Història perduda?

                                         

 

          L'antiga sagristia i cambril de l'Assumpció

       Un altre element singular que la nostra parròquia tenia, des de el any 1700 i fins el 1936, era el cambril que albergava la imatge de la titular de la parròquia, la Mare de Déu de la Assumpció, darrere de la fornícula del retaule barroc, i com el propi títol d'este post indica, també la primitiva sagristia que estava situada en esta part posterior a l'absis del temple.

        Per a posar-nos en situació, i imaginar-nos orientativa-ment com podia ser aquest cambril, n'hi ha prou amb prendre com a referència el de moltes esglésies, com per exemple Santa Maria d'Alacant, o Santa Maria d'Elx. Aquest que ens ocupa tenia unes mesures aproximades d'uns 3.60 metres d'ample per 4.75 de profunditat, trobant-se situat sobre la denominada sagristia vella, per ser la primera que l'església va tindre.

 

 

       Aquesta vella sagristia, tenia accés directe al carrer  portal d'Onil i comunicava en el temple amb una porta per la capella de Sant Blai, última de la part esquerra (interiorment a dia d'hui existent) disposava de dos escales per a accedir a la part superior, una de menor amplitud per a donar accessibilitat a la part del magatzem de la sagristia, la qual encara es pot apreciar el seu traçat en l'actualitat per la part exterior de l'absis, sobre els carreus; també es pot veure la silueta d'una xicoteta finestra, que des d'aquest magatzem, donava contra el retaule, des d'on afirmaven que es podia veure al celebrant. La segona escala era per a l'accés a aquest cambril anomenat, d'una major amplària, sobre 1.50 m. aproximadament. Això es deu al fet, que per aquesta escala, es pujaven les diferents imatges que en moments determinats presidien l'altar major, com per exemple la Mare de Déu de la Soledat en el mes de maig, baixant-se també la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció per a col·locar-la en les andes i ser processonada en el dia de la seua festa, el 15 d'Agost , etc.

      Una altra singularitat que albergava, és que el centre del cambril, el pis era un torn de fusta, podent la imatge donar la volta (com en molts llocs en l'actualitat el continuen realitzant) i estar cara a les persones que pujaven a visitar-la. També s'aconseguia amb aquesta rotació, com en el centre es col·locava un separador, que quan una altra imatge presidia, la titular no es retirava  sinó que quedava una imatge d'esquena a l'altra.

 

 

       Una dada a tindre en consideració, és que en aqueixos anys, tant ací en la parròquia, com en l'ermita i en la majoria de esglésies, les imatges de gran veneració i que presidien, no estaven sempre visibles exposades al culte públic, sinó que un llenç les protegia i reservava, generalment d'aquesta mateixa advocació, cobrin la fornícula; sent ja descobertes en moments concrets i moltes vegades amb gran solemnitat, denominant-se en molts llocs "la descoberta" (en l'actualitat en moltes poblacions com per exemple en Sant Joan es continua realitzant en el Santíssim Crist de la Pau o a València en la Mare de Déu dels Desemparats) El llenç que cobria en l'ermita a la patrona,  és el que en l'actualitat es troba en la primera capella, entrant a mà dreta en la parròquia, obra del artista Eliseo Esteve, de 1948.

 

      Altre element que tenia aquest cambril, és que disposava de llum natural, en tindre una finestra orientada a l'est, per la qual cosa, en els matins, a l'alba, que era quan se celebraven les Eucaristies antigament, mentre el temple romania a les fosques, a penes il·luminat pels llums d'oli i ciris, la imatge disposava de mes lluminositat al clarejar el dia. Rellevant és també recordar, que la llum elèctrica en el nostre temple parroquial es va instal·lar en 1930, a penes 6 anys abans de la seua destrucció, i podem imaginar que seria una il·luminació molt precària i rudimentària. (Desconeixem la riquesa ornamentaria que el cambril tindria, però és deduïble veient els detalls del retaule i reste d'acabats del temple).

 

 

 

       L'any 1856, sent capellà ecònom el Dr. En Joaquín Mira i Juan es va realitzar, segons consta:

 

 “Un suntuoso trono, o sea, graderío de madera, dado de color azul y plata fina, que ocupa y cubre todo el tercio inferior del altar mayor, y en éste un dosel y pabellón imitado a manto real. En el interior del graderío, hay colocada una máquina, por medio de la cual asciende y desciende la imagen; y como el impulso del movimiento se oculta a la vista del espectador, resulta la agradable ilusión de que el ascenso y descenso parece que lo verifique la imagen de por sí, y sin ayuda de agentes extraños. El coste del trono dosel y máquina ascendió a 11.000 reales de vellón, y se cubrió por medio de donativos voluntarios de la villa, entre los cuales no hubo siquiera uno, que dejase de contribuir con la mayor espontaneidad”....

 

 

      La part inferior d'aquest tron dosser, àngels i màquina per a l'ascens estan desapareguts, però la part superior va ser donada l'any 2021 per En. Francisco Javier Atard, qui ho tenia guardat en la seua finca "la senia Torró". El dosser en qüestió es troba bastant deteriorat, i en demanar pressupost a l'empresa d'art sacre, Salmerón de Socuellamos, va resultar que el pressupost per la seua restauració era superior al de la seua fabricació de nou. En l'actualitat es troba guardat a l'església del convent (en una altra entrada em centraré més concretament en ell).

        Després de la destrucció de 1936, va desaparèixer, afonant-se per complet aquest cambril i sagristia vella, però en el primer arranjament que es va realitzar al temple en el any 1940, es va tornar a reedificar en part, perquè encara que es van respectar la doble altura que tenia la sobre-sagristia i la del cambril, es va fer tot amb una sola escala, la gran d'1.50 m. deixant-la simplement embastada, sense acabar-se mai. (Hi ha documentació de algunes cartes de correspondència entre En. Toribi i el Pare Celestino Gussi de Montserrat, on queda de manifest, que en un principi, no tenien clar del tot quina funcionalitat donar-li i com concloure aquest cambril, en la restauració del anys 40 del segle passat.  Fins a la seua demolició l'any 2004, es podien apreciar sobre la paret algun dels marcs dels llenços que ornamentaven aquesta pujada al cambril, un d'ells de considerable grandària, segurament al·legòrics a la titular i que el foc va deixar impresos en la paret.

 

      Posteriorment, aquesta antiga sagristia, va ser utilitzada com a oficina parroquial, magatzem per a guardar andes i objectes de culte, i fins i tot durant uns anys va ser la seu de l'emissora parroquial. Baix l'esmentada escala de pujada al cambril hi havia un espaiós quarto de bany, havent-hi un altre cervell en la part oposada. També s'utilitzava la porta d'accés a aquesta, com a entrada i eixida del temple en les celebracions multitudinàries, tenint inclús pila de aigua beneïda, per la qual cosa eren tres les portes operatives.

 

 

 

 

     Si observem l'absis exteriorment, apreciarem una arcada de rajola massissa, que delata sobre el mur l'obertura a aquest cambril. També es pot apreciar en la fotografia del retaule, els dos accessos que des de este es tenia fins a l'esmentada sagristia. La apertura de l'arcada, des de l'any 1940, ha estat tapada solament per un barandat de rajola del 9, el qual es va derrocar 15 anys després, com vaig esmentar en l'article anterior, per a introduir els altaveus de l'orgue.

 

 

 

 

       En la restauració del temple, duta a terme per En. Francisco Berbegal de 1986, es van plantejar al consell d'obres dos opcions; el refer aquest barandat o construir un cambril nou, tipus a l'existent en l'ermita, però això sí, de pedra de carreu i del mateix estil de l'església. Finalment es va desestimar aquesta última opció per part del consell, per l'alt encariment econòmic que el fet tendria, perquè la restauració que s'estava duent a terme repercutia en un gran cost i tot era sufragat per donatius de la feligresia. Novament es va tapiar l'arcada interiorment, imitant-la a pedra de carreu.

 

 

 

 

          Un altre intent va haver-hi anys després, més concretament l'any 2004, quant anava a tapiar-se per la part exterior, pel llavors rector En. Juan Carlos Ferri, de realitzar aquesta mateixa obra, en considerar que dignificaria molt més la ubicació de la imatge que presideix el temple, al mateix temps que embelliria més si cap el mateix, tant interior com exteriorment. En aquest cas van ser des de Conselleria els que incomprensiblement el van desestimar, per la qual cosa no van accedir a donar els permisos oportuns. Lògicament, amb aquestes normatives, en el segle XVIII mai s'hauria construït el de l'ermita, perquè s'emporta casi 500 anys des de l'edificació d'aquesta. La meua pregunta en aquest punt seria:" Algú en el seu sa judici gosaria retirar-lo?" fins i tot sent d'un estil renaixentista, totalment diferent del gòtic de l'ermita. Segur que no.

 

 

       Al costat d'aquesta denegació també es va fer una altra actuació, al meu judici nefasta per al temple parroquial, com va ser tapiar la porta que comunicava l'antiga sagristia amb l'església, argumentant que no tenia sentit en aqueixa ubicació una porta. Crec que és convenient recordar que no estem parlant d'una porta nova, perquè com el propi nom tenia “sagristia vella” reflecteix que és del temps de l'edificació del propi temple. Sincerament, crec que no eren conscients de la funcionalitat que aqueixa porta tenia per a la parròquia, i que per no estendre'm massa no entre a narrar.

 

           Un nou intent va haver-hi, concretament al 2014, i presidit per l'actual rector En. Salvador Valls, consell parroquial i diferents grups parroquials, d'evitar que aquesta porta estiguera tapiada per la part exterior. En aquest cas, ja es va aportar un informe per part d'un arquitecte, de la conveniència que aquesta porta no romanguera tapiada, per a en cas de necessitat poguera ser utilitzada com a eixida d'emergència, sent registrat a l'ajuntament de la localitat; encara que per part de la corporació es va veure viable aquesta proposta, novament va ser denegat per conselleria.

         I sense pretendre ferir cap sensibilitat, per no ser la meua voluntat, ni la finalitat de aquest blog que es informar, però en honor a la veritat si que vull manifestar el següent: Curiosament, aquesta porta antiga van ordenar tapiar-la, però; en la part posterior del castell, on mai havia existit sí que es podia obrir; i què dir de l'edifici del propi ajuntament, a la vista està, ací si es poden obrir portes per la seua funcionalitat, fins i tot comunicant edificis d'estil clàssic amb actuacions modernistes totalment irrespetuoses en el context; amb poca o cap estètica, segons el parèixer de la majoria de la població. Vull pensar que aquestes actuacions s'ajustaran a llei, però, quina llei? La llei de l'embut?.... 

 

 

        En les següents fotografies, podrem observar un fotomuntatge, realitzat per José Bernabeu l'any 2004, per a poder contemplar una lleugera aproximació del que podria ser el que es pretenia realitzar.

 

 

 

Carnestoltes "LES QUARANTA HORES"

 

 

  

            Els tres dies que antecedixen al dimecres de cendra “carnestoltes” es celebra ací a Castalla el tridu de les quaranta hores a “Jesús Sacramentat”, estant exposat durant aquests tres dies en l'altar major de la parròquia i permaneixent els fidels en oració al costat del Senyor. Segons compten els majors, esta festa ha estat molt arrelada en la població fins al punt de tindre la rellevància quasi de les festes majors de moros i cristians. No he trobat documentació però no seria d'estranyar que vinguera de temps del Patriarca Sant Joan de Ribera (S.XVI).

 

 

 

 

             Com he comentat, sempre s'ha celebrat els tres dies que antecedixen al dimecres de cendra, exceptuant els anys compresos entre 1994 i 2008 que es va decidir traslladar a divendres, dissabte i diumenge perquè els fidels tingueren més temps i comoditat per a poder estar un estona  en oració davant de “Jesús Sacramentat”, ja que la majoria d'empreses acabaven la jornada laboral divendres al migdia. Antigament este dilluns i dimarts eren festius i no es treballava.

 

 

 

 

 

 

 

              Cal ressaltar que durant estos tres dies a la vesprada, abans de la missa o reserva del Santíssim, la coral de la parròquia amb gran solemnitat canta “els trisagis al Santíssim” i algunes altres peces musicals referents a l'Eucaristia.

 

 

 

 

         Esta és una de les poques festes que només l'anuncien les campanes de l'església parroquial, per ser este el lloc de l'exposició del Santíssim, sent els tocs propis per a aquests dies els següents:.

Dissabte 13 de febrer “Vespra”


Durant el dia, tocs propis del dissabte.
13.02 h i 20.02 h. Volteig menor (4 campanes)

Diumenge 19 de febrer "Primer dia"   

             

Durant el dia, tocs propis de diumenge, exceptuant els de la missa de 12.00 h. que passa a les 19.00 h.
Al 2n toc per al trisagi, volteig menor. (4 campanes)
A l'exposició, sobre les 11.15 h., al migdia a les 13 h. i reserva del Santíssim, sobre les 20.00 h., volteig general (5 campanes)

 

Dilluns 20 de febrer i dimarts 21 de març "Segon i tercer dia"

Al 2n toc per al trisagi i Missa, a les 19.15 h., volteig menor. (4 campanes)
A l'exposició, a les 8.00 h., migdia a les 13.00 h., i reserva del Santíssim sobre les 20.00 h., volteig general (5 campanes) 

 

 Dimecres de cendra.
El següent dia, dimecres 22 de febrer, se celebraran, com és costum, dos misses amb imposició de cendra. La primera serà en el temple parroquial a les 18.00 hores i la segona en el convent a les 19.30. Els tocs de campanes seran amb l'austeritat que el dia requereix, dia pròpiament penitencial per a donar principi a la quaresma.

Els orgues a Castalla.

         En aquest nou article vull deixar constància dels diferents instruments musicals "orgues" que està documentat que han existit en la nostra parròquia, així com de les seues restauracions. Lògicament també dels existents en l'actualitat, contrastant els seus diferents mecanismes i formes de funcionament, però abans d'entrar en matèria, vull fer una breu introducció sobre què és i des de quan s'utilitza per a les funcions litúrgiques.

       L'orgue de tubs és denominat l'instrument "rei", per ser d'entre tots el de major grandària, varietat de sons i potència o poder musical; és l'instrument propi del culte cristià. En l'imaginari col·lectiu el seu so està inconfusiblement associat al Sagrat, al transcendent. Pel que sembla aquest instrument va ser inventat en el segle III A. C. per Ktesibio d'Alexandria i per això un invent grec. L'instrument va arribar a la ciutat de Roma a mitjan Segle I D. C. i al principi es denominava “hydraulos”; durant aquests primers segles, els autors cristians esmenten l'orgue solament per a extraure del seu complex i eficaç mecanisme símbols edificants. Existeixen alguns testimonis que atribueixen a Sant Vitaliano, Papa entre 657 i 672, la introducció de l'orgue en la litúrgia de l'església, en la qual per aquests mateixos anys estava donant inici el cant gregorià.

         Al principi, el mecanisme d'aquests orgues diferia bastant dels que nosaltres coneixem, ja que l'aire que accedeix als tubs no era aconseguit a través de manxes, sinó per un sistema amb aigua del qual s'aconseguia extraure un flux d'aire constant, (d'ací la denominació de “hydraulos”) el que en ser introduït en els tubs de diferent amplària i llargària, reproduïa diferents sons (posteriorment aquest aire s'aconseguia a través de manxes i en l'actualitat per motors elèctrics o compressors).

 L'orgue de tubs pot tindre un o diversos teclats anomenats manuals, tocats per les mans, i un pedaler que és accionat pels peus; cada teclat té el seu grup de registres, dels quals es deriva l'aire a pressió sobre els diferents tubs, permetent mantindre les notes sonant constants mentre es pressionen les tecles corresponents, reproduint una gran quantitat i varietat de sons, sempre en funció de la quantitat de tubs que continga, els quals poden anar modificant-se o sumant-se a voluntat del propi organista. En els de major grandària es poden comptar aquests tubs per milers.

Abans d'enumerar els que tenim comptabilitzats, vull manifestar que al meu entendre, mentre l'ermita va ser parròquia i durant aquests quasi 90 anys en què la nova va estar oberta al culte, ja algun orgue havien de tindre, del qual no ha quedat constància, però que probablement va motivar que un mestre organer valencià vinguera a Castalla i s'establira ací la seua residència habitual, segons les dades constatades, i que narraré a continuació en referència al primer dels orgues que tenim documentats.

            1r El primer orgue de tubs de la Parròquia. És molt poca la documentació que he aconseguit trobar sobre el que sense dubte ha sigut el millor dels orgues que la nostra parròquia ha albergat; aquest orgue era dels anomenats de tubs, i va ser col·locat sobre la denominada porta “falsa” o lateral de la parròquia; es va extraure un carreu sobre aquesta mateixa porta per a donar llum natural a l'interior de l'orgue, perquè en aqueix lloc es trobava la, o les persones, que havien d'estar en les manxes per a subministrar l'aire que necessitava l'instrument. Va ser costejat per fons de fabrica (de la parròquia) i donatius particulars dels feligresos, es va construir l'any 1656, per encàrrec del capellà rector Dr. En. Francisco Sancho i sent l'artista que el va realitzar En. Miguel Llop, artista organer.

Este organer, natural de València, tenia establit el seu domicili ací a Castalla, (i lògicament el seu taller) d'on partia per a afinar, temperar i muntar orgues en altres localitats, com per exemple l'any 1661 a Aspe i en Chinchilla, l'any 1662 a l'Església de Santa Justa i Rufina a Oriola, a Manises i a Alzira. 10 anys després al costat del seu germà Bernabé van partir a Còrdova on van realitzar l'orgue, fins ara existent en la catedral. 

També és digne de ressaltar que l'any 1640, en el qual com he esmentat, aquesta família tenia la seua residència habitual ací a Castalla, va nàixer el seu fill Bernardo Llop, qui també va ser un artista organer de gran prestigi, establint aquest ja el seu taller a Múrcia, realitzant entre molts altres orgues el de la catedral d'Oriola (posteriorment venut al convent de la Santíssima Trinitat de la mateixa població), el de l'Església de Santiago Apòstol, també d'Oriola, i el de la Santa Creu de Caravaca.

 L'any 1807 el capellà rector Dr. En. Luís Jerónimo Jover el va restaurar i probablement li va afegir  tubs i registres, important 1930 lliures. (Tot sembla indicar que en aquesta restauració es va ampliar o fer la caixa del orgue nova)

 

 

 

 Una altra reforma i ampliació, provable-ment la mes gran que el orgue va tindre, la van dur a terme els artistes de Azpeitia (Guipúscoa) En. Juan Amerzua i el seu fill Aquilí l'any 1866, considerada aquesta família com els millors artistes organers espanyols de finals del segle XIX, de qui consten orgues en algunes catedrals espanyoles i fins i tot a l'estranger. En esta restauració, com he esmentat, es va fer una gran ampliació sobre l'instrument i d'això va deixar constància el rector ecònom En. José Moltó i Jover afirmant el següent:

En el mes de agosto del año 1866 se concluyó la obra de la restauración del órgano de esta Iglesia parroquial de Castalla, cuya restauración empezó en febrero del mismo año, a expensas de la testamentaria, la difunta Doña María de Loreto Cerdá y Serrano. Los albaceas y ejecutores testamentarios de esta difunta que lo son D. José Moltó y Jover, cura economo de ésta, D. José Pérez de Sarrió y Gisbert, hacendado y abogado y D. Francisco María Rico y Juan, también hacendado, vecinos todos de ésta. Contrataron con D. Juan de Amerna, natural y vecino de Azpeitia de la provincia de Guipúzcoa, factor o constructor de órganos; y éste cumplió todo lo pactado con las condiciones y circunstancias siguientes:

El órgano consta de los registros nuevos siguientes: en su mano izquierda 1º Flautado de atrece 2º Flautado violín, 3º Octava, 4º Docena, 5º Quincena y novena, 6º Lleno, 7º Docena nazarda, 8º Nazarda quincena y diez y setena, 9º Trompeta de batalla, 10º Bajoncillo, 11º Clarín en quincena, 12º Trompa real, en la mano derecha: Hasta el octavo los mismos de la izquierda, 9º Trompa alemana, 10º Clarín llano, 11º Clarinete, 12º Clarín de campaña, 13º Trompa baja, 14º Trompeta magna. Teclados nuevos con siete notas añadidas desde el do sostenido hasta el sol. Todos los registros de nueva construcción llevan el secreto en armonía y conformidad al teclado.

 Los registros restantes hasta el completo de los que había se han compuesto como también las conchas y sus secretos. Los fuelles se han hecho nuevos a lo moderno.

El coste de toda la referida restauración del órgano ha importado la suma de 30.000 reales a que se comprometieron a pagar los dichos albaceas de los fondos de dicha testamentaria. Y para que conste en perpetua memoria y con esta correspondiente lo firmo en Castalla a 30 de septiembre de 1866

José Moltó

 Tan sols 21 anys després, en 1887 va haver-hi una altra reforma executada pels germans Teófilo i Francisco Romero, naturals d'Elda, important aquesta reforma la quantitat de 7000 pessetes.

 L'última va ser promoguda pel coadjutor En. Antonio Rodilla l'any 1923 i va ser realitzada pel organer En. Pedro Palop, natural d'Enguera (València), qui va realitzar els seus estudis en Paris, muntant posteriorment el seu taller a València i al qual se li atribueixen molts orgues com per exemple el de la catedral de València.

Aquest orgue nostre era considerat, pels quals van tindre la possibilitat de tocar-lo, com un dels millors de la diòcesi de València, com per exemple narrava En. Emilio Valdés Perlasia, qui va ser organista fins entrats els anys noranta del segle passat, “estant les portes grans i les de la cancel·la obertes i tocant l'orgue amb la suma de registres –tutti- des de la plaça de l'ajuntament es podia distingir la peça que sonava”.

 Altres persones recentment m'han afirmat que aquest orgue era com a “germà bessó” del de Callosa d’en Sarrià, en l'actualitat existent. En aquest punt vull agrair a En. Ricardo Juan, rector de Callosa i paisà nostre, qui m'ha aportat tota la documentació i informació existent sobre aquest orgue; la qual una vegada revisada, he arribat a la següent conclusió:

 

 L'orgue de Callosa se li atribueix a la família de organers Salanova-Userralde, els qui van construir al voltant de 60 orgues, la majoria d'ells a la Comunitat Valenciana, començant la seua marxa anys després de la construcció del nostre, encara que no hi ha constància exacta perquè aquest orgue de Callosa es va adquirir d'una altra parròquia. Un altre fet que reflecteix una diferència substancial en la qualitat de l'instrument és la terminació dels registres, ja que en l'orgue de Callosa van inscrits sobre xicotets cartells adossats a la fusta, mentre que en el nostre són peces de porcellana serigrafiada; com mostra la fotografia de les peces que han arribat fins als nostres dies, per la qual cosa refereix que aquest instrument hauria de ser d'una qualitat superior. (També es pot apreciar diferent grandària i estil cal·ligràfic, al·ludint en clara referència a les posteriors ampliacions que sobre l'instrument es van realitzar). 

Aquest monumental orgue no ha arribat fins als nostres dies perquè el 22 de Juliol de 1936 va ser destrossat i incendiat juntament amb el temple parroquial.

 

         2n L'orgue de la comunitat dels Pares Mínims de San Francisco de Paula en la església  del Convent de Sant Sebastià. Aquest orgue va ser adquirit per aquesta comunitat de frares de Castalla a la parròquia de Sant Pere Apóstol d'Agost l'any 1800.

Es desconeix el seu constructor, encara que per les dates podria atribuir-se als organers Salanova-Userralde-Grañena. Per a la instal·lació d'aquest orgue, no volent els Mínims ocupar tot l'espai del cor, van reformar la segona capella entrant a l'esquerra, (la de la porta lateral o falsa) per a ser instal·lat tal qual estava en la parròquia i en innombrables esglésies (en l'actualitat a l'interior de l'habitacle que l'orgue tenia, fins i tot, es pot apreciar aquesta remodelació en l'estructura de l'església).

 Aquest orgue també va ser reformat i afinat pels germans Teófilo i Francisco Romero, naturals d'Elda, quan van vindre a realitzar el propi al de la parròquia en 1887. 

 En el mes d'agost de 1936 aquest instrument musical va córrer la mateixa sort que l'esmentat anteriorment, no ha arribat absolutament res d'ell fins als nostres dies, perquè també va ser destruït. 

        3r El armonium existent en l'ermita. Aquest instrument té un mecanisme similar al dels anteriors orgues de tubs, funciona per l'aire que el propi organista genera en les manxes a través d'uns pedals interiors, i el seu so el produeix a través de membranes o llengüetes lliures, dins de la seua mateixa ubicació. 

 

Aquest orgue és el més antic dels que tenim en l'actualitat, data del segle XIX i estava col·locat al costat de l'altar major, per a utilitzar-lo en les celebracions de diari, per la comoditat que presentava que només una persona el poguera fer sonar, sense necessitat del personal encarregat de les manxes.

 

Veient les turbulències polítiques i la tragèdia que es podia desencadenar contra persones i objectes religiosos, el rector En. José María Pallares, va decidir alguns elements que la parròquia albergava posar-los fora de perill amagant-los en cases particulars, sent una d'aquestes peces el orgue que ens ocupa.

 

 En tindre la facilitat de ser portable, quan en 1939 es reprèn el culte a l'església del convent, per haver quedat aquesta una mica menys danyada que la parròquia, va ser portat a aquesta per a sonar en les funcions litúrgiques.

 

 L'any 1942, per a les festes patronals de setembre, va ser traslladat a la parròquia, en la qual després d'una pecaria restauració es reprèn el culte, estant operatiu fins a l'adquisició del següent.

 

 L'orgue disposa d'un teclat amb cinc octaves i cinc registres per a la seua harmonització més el “tutti”. També disposa d'un singular sistema per a transportar el to variant la disposició del teclat.

       4t El primer “harmoniphon”: aquest orgue va ser adquirit pel capellà rector En Toribi Sellés, en l'any 1957 i va tindre un cost de 120.000 pts, va ser sufragat íntegrament per donatius de la feligresia i en l'actualitat està instal·lat a l'església del convent.

 Aquest és el primer dels orgues elèctrics que ha tingut la nostra parròquia i el seu mecanisme intenta imitar el so dels anteriorment esmentats de tubs, però sense aconseguir-ho plenament; el seu mecanisme és electró-estàtic, amb un amplificador a llums i dos grans altaveus recoberts per una voluminosa caixa de ressonància.

 Al principi va ser muntat darrere del pedestal de la titular de la parròquia La Mare de Deu de l'Assumpció, per trobar-se el mateix junt al propi baldaquí, per oficiar-se en aqueixos anys les celebracions d'esquena al públic.

 Després del concili Vaticà II, primers anys de la dècada dels seixanta del segle passat, es va recular aquest pedestal juntament amb la Imatge de la titular per a ja celebrar les Eucaristies de cara a la feligresia, tal com el concili exigia, obligant a la seua re-ubicació, instal·lant-lo a la dreta de l'altar major, en la capella de Sant Tomàs de Villanueva. Com els altaveus eren voluminosos i el rector els va considerar poc estètics per a la dignitat del temple, va decidir obrir l'antic cambril de la titular de la parròquia, nostra Senyora de l'Assumpció, tapiat en la dècada dels quaranta, en la remodelació del presbiteri després de la seua destrucció en 1936, i introduir-los en aquest, cobrint-los amb un cortinatge roig, aconseguint d'aquesta manera que el seu so s'introduïra directament en el temple sense ser perceptibles a la vista.

 Aquest orgue va estar en aquesta ubicació fins a finals d'octubre de 1982 en el qual va ser traslladat al seu lloc actual, que com he esmentat és l'església de Sant Sebastià del convent dels frares mínims de Sant Francesc de Paula de Castalla, sent col·locat en el cor, tant ell com els altaveus, sent els dos visibles des de la nau central. En l'any 2014 se li va efectuar una posada apunt per En Luis Pastor substituent una llum.

 El orgue disposa de dos teclats amb cinc octaves cadascun d'ells i tres més en el pedaler. Per a la regulació del volum disposa de tres pedals, un per teclat i pedaler. També disposa de 33 registres, els quals en aquest cas no són sumables entre si, a elecció de l'organista i incloent els -tuttis-

         5é L'orgue actual de la parròquia. Es de la mateixa empresa que l'anterior, Harmoniphon, sent el model denominat “catedral A”.

 

Veient el mateix rector En.Toribi Sellés que la tècnica havia evolucionat molt en aquests anys, i per tant assemblant-se el so d'aquests nous orgues prou més al de tubs que l'anterior, va pensar en la seua substitució. Lògicament, per la incapacitat econòmica pel seu elevat cost de un de tubs va desestimar l'adquisició d'un d'aquests.

 

 A primers de 1982 es va posar en contacte amb aquesta empresa de organers espanyols, concretament de Sant Sebastià, per a veure els diferents models que tenien, els seus preus i el més important; la possibilitat d'escoltar-los abans de donar el pas per a la seua adquisició. Després de tantejar-ho tot vam realitzar una visita per poblacions no molt llunyanes, en les que ens van afirmar en havien instal·lats, En Salvador Payá (músic compositor), En. Emilio Valdés (músic, compositor i organista), En.Toribi Sellés (rector) i jo mateix per a escoltar-los, i després de la qual coincidim pel model abans esmentat, "catedral A" per ser el que més s'assemblava als clàssics orgues de tubs, amb major varietat de registres i teclats.

 

 Aquest orgue també va ser sufragat per donatius voluntaris dels feligresos, col·locant-se una caixa (cepillo) en la parròquia per a tal finalitat. Després de diverses converses entre el organer i el rector va aconseguir aquest que l'instrument es transportara i muntara a Castalla sense costos, per a això l'instrument havia d'acompanyar al Papa Sant Joan Pau II en la visita que aqueix mes d'octubre i any va realitzar a Espanya, tocant en les celebracions litúrgiques que aquest realitzava com per exemple a Loyola i València.

 

 L'instrument va ser instal·lat pràcticament on estava l'anterior, això és, a la dreta del presbiteri i en la capella de Sant Tomàs de Villanueva, però el tècnic muntador va desaconsellar l'antiga ubicació dels altaveus en el cambril de la titular de la parròquia, afirmant que al ser un orgue amb molt més poder que el anterior, l'organista podia absorbir les veus del cor, per la qual cosa va afirmar que la seua ubicació correcta seria un altaveu darrere del cor al fons de la capella de Sant Tomàs i l'altre sobre la cancel·la de la porta principal, indicant  així que el so quedava més repartit i harmonitzat amb el cor. En els últims anys l'instrument ha tingut una gran deterioració fins al punt que en l'actualitat està inutilitzat.

 

 Alguns altruistes com Ricardo Mínguez i jo pensem que per a aquest any jubilar seria interessant la seua recuperació, per això, en diversos intents hem procedit a restaurar-lo i recuperar-lo, sense aconseguir-ho fins al moment, per la falta de peces de recanvi, perquè l'empresa fabricadora va tancar en els passats anys. No hem descartat continuar treballant en això, perquè pensem que tant el valor material com sentimental de l'instrument eu requereix.

 

 L'orgue en qüestió consta de tres teclats de cinc octaves cadascun d'ells, més tres octaves més en el pedaler, disposa també de 50 registres en els quals l'organista pot reproduir diferents sons i sumar-los entre si; té quatre pedals per a la regulació del volum, un per teclat i dos palanques en la part dreta inferior perquè quan l'organista ho considere puga realitzar la suma de tots els registres –tutti- sense alçar les mans del teclat.

 

 El seu mecanisme també és electró-estàtic i l'amplificador a llums com l'anterior. Les seues caixes d'altaveus són fins i tot de major grandària perquè cadascuna d'elles alberga dos altaveus grans per als tons greus i huit per als mitjans i aguts. Aquests últims tenen un mecanisme en el qual no estan fixos, estan donant voltes, a unes revolucions variables per l'organista, per a aconseguir l'efecte “tremolo” o “lesli”.

       6é L'orgue electrònic: Després de la restauració del temple duta a terme pel capellà En Francisco Berbegal l'any 1986, es va rehabilitar la capella de l'orgue que es trobava tapiada des de la destrucció del primer de tubs esmentat, en 1936.

 Després d'aquesta rehabilitació va pensar que acústica-ment podia resultar molt interessant el pujar el cor a aquesta capella o lloc de l'orgue, però lògicament sorgia un problema, com podia estar l'organista tan distanciat del cor i director; la primera opció que es va pensar va ser pujar l'orgue existent, últim esmentat, a aquest lloc, que a més va ser per a la qual es va construir, però en ser bastant voluminós quedaria poc espai per a la coral parroquial que per aqueixes dates comptava amb molts membres. La segona de les opcions remenades va ser l'adquisició d'un xicotet orgue electrònic que a més podia ser "multi-funció", podia ser utilitzat tant en aquest espai per a acompanyar al cor, com en la novena de la patrona en l'ermita o el seu cant en el “Adéu” en l'últim dia de les festes en la plaça del carreter; en definitiva podia ser traslladat amb molta comoditat prestant el seu servei allà on es requeria.

 Aquesta última opció va ser la que més va convèncer, tant al capellà En Paco, com al director de la coral, junta d'obres i consell parroquial. Després de comentar-ho tot això amb En Manuel Berenguer Juan, gran aficionat a la música i a aquests instruments, es va oferir voluntari per a assessorar-nos.

 Després de diverses opcions revisades amb relació qualitat preu, a la fi del mes de juliol de 1986 baixem a Alacant Santiago Sempere (membre de la junta d'obres) i jo mateix per a l'adquisició d'aquest nou orgue, el qual l'adquirim a la botiga especialitzada en instruments musicals Savall, estrenant-se en la missa d'inauguració després de les obres de restauració de 1986 i col·locat en l'esmentada ubicació de l'anterior de tubs.

 És el més inferior dels orgues que la parròquia ha tingut, solament té un teclat de cinc octaves i només un registre com a orgue clàssic, tenint moltes altres funcions com a ritme de bateria, so de piano, violí, flauta etc. possibilitat de gravació i posterior reproducció automàtica. Com anteriorment he esmentat, per la seua reduïda grandària i pes, és utilitzat allà on el cor el requereix.