La festa de Tots Sants i els tocs

 

         Cada 1 de novembre, en l’Església Catòlica celebrem la Solemnitat de Tots Sants, una festivitat profundament arrelada en la tradició cristiana que pretén honrar tots aquells hòmens i dones que, al llarg de la història, han aconseguit la santedat i gaudixen de la presència de Déu. Més enllà d’un simple record, aquesta commemoració representa una expressió d’esperança, de comunió espiritual i de reconeixement de la santedat com a vocació universal. La seua celebració, estesa en diverses cultures, és també una ocasió per a reflexionar sobre la vida eterna i el testimoni de fe d’aquells que ens han precedit. 

 

Orígens de la Festa

         Els orígens d’aquesta festivitat es remunten als primers segles del cristianisme. Durant les persecucions romanes, milers de creients van ser martiritzats per confessar la seua fe en Crist. Com que resultava impossible celebrar una festa individual per a cada màrtir, la comunitat cristiana va començar a retre homenatge conjunt a tots ells en una sola data.

El primer testimoni d’una celebració d’aquest tipus es troba al segle IV, quan l’Església d’Antioquia dedicava un dia especial a “tots els màrtirs”. Més tard, a Roma, el papa Bonifaci IV (any 609 o 610) va consagrar el Panteó romà —antic temple dedicat als déus pagans— a la Mare de Déu i a tots els màrtirs cristians, instaurat així una commemoració litúrgica en el seu honor. Aquesta decisió va marcar un punt decisiu en la cristianització del món romà i en la consolidació del culte als Sants.

Al segle VIII, el papa Gregori III va estendre la celebració, dedicant una capella a la Basílica de Sant Pere a “Tots els Sants”, i va fixar la data de l’1 de novembre. Més tard, al segle IX, el papa Gregori IV va ordenar que aquesta solemnitat fóra celebrada en tota l’Església universal, consolidant així el seu caràcter global i litúrgic.

 

 

 

 

Desenvolupament històric i expansió 

          Al llarg de l’Edat Mitjana, la festa de Tots Sants va adquirir una importància central en el calendari litúrgic. L’Església no sols recordava els màrtirs, sinó també tots aquells hòmens i dones que, sense haver estat canonitzats oficialment, van viure d’acord amb l’Evangeli i van aconseguir la glòria eterna. Aquest canvi va ampliar el sentit de la celebració, transformant-la en una jornada d’acció de gràcies per la multitud de Sants coneguts i desconeguts.

Durant l’expansió del cristianisme a Europa i Amèrica, la solemnitat de Tots Sants es va adaptar a les diverses cultures, fusionant-se en alguns casos amb antigues festivitats paganes relacionades amb la mort, la collita i el canvi d’estació. Per exemple, als països anglosaxons, va coincidir amb la festivitat celta de Samhain, origen de l’actual celebració de Halloween (All Hallows’ Eve, o vespra de Tots Sants).

 

 

Significat teològic i espiritual

          Des d’una perspectiva teològica, la Festa de Tots Sants expressa el dogma de la Comunió dels Sants, que uneix els fidels de l’Església triomfant (els Sants al cel), l’Església purgant (les ànimes del purgatori) i l’Església militant (els creients a la terra). Aquesta comunió constitueix el misteri d’una Església viva, en la qual tots els membres comparteixen la gràcia de Crist i participen d’un mateix destí de santedat.

La solemnitat subratlla, a més, que la santedat no és un privilegi d’uns pocs, sinó una vocació universal. El Concili Vaticà II, en la constitució Lumen Gentium, reafirma aquesta idea: “Tots els fidels de qualsevol estat o condició estan cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat”. Per tant, celebrar Tots els Sants és també celebrar la possibilitat real d’assolir la santedat en la vida quotidiana.

En la litúrgia d’aquest dia, les lectures bíbliques conviden a l’alegria i a l’esperança: la visió de l’Apocalipsi (7,2-14) presenta una multitud vestida de blanc que lloa Déu, i l’Evangeli de les Benaurances (Mateu 5,1-12) mostra el camí cap a aquella felicitat eterna: la humilitat, la misericòrdia, la puresa de cor i la justícia.

 

 

Celebració actual en el món catòlic

          Hui dia, la Festa de Tots Sants continua sent una de les solemnitat més importants del calendari catòlic. En molts països de tradició cristiana, l’1 de novembre és dia festiu, i les famílies visiten els cementeris per a honorar els seus difunts, adornant les tombes amb flors i resant per ells. Encara que aquest gest és més propi del seguent dia 2 de novembre, Dia dels Fidels Difunts, els dos celebracions conserven una estreta connexió espiritual.

En països Europeus com Espanya, França i Itàlia, axí com en Filipines i gran part de l’Amèrica Llatina, la commemoració manté un to de respecte, pregària i record familiar, mentre que en altres contextos, com l’estatunidenc, es veu influenciada per elements culturals populars com Halloween.

La festa de Tots Sants continua recordant al creient modern que la santedat és possible en totes les èpoques i circumstàncies. En un món marcat pel materialisme i la indiferència religiosa, aquesta solemnitat ofereix un missatge d’esperança: el testimoni d’hòmens i dones que van viure amb fe, amor i entrega total a Déu continua sent un model de vida cristiana.

 

 

Conclusió

          La Festa de Tots Sants és molt més que una jornada de record: és una celebració de la victòria de la gràcia sobre el pecat, de la vida sobre la mort i de l’amor sobre la indiferència. Nascuda de les primeres comunitats cristianes i enriquida al llarg dels segles, aquesta solemnitat ens convida als creients a mirar cap al cel sense oblidar el nostre compromís en la terra.

En un temps en què el concepte de santedat pot semblar-nos llunyà o inabastable, l’Església ens recorda en aquesta data que tots estem cridats a la santedat i que, a través de la fe i les obres, cada persona podem formar part d’aquesta immensa comunió de Sants que, des de l’eternitat, intercedixen per la humanitat davant de Déu.

En resum, un dia per a unir-nos en oració amb innumerables avantpassats nostres, familiars, amics, coneguts i desconeguts, que ja han assolit la santedat i gaudixen de la presència de Déu; sent aquest el significat de la imatge que encapçala aquesta publicació: simula ser gent de Castalla,  que havent aconseguit la santedat, està unida a Crist intercedint per nosaltres, per tota la població de la foia i la humanitat en general.

     

 

        Els tocs de campanes per a esta festa són els propis de qualsevol solemnitat de precepte i seran els següents:

 

Dia 31 de octubre "VESPRA"

13'01 h. Parròquia, ermita i convent: Toc d'àngelus.
13'02 h. Parròquia: Volteig menor.
              Convent i ermita: Volteig general.
          

 

19.00 h.  1º Toc a missa convent.

19.15 h. 2º Toc a missa.

19.16 h. Volteig general convent.

19.30 h. 3º Toc a missa.

20'01 h. Parròquia, ermita i convent: Toc de l'Ave Maria

20'02 h. Parròquia: Volteig menor. (4 campanes)             

                Convent i ermita: Volteig general.

     

Dia 1 de novembre "TOTS  SANTS"




07.30 h. Parròquia: Toc d'alba

07'31 h. Parròquia: 1 Toc a missa amb anunci posterior.
07'45 h.      "          2 n Toc a missa amb anunci posterior.
08'00 h.      "          3 r Toc a missa amb anunci posterior. 

08.00 h. Convent i Ermita: Toc d'alba 

08'01h. Parròquia: Volteig menor (4 campanes).
            







10'01 h. Parròquia: 1r Toc a missa amb anunci posterior.
10'15 h.      "           2 n Toc a missa amb anunci posterior.
10'16 h.      "           Volteig campanes mitjana i segona.
10'31 h.      "           3 r Toc a missa amb anunci posterior.




11'31 h. Parròquia: 1r  Toc a missa.
11'45 h.      "           2 n Toc a missa.
11'46 h. Volteig campanes mitjana i segona.
12'01 h.      "           3 r Toc a missa.




13'01 h. Parròquia, ermita i convent: Toc d'àngelus.
13'02 h. Parròquia: Volteig menor (4 campanes).
              Convent: Volteig general.
               Ermita: Volteig.







16'00 h. Parròquia: 1º Toc a Rosari.
16'15 h.        "         2º Toc a Rosari.
16'16 h.        "          Volteig campana menuda.
16.30 h.        "         3º Toc a Rosari.



20'00 h. Parròquia, ermita i convent: Toc d'Ave Maria.

(Senyals a difunts de vespra per al dia 2 en pròxima entrada)

 

 

FESTA DE LA MARE DE DÉU DEL PILAR I TOCS

 

La festa del Pilar

        La festivitat de la Mare de Déu del Pilar és una de les celebracions més emblemàtiques del calendari religiós i popular, especialment a Saragossa, ciutat de la qual és patrona, així com de la Hispanitat i de la Guàrdia Civil. Cada 12 d’octubre, milers de persones s’apleguen per retre homenatge a la Mare de Déu baix aquesta advocació mariana tan arrelada en la història.

Va ser festiu per primera vegada l’any 1613, quan el Consell de Saragossa ho va aprovar oficialment. No obstant això, fins al 27 de maig de 1678 no es va declarar oficialment patrona de Saragossa a la Mare de Déu del Pilar. Des d’aleshores, segles de fe, tradició i devoció han consolidat aquesta celebració, que actualment és també reconeguda com la Festa Nacional de la Hispanitat i una de les festivitats més conegudes arreu del món.

 

L’origen de la devoció

         La història de la Festa del Pilar ens remunta a l’any 40 dC, quan l’apòstol Santiago el Major, germà de Sant Joan i fill de Zebedeu, predicava la paraula de Déu per terres de la Celtibèria. Durant el seu camí per l’Aragó, en la nit del 2 de gener de l’any 40, mentre es trobava a la vora del riu Ebre, se li aparegué la Mare de Déu. Segons la tradició, Maria encara vivia a Jerusalem, abans de la seua Assumpció, i va voler consolar i encoratjar l’apòstol en la seua missió evangelitzadora.

La Mare de Déu li va demanar que construïra una església sobre el pilar de marbre on ella s’havia aparegut. Quan Maria va desaparèixer, el pilar va romandre com a símbol de la seua presència i protecció. En aquell mateix lloc, Santiago va complir la seua petició, i amb el pas dels segles, aquest espai es convertiria en la majestuosa Basílica del Pilar, un dels santuaris més importants de la cristiandat i cor espiritual d’Aragó.

 

 

 

 

La Mare de Déu del Pilar a Castalla

         L’any 2015 va ser especialment significatiu per a la comunitat de Castalla, ja que es va beneir una nova imatge de la Mare de Déu del Pilar, tallada en fusta i portada des de Saragossa pel rector En Salvador Valls. Aquesta imatge es va col·locar en la segona capella entrant a mà esquerra, dedicada a la Misericòrdia, sobre una elegant peanya i dins una fornícula de fusta amb fons de tela adamascada daurada.

L’any següent, el 2016, se li va confeccionar i col·locar el primer mantell i la corona, beneïts durant la missa de la festivitat. El mantell va ser un regal anònim, mentre que la corona es va aconseguir gràcies a donatius i una rifa popular. A data de 2025, la imatge ja compta amb quatre mantells, tots ells donats per devots que senten una especial estima per aquesta advocació mariana.

 Els tocs de campanes

           Com és tradició, les campanes són les encarregades d’anunciar tots els esdeveniments, entre ells les festivitats com aquesta del Pilar, encara que amb un protocol especial. Normalment, només voltegen les campanes menuda i la dejuni, és a dir, sense la participació de la campana mitjana ni de les majors, ja que no és festa de precepte ni té categoria de gran solemnitat. Les de l’ermita de la patrona també voltejaran, ja que es tracta d’una festivitat dedicada a la Mare de Déu.

 

7 d'octubre la Mare de Déu del Rosari

 

Els orígens i la devoció 

a la Mare de Déu del Rosari

            La Mare de Déu del Rosari, o del Roser, és una de les advocacions marianes més esteses i estimades dins de la tradició catòlica. La seua història està profundament lligada a la pràctica del Sant Rosari, una oració meditativa que combina la repetició de les pregàries amb la contemplació dels principals misteris de la vida de Crist i de la Mare de Déu.
Orígens històrics del Rosari

La tradició catòlica atribuïx a Sant Doménec de Guzmán (1170-1221), fundador de l’Orde dels Predicadors, coneguts com a dominics, la difusió del Rosari com a mitjà d’evangelització davant de l’heretgia albigesa al sud de França. Segons la tradició, la Mare de Déu se li aparegué i li entregà el Rosari com una “arma espiritual” per a enfortir la fe dels cristians.

Tanmateix, la costum de resar oracions repetitives ajudant-se de comptes és molt anterior a Sant Doménec. Ja en els primers segles del cristianisme, els monjos del desert utilitzaven pedres, cordells o nusos per a comptar la repetició de salms i invocacions. Amb el pas del temps, esta costum evolucionà fins a la pràctica de resar 150 Ave Maries, en paral·lel als 150 salms del saltiri bíblic.

Al segle XV, el dominic Beat Alà de la Roche contribuí de manera decisiva a ordenar i difondre la forma del Rosari que, amb el temps, acabaria consolidant-se. La pregària quedà estructurada al voltant dels diferents misteris de la vida de Crist: els gojosos, els dolorosos i els gloriosos. Molts segles després, l’any 2002, el papa Sant Joan Pau II incorporà els misteris lluminosos.

El Rosari quedà així configurat com una pregària senzilla però profunda, en què els Parenostres, les Ave Maries i els Glòries s’entrellacen amb la meditació dels principals moments de la vida de Jesucrist i de la seua Mare. 

 

Expansió de la devoció

             La devoció al Rosari s’estengué ràpidament per Europa, sobretot gràcies a la predicació dels dominics. Amb el temps, es convertí en una de les pregàries més populars entre els fidels i passà a formar part de la vida quotidiana de moltes famílies i comunitats religioses.

Un moment fonamental per a la consolidació d’esta devoció fou la Batalla de Lepant, l’any 1571, en què la Lliga Santa derrotà l’armada otomana. El papa Sant Pius V, dominic i gran propagador del Rosari, atribuï la victòria a la intercessió de la Mare de Déu, en un moment en què molts cristians havien pregat el Rosari demanant la seua protecció.

En record d’aquell fet, el papa instituí la festa de Nostra Senyora de les Victòries, que poc després passà a estar dedicada a Nostra Senyora del Rosari. La festa se celebra cada 7 d’octubre i es convertí en una de les principals celebracions de la devoció rosariana.

 

 
La Mare de Déu del Rosari en l’espiritualitat popular

              Amb el pas dels segles, la Mare de Déu del Rosari fou considerada protectora i guia en la vida cristiana. En nombrosos llocs es fundaren confraries del Rosari que tenien com a finalitat fomentar esta devoció, organitzar el res comunitari, participar en processons i, també, fer obres de caritat i d’ajuda entre els seus membres.

Les confraries tingueren una gran importància en la difusió del culte a la Mare de Déu del Rosari i contribuïren a convertir esta advocació en una de les més populars de la cristiandat. La devoció arribà també a Amèrica i a altres territoris vinculats a l’expansió de la fe catòlica.

Hui en dia, la Mare de Déu del Rosari és venerada en nombrosos pobles i ciutats. A Espanya, a Llatinoamèrica i a Filipines manté una especial tradició i són moltes les localitats que celebren festes, processons i actes religiosos en el seu honor.

En la iconografia tradicional, la Mare de Déu del Rosari sol aparéixer amb el Xiquet Jesús en els braços i amb un rosari a la mà. En moltes representacions apareix també lliurant el rosari a Sant Doménec, com a símbol de la vinculació entre el sant dominic i la propagació d’esta devoció. 

 

La Confraria de la Mare de Déu del Rosari a Castalla

             La devoció a la Mare de Déu del Rosari tingué a Castalla una especial importància i quedà vinculada durant segles a una antiga confraria que es remunta, almenys, a mitjan segle XVI.

Esta confraria fou una de les institucions religioses de major tradició i relleu de la població i mantingué una activitat important durant molts anys, arribant a conservar-se activa fins als anys cinquanta del segle XX.

La importància que arribà a tindre dins de la vida religiosa de Castalla queda ben reflectida en el fet que la confraria disposava d’un altar propi, amb retaule i imatge de la Mare de Déu del Rosari, situat dins de l’església, a mà esquerra només entrar.

Però hi havia encara un altre element que posa de manifest la consideració de què gaudia esta confraria. En la part inferior del mateix retaule, i ocupant la capella del baptisteri, que era contigua, es trobava el seu lloc d’enterrament per als membres de la confraria.

Este fet té una especial significació dins de la història de les confraries de Castalla. Segons la memòria que s’ha conservat, la Confraria de la Mare de Déu del Rosari era l’única que disposava d’un enterrament propi per als seus membres i, a més, amb dos espais funeraris.

La possessió d’un lloc propi d’enterrament no era una qüestió menor. En aquella societat, pertànyer a una confraria significava formar part d’una comunitat religiosa que acompanyava els seus membres al llarg de tota la vida i que també els donava cobertura en el moment de la mort. Comptar amb un espai funerari propi dins del mateix temple era, per tant, una mostra del pes i de la consideració que la confraria havia arribat a tindre

.
La confraria i les festes de la Patrona

             La Confraria de la Mare de Déu del Rosari també tingué un paper destacat en les manifestacions religioses de Castalla i, especialment, en els actes relacionats amb la Patrona de la població.

Les diferents confraries acompanyaven tradicionalment la Patrona en la seua baixada amb motiu de la celebració de les festes patronals. En este seguici, la presència de les confraries constituïa una expressió pública de la devoció dels diferents grups religiosos de la població.

La del Rosari va ser, segons la memòria que s’ha conservat, l’última de les antigues confraries que va deixar de participar en este acompanyament, coincidint amb una època en què la festa de Castalla començava a experimentar una profunda transformació i les comparses de Moros i Cristians anaven adquirint cada vegada més protagonisme dins de les festes patronals.

D’esta manera, la història de la confraria del Rosari es troba també lligada a la transformació de les festes de Castalla i al pas d’un model festiu en què les confraries i associacions religioses tenien un paper fonamental a un altre en què les comparses de Moros i Cristians passaren a ocupar el lloc principal en l’organització i en l’acompanyament festiu de la Patrona.

 

La destrucció de 1936 i la nova imatge

             La història de la confraria patí un colp especialment greu l’any 1936, quan, en el context de la destrucció del patrimoni religiós que afectà molts temples durant la Guerra Civil, es perderen els béns i les imatges que formaven part del seu patrimoni.

Entre les peces destruïdes es trobava la primitiva imatge de la Mare de Déu del Rosari, que havia rebut culte a l’altar de la confraria.

Una vegada acabada la guerra, la recuperació de la vida religiosa portà també la voluntat de recuperar les antigues devocions i les seues imatges. La confraria encarregà durant els anys quaranta del segle XX una nova talla de la Mare de Déu del Rosari a l’escultor Pascual Sempere, artista nascut a Onil i que en aquells anys vivia a Castalla.

Pascual Sempere realitzà així una nova imatge destinada a substituir la que havia sigut destruïda en 1936 i a mantindre viva la devoció que durant segles havia existit a Castalla.

La nova imatge es conserva actualment en la capella de Sant Tomàs, situada davant de la porta de la sagristia. Allí continua sent testimoni d’una devoció que compta amb una llarga tradició en la història religiosa de la població.

La talla actual té, per tant, un valor que va més enllà de l’aspecte purament artístic o devocional. És també el testimoni material de la continuïtat de la devoció a la Mare de Déu del Rosari després de la desaparició de l’antiga imatge i de la transformació que experimentà la mateixa confraria al llarg del segle XX.

La presència actual de la Mare de Déu del Rosari a la capella de Sant Tomàs permet mantindre viu el record d’aquella antiga confraria que durant segles tingué el seu altar dins de l’església de Castalla i que arribà a tindre un protagonisme destacat en la vida religiosa i festiva de la població.

 
Una devoció arrelada en la història de Castalla

             La història de la Confraria de la Mare de Déu del Rosari forma part, així, de la pròpia història de Castalla. La seua antiguitat, que es remunta almenys a mitjan segle XVI, el seu altar propi, els seus espais d’enterrament, la seua participació en els actes religiosos de la Patrona i la recuperació de la seua imatge després de la destrucció de 1936 són elements que mostren la importància que esta devoció arribà a tindre entre els habitants de la població.

Al llarg dels segles, la confraria no sols fou una agrupació destinada al res del Rosari. Fou també un espai de germanor entre els seus membres, de participació en la vida religiosa de la població i d’acompanyament en els moments més importants de la vida, inclòs el moment de la mort.

La seua història és també el reflex dels canvis que ha experimentat Castalla. Una confraria amb segles d’existència, que tingué el seu propi altar i els seus enterraments dins de l’església, que acompanyà durant molts anys la Patrona en les seues festes i que finalment deixà pas a les noves formes de participació festiva encapçalades per les comparses de Moros i Cristians.

Malgrat tot, la devoció a la Mare de Déu del Rosari no desaparegué. La nova imatge tallada per Pascual Sempere després de la Guerra Civil permeté recuperar la presència de la Mare de Déu en el temple i mantindre viva una advocació que havia format part de la història de Castalla durant centenars d’anys.
 

Sentit espiritual del Rosari

             Més enllà de la repetició de les pregàries, el Rosari és una escola de contemplació. A través dels seus misteris, els fidels recorren els principals moments de la vida de Crist i de Maria. Cada Ave Maria es convertix així en una invitació a detindre’s davant del misteri i a contemplar, de la mà de la Mare, la vida del seu Fill.

Per això, papes com Sant Joan Pau II han destacat la profunda dimensió cristològica i mariana del Rosari, una pregària en què el creient s’acosta a Crist a través de la mirada de Maria.

Al llarg dels segles, el Rosari ha sigut recomanat com a oració de pau, de família i de perseverança en la fe. Ha sigut resat en les cases, en les esglésies, en les confraries i en les processons, convertint-se en una de les expressions més senzilles i, al mateix temps, més profundes de la devoció mariana.

A Castalla, esta devoció va trobar durant segles una expressió pròpia en la seua antiga Confraria de la Mare de Déu del Rosari. Hui, la imatge conservada en la capella de Sant Tomàs manté viu el record d’aquella confraria i d’una tradició que forma part de la memòria religiosa del poble.

La Mare de Déu del Rosari continua sent així un símbol de pregària, esperança i protecció, i la seua història a Castalla ens recorda la profunda relació que durant segles existí entre la fe, les confraries, les tradicions i la vida quotidiana dels habitants de la nostra població. 

Oració

         “Mare de Déu del Rosari, que cada Ave Maria siga llavor de fe, d’esperança i d’amor en la nostra vida, i que, baix el teu mantell protector, trobem sempre la pau i el consol. Amén.”