Al igual que a la resta del orbe, dalt dels campanars de Castalla, on el vent acarona la serra i el so del bronze es fa oració, viu una vocació discreta però poderosa: la dels campaners. Homes i dones que, des de l’altura del nostre temple parroquial, del convent i de l'ermita, habiten un espai sagrat entre el cel i la terra. No sempre els veiem, però sempre els sentim. La seua presència no es manifesta amb paraules, sinó amb sons que travessen els segles i toquen l’ànima castelluda.
El seu art no s’aprén només amb les mans, sinó amb l’ànima. No es mesura sols en partitures, sinó en moments plens de significat. Perquè tocar les campanes de Castalla no és només fer-les sonar: és fer parlar el cel damunt la Foia, és convertir el bronze en oració, en record viu, en esperança que s’alça amb cada toc, vol o repic. És una litúrgia del temps que marca el pols del poble, que desperta la memòria antiga d’una comunitat que estima, creu i espera.
Amb la seua entrega altruista, els campaners i campaneres són molt més que servidors de l'església i del poble: són missatgers del sagrat, guardians de la tradició, sentinelles de l’ànima castelluda. Amb cada vol i cada toc anuncien vida i mort, festa i dol, alegria i oració. Amb cada batallada convoquen Castalla a mirar amunt, a escoltar la crida interior que ressona entre les pedres del campanar, les del castell i les valls que ens envolten tota la Foia.
Però la seua tasca va més enllà del religiós. Els campaners també mantenen viva una funció civil, heretada d’un temps en què la campana era també veu d'alerta col·lectiva. Avisen d’incendis, de tempestes, de perills imminents, de catàstrofes. Fan sonar el bronze com a crit d’unió, d'alerta com a senyal de comunitat viva en perill, com a espurna d’esperança quan tot trontolla. Amb la mateixa entrega amb què criden a actes religiosos, alerten també en nom del bé comú, mantenint viva una tradició arrelada al servei, a la fidelitat al poble, a la terra i a la gent de Castalla.
No tothom pot ocupar el seu lloc. Cal entrega, humilitat, paciència, constància i sobretot, una fe senzilla però profunda, com aquella que habita les nostres cases i carrers de Castalla. Perquè qui toca les campanes des de la fe no busca protagonisme, sinó comunió i servei. Sap que en el so antic i ferm del bronze es filtren les oracions del poble: oracions que no sempre es diuen amb paraules, però que brollen dels cors que viuen, que riuen, que ploren, que esperen, que estimen, que celebren.
El campaner és alhora poeta i obrer del sagrat, músic i pastor de silencis i sons. Domina l’art d’interpretar el temps i transformar-lo en senyal. Coneix els tocs, els ritmes, els missatges que no necessiten veu i que parlen directament a l’ànima. És fidel al ritual, però viu amb llibertat; està sol al campanar, però ressona en tots nosaltres.
I així, des del més alt del nostres campanars, sona una música que és i que no és d’aquest món. Una música que travessa els núvols i baixa fins als racons més amagats del poble, de les muntanyes al Pla, de la plaça Major al castell. Una música que no busca escenaris, sinó cors. Els campaners i campaneres esdevenen poetes del temps de Déu, humils artesans d’un llenguatge antic, que com desde fa molts segles encara hui ens congrega, ens emociona, ens recorda qui som i cap a on caminem.
-– Que mai no falten les campanes que ens criden i ens reunisquen com a poble, ací, a Castalla.
-– Que mai no falten els cors que, com els dels nostres campaners i campaneres, toquen amb fe per fer parlar el cel i unir-se a la terra de tota la Foia.
-– Que mai no ens falten aquells que, més enllà de divisions, rancúnies i diferències, amb mirada neta i mans obertes, treballen pel retrobament sincer del poble. Homes i dones que, sense buscar protagonisme ni reconeixements, cultiven la pau, el diàleg i l’esperança. Que abracen la diversitat com una riquesa i no com una barrera.
-– Que mai no ens falten els qui somien una Castalla unida, on cada pas siga un gest d’estima, on cada veu trobe espai per ser escoltada, i on les diferències troben en la fraternitat un camí per conviure.
--- Perquè així com els campaners fan parlar el cel des del cor del bronze, que també hi haja qui faça parlar la terra des del cor del poble castellut.
-– Que cada repic, cada vol, cada toc servisca per a que Castalla, en comunió i en pau, com a veïns i germans, mai no deixe de caminar plegada cap a Déu, Pare de tots, que ens espera amb els braços oberts; al igual que a la resta del orbe.
quan naix el dia,
les campanes van dient:
Ave Maria.
el nom teu:
Santa Maria, Mare de Déu.
Sol ben alt i esplendorós,
quan és migdia,
les campanes van dient:
Ave Maria.
Alabat siga sempre
el nom teu:
Santa Maria, Mare de Déu.
A la tarda, en el ponent,
quan mor el dia,
les campanes van dient:
Ave Maria.
Alabat siga sempre
el nom teu:
Santa Maria, Mare de Déu.