Sant Paulí de Nola i Santa Bàrbara,
l'ànima dels campaners
Cada vegada que pugem els gastats escalons que condueixen a dalt de tot de la torre de l'església de l'Assumpció de Castalla, no sols fem un esforç físic; ascendim a un espai on el temps s'atura i la història es fa so. Les campanes, estos gegants de bronze que custodien el cel del nostre poble, són la veu de la nostra comunitat. Però tota veu té un origen i uns guardians celestials.
Hui 22 de juny, precisament quan el calendari ens convida a girar la vista cap a les nostres arrels, volem parlar dels dos grans fars espirituals que guien el nostre ofici: Sant Paulí de Nola i Santa Bàrbara. Dos sants molt diferents, però units per a sempre en el cor de qualsevol campaner.
Sant Paulí de Nola: El poeta que va donar nom al bronze
Per a entendre per què ens apassiona este món, cal viatjar al segle V, a la regió italiana de Campània. Allí va viure Ponci Anici Meropi Paulí —Sant Paulí de Nola—, un home d'immensa fortuna i d'alta noblesa romana que ho va deixar tot per a retirar-se a una vida humil i, finalment, convertir-se en bisbe de la ciutat de Nola.
La tradició ens compta que Paulí, buscant una manera eficaç de convocar els fidels dispersos pels camps i les valls, va tindre la genial idea de penjar grans gots de bronze fos a la part més alta dels temples. Fins aleshores, l'Església utilitzava carraques de fusta o xicotetes campanetes de mà. En elevar el bronze, Paulí va canviar el paisatge sonor de la cristiandat per a sempre.
La seua empremta és tan profunda que va modificar el nostre propi idioma. En el llatí de l'època, a estes grans peces de foneria se les va començar a anomenar campanes (per la regió de Campània) i a les més xicotetes, que sonaven a l'interior, se les va denominar noles (per la seua ciutat). La llegenda italiana afegeix que Paulí va dissenyar la seua forma inspirant-se en els lliris silvestres que va veure balancejar-se amb el vent en un prat.
Per haver sigut el pioner a donar-los un ús litúrgic i comunitari, Sant Paulí és, per dret propi, el gran patró dels campaners i fonedors.
Santa Bàrbara: El tró del cel i la protecció del campanar
Si Sant Paulí és el creador i el poeta del bronze, Santa Bàrbara és la protectora indiscutible de qui habitem la torre. El seu patronatge està lligat a una història de coratge i als fenòmens de la natura. Diu la tradició que, després de patir martiri al segle III, el seu verdug va ser fulminat per un llamp.
Des d'aleshores, l'imaginari popular va vincular Santa Bàrbara amb les tempestes, els trons i el foc. I, per extensió, es va convertir en la protectora de tots els oficis que corren perill baix el cel obert.
Per a un campaner, la relació és directa i vital:
El parallamps espiritual: Antigament, quan una tempesta amenaçava les collites i les cases del poble, el deure del campaner era pujar a la torre a fer el toc de tenta-núvol o toc de tempesta. L'objectiu era trencar els núvols amb la vibració del bronze.(Este toc ací a Castalla es realitzava en una alternança pausada i lenta entre les campanes menudes de la parròquia, convent i ermita)
El perill de l'alçària: Tocar en mitjan una tempesta elèctrica convertia les torres en el lloc més perillós del municipi. En agafar les cordes o els badalls, els campaners s'encomanaven —i ens continuem encomanant— a Santa Bàrbara amb la vella dita: "Santa Bàrbara exelsa, guarda'ns de la tempesta".
L'ànima del bronze a Castalla: Una herència viva
Portar estos patronatges al nostre terreny és parlar de la Foia de Castalla i de la fisonomia de la nostra pròpia ciutat. Ací, l'ofici de campaner no és una simple tasca mecànica; és un acte d'amor a la nostra història local i a la nostra gent.
Quan a Castalla voltegem les campanes per a anunciar les festes oficials, el pas d'una processó o un moment de recolliment, estem fent exactament el mateix que Sant Paulí va somiar a Nola: unir la comunitat baix un mateix cel i un mateix sentiment. I quan els cels s'enfosqueixen sobre la nostra muntanya i el vent bota fort, el record de Santa Bàrbara ens recorda el respecte reverencial que li devem a l'alçària i al campanar.
Ser campaner a Castalla significa mantindre viu un llenguatge sense paraules que els nostres avis entenien a la perfecció i que tenim la responsabilitat de legar als nostres fills. Cada toc és un pont entre el passat i el futur.
Que Sant Paulí ens continue inspirant la bellesa de cada repic i cada vol, i que Santa Bàrbara ens guarde sempre a les altures dels campanars.
