els qui es van oferir voluntaris per a realitzar totes les tasques del canvi de les campanes.







          Quasi amb tota certesa estarem parlant de l'instrument musical més antic de Castalla (quasi 500 anys) i en tot aquest temps ha acompanyat a multitud de generacions en la seua vida quotidiana amb el seu preciós so. Al meu entendre, un museu no és lloc per a una campana, per açò crec que deuria ser restaurada quan es puga i tornar als seus tradicionals tocs.






          Vull donar les gràcies a Tino Carbonell, amb qui em vaig reunir per a intercanviar impressions sobre aquest article i sobre un altre treball que està realitzant ell, on em va aportar molta informació, una de les més apreciades per a mi va ser el constatar que l'any 1464 ja hi havia una campana instal·lada en el castell, per la qual cosa probablement també tindria la seua capella o oratori, cosa que d'altra banda és lògic deduir, perquè qualsevol casa senyorial, caseriu  o finca particular la tènia. En un futur, espere no molt llunyà, realitzaré una entrada més concretament sobre aquest fet.





.

domingo, 1 de marzo de 2015

Imatge del "Nazareno"







               El passat any, durant el temps de Quaresma vaig narrar la història de la advocació i imatge del Crist del Consol, i enguany he pensat fer el mateix sobre la preciosa imatge de el “Nazareno”. Vull agrair públicament a Guillermo Durá Gisbert, (membre de la família propietària de la imatge i professor jubilat de belles arts) la deferència que ha tingut en passar-me un escrit realitzat per ell, l'any 1993 quan la imatge va complir el centenari i que a continuació vaig a narrar textualment:






           Quan una obra aconsegueix un alt nivell artístic la seua valoració, com a obra d'art, es fa independentment del missatge o intencionalitat que va motivar la seua execució. A ningú estranya ni escandalitza que ens sentim meravillats davant les obres d'art de la Grècia clàssica, representatives dels déus de l'Olimp, o davant una escultura d'Art Egipci, representació d'un animal divinitzat, o perquè no citar l'alt valor artístic d'una obra del realisme social del segle XX. En totes les èpoques de l'Art trobem, obres a les quals es valora, artísticament, independentment del seu significat religiós o social.






               Tant en l'art profà com el religiós podem contemplar obres a les quals es valora no solament pel que representa sinó pel seu valor artístic. És incomprensible que en períodes crítics de la història s'hagen destruït les imatges, al·legant que amb aqueix atemptat s'atacava una ideologia o religió, en realitat el que es destruïa era una obra d'art.






                A Castalla, com en la major part dels pobles del nostre entorn, el lloc on podem admirar un major nombre d'obres d'art és en les esglésies, en el nostre poble comptem amb magnífiques obres d'imatgeria, però la major part d'aquestes imatges tenen una antiguitat que no excedeix els cinquanta anys. Són poques les imatges que expliquen una antiguitat major de cent anys. Una de les imatges, que podem contemplar a Castalla, amb una antiguitat de cent anys és la de Jesús Nazareno.





             Aquesta imatge, d'autor desconegut, va ser esculpida en els últims anys del segle XIX, sent un clar exponent de l'alt nivell que va aconseguir l'art espanyol en aqueix segle esplendorós per a l'Art. Aquesta obra, d'estil realista, transmet tot el sentiment i expressivitat que l'artista va posar en la seua execució. El cos, doblegat pel pes de la creu, expressa el sofriment i l'esforç suportat. La contemplació del seu expressiu rostre ens transmet la sensació de dolor i resignació. La profunditat de la mirada, solament igualada per un ésser humà en semblants circumstàncies, expressa l'angoixa de la persona que és tractada injustament i sense pietat. Les seues mans s'aferren a la creu de tal manera que semblen formar part de la fusta al que van a ser clavades, i finalment els peus, adolorits pel gran pes que suporten, però ferms, trepitjant amb força les roques i pedres del camí. Tota la imatge té tal carrega de sentiment que és impossible que siga contemplada sense que motive algun tipus de sentiment en l'observador, independentment del sentiment religiós; l'admiració davant una obra d'art.

       




            Aquesta imatge va ser esculpida, per encàrrec de En Benjamí Esteve i Na Josefa Durá, per a participar en les processons de Setmana Santa. Des de 1893 tots els Dijous Sants es va poder admirar aquesta expressiva imatge en la processó del Sant Enterrament. En la segona meitat del segle XX es van reorganitzar les desfilades processionals i el “Nazareno” ha estat acompanyant el Viacrucis del Divendres Sant.






              En el transcurs d'aquests 122 anys han sigut innombrables els joves castalluts que van portar sobre els seus muscles aquesta imatge. Els que han portat una mateixa imatge alguns anys consecutius saben el vincle que es crea entre ells i la imatge, arriba a establir-se un sentiment d'afecte i unió entre el portador i la imatge. Gràcies a aquestes persones i les que van col·laborar en el seu manteniment i custòdia hem pogut contemplar aquesta imatge de el “Nazareno” en les processons de Setmana Santa.






        Una de les manifestacions de l'art són les imatges religioses, aquestes són l'expressió i representació d'unes creences, però també són un patrimoni artístic valuós, per tant valorem i estimem aquestes obres artístiques, entre les quals es troba aquesta incomparable imatge de Jesús Nazareno, que en enguany 2015 compleix 122 anys en la història de Castalla.


                                          Guillermo Durá Gisbert






         En la meua modesta opinió, crec que el poble de Castalla, i més concretament la parròquia, hauríem d'estar molt agraïts a aquesta família per l'esforç que han realitzat durant moltíssims anys, tant en la conservació d'aquesta imatge, com en els preparatius per a les seues processons, lluint sempre en tota la seua esplendor sobretot en els viacrucis del Divendres Sant.















.

viernes, 13 de febrero de 2015

Carnestoltes "LES QUARANTA HORES"


         
  
            Els tres dies que antecedixen al dimecres de cendra “carnestoltes” es celebra ací a Castalla el tridu de les quaranta hores a “Jesús Sacramentat”, estant exposat durant aquests tres dies en l'altar major de la parròquia i permaneixent els fidels en oració al costat del Senyor. Segons compten els majors, esta festa ha estat molt arrelada en la població fins al punt de tindre la rellevància quasi de les festes majors de moros i cristians. No he trobat documentació però no seria d'estranyar que vinguera de temps del Patriarca Sant Joan de Ribera (S.XVI).





             Com he comentat, sempre s'ha celebrat els tres dies que antecedixen al dimecres de cendra, exceptuant els anys compresos entre 1994 i 2008 que es va decidir traslladar a divendres, dissabte i diumenge perquè els fidels tingueren més temps i comoditat per a poder estar un estona  en oració davant de “Jesús Sacramentat”, ja que la majoria d'empreses acabaven la jornada laboral divendres al migdia. Antigament este dilluns i dimarts eren festius i no es treballava.






              Cal ressaltar que durant estos tres dies a la vesprada, abans de la missa o reserva del Santíssim, la coral de la parròquia amb gran solemnitat canta “els trisagis al Santíssim” i algunes altres peces musicals referents a l'Eucaristia.


   


         Esta és una de les poques festes que només l'anuncien les campanes de l'església parroquial, per ser este el lloc de l'exposició del Santíssim, sent els tocs propis per a aquests dies els següents:.




















Dissabte 14 de febrer “Vespra”


Durant el dia, tocs propis del dissabte.
13.02 h i 20.02 h. Volteig menor (4 campanes)




Diumenge 15 de febrer "Primer día"   
             
Durant el dia, tocs propis de diumenge, exceptuant els de la missa de 12.00 h. que passa a les 19.00 h.
A l'alba i 2n toc per al trisagi, volteig menor. (4campanes)
A l'exposició, migdia i reserva del Santíssim, volteig general (5 campanes)



 
Dilluns i dimarts, 16 i 17 de febrer "Segon i tercer día"


A l'alba, 2n toc per al trisagi i Missa, volteig menor. (4 campanes)
A l'exposició, migdia i reserva del Santíssim, volteig general (5 campanes)