De dalt a baix

 

            En aquest nou article entrarem en alguns xicotets detalls de la cara oposada al post anterior; si en aquell ens centràvem en algun element de la part superior del temple, és a dir, els rosetons de les seues voltes. En aquest cas ens anem a la part inferior, però fins i tot sota el sòl, concretament en els enterraments, aprofitant també que en aquest any 2022 es commemora un altre aniversari, es compleixen 100 anys de l'actual cementeri municipal.

 

 

           Des de principis de l'era cristiana solia haver-hi tradició d'enterrar als difunts en lloc sagrat, això és dins de les esglésies, com queda ja patent en les pròpies catacumbes de Roma. Després dels primers segles va començar a enterrar-se a les afores de les poblacions i sobre el segle IX als voltant de les esglésies, en el seu perímetre confrontant.(d`ací prove la nomenclatura de "Campo Santo") Un dels principals motius perquè això fora així, era l'interès que es tenia a poder reposar prop dels sants i màrtirs, con he dit en lloc sagrat, veien-se d`aquesta manera mes prop de Déu i per lo tant aconseguir la vida eterna. Este fet es va incrementar en gran manera a partir del segle XII passant ja a enterrar-se dins de les pròpies esglésies.

 

 

          Lògicament motivat per tot això, el nostre temple parroquial igual que els de la seua època, alberga en el seu subsol 25 criptes per als enterraments dels nostres avantpassats, vaig per això a comentar-ho, però he pensat realitzar-ho des del més antic que tenim, que és en l'ermita, fins a l'actual, que com he esmentat està també d'aniversari, sent un total de cinc el llocs que podem considerar com a cementeris des de la reconquista cristiana. (La paraula cementeri significa lloc de descans o dormició, en espera de la resurrecció)

 

 

       El primer cementeri cristià a Castalla que podem constatar i evidenciar es troba en l'ermita de la Preciosíssima Sang de Crist, on la majoria de cadàvers anaven a una sepultura comuna i s'acumulaven uns sobre altres, algun en caixes de fusta i altres sense, exceptuant algunes poques famílies que sufragaven, mantenien materialment i el propi culte en les capelles laterals, tenint per això dret al seu enterrament baix aquestes. En aquesta ubicació els enterraments van tindre lloc per a la població entre finals del segle XIII fins a finals del segle XVI, encara que van continuar enterrant-se més difunts com per exemple els membres de la confraria de la Preciosíssima Sang que tenien dret a això; també a principis del 1707 va haver-hi una epidèmia anomenada del tabardillo en la qual van morir 320 persones, de les quals es van enterrar 270 en la nova parròquia i 50 forasters en aquesta antiga cripta. També altres persones que així ho requerien i que no enumere per no estendre'm massa.

 

 

        

          En els anys 60, realitzant el rector En. Toribi  Selles obres de manteniment de l'ermita va trobar un accés a aquestes criptes, a condicionant-les perquè pogueren ser visitables. Per a tal finalitat va realitzar una escala nova en l'antiga sagristia, decorant la primera de les criptes amb motius al·legòrics a la mort i resurrecció de Crist, destinant-la com a “sepulcre nou” (com cita el propi  Evangeli) per a la ubicació del Crist Jacent; “el Vellet de la Sang". La següent cripta i contigua a aquesta que es la més gran, la va buidar de esquelets que van ser traslladats al cementeri municipal, deixant una xicoteta mostra d'ells com a record de la finalitat que el lloc va tindre. Per la part interior es poden apreciar les trapes per les quals els cadàvers eren introduïts en les criptes, no sent visibles en la part superior perquè l'enllosat de pedra es va col·locar l'any 1912.

 

 

 

 

 

        El segon és ja el de l'actual església parroquial, sent el que ens ocupa per aquest 450 aniversari; 25 criptes són les que alberga el temple més 4 en la capella de la comunió,d'una profunditat de vora de quatre metres i dalt voltes de mig punt. També té una sepultura única als peus del presbiteri que esta datada del 26 d'agost de 1626, on es troba enterrat el capellà En.Vicente Richart natural de Biar. Probablement dega ser així, per ser el primer rector a morir en Castalla després de la construcció de l'església i per no estar conclosa la cripta per al clergat al presbiteri. Totes aquestes criptes pertanyien a diferents famílies; el que hi ha sota la cancel·la estava destinat als pobres i forasters, i les dues primeres entrant a mà esquerra estaven destinades als membres de la confraria de la Mare de Déu del Roser, la qual cosa deixa clarament patent que seria una de les confraries de major envergadura a Castalla, perquè és l'única que disposa d'enterrament propi i a més doble. Quant alguna d'aquestes criptes s'omplien de cadàvers es buidava per complet i es traslladaven  a un fossar comú que estava situat al mateix lloc que hui ocupa la casa del sagristà.

 

 

 

 

         Este dibuix de la ubicació de les criptes l`he extret del llibre "Crónica de Castalla" de María Luisa Torró, però no es literal del que realment hi ha, és merament orientatiu. Els enterraments en aquesta ubicació de l'església van tindre lloc fins a casi el segle XIX, ja que a finals segle XVIII França seria la primera a decretar la prohibició d'enterraments a les esglésies. Espanya no va tardar a seguir-li, el 3 d'abril de 1787 Carles III va decretar el seu a través d'una Real Cèdula en què es prohibia severament enterrar a les esglésies en benefici de la salut pública. Primerament perquè les lloses de carreu utilitzades com a tapadora no segellaven hermèticament i per lo tant avien emanacions. Segon i no menys important era el que s'obrien cada vegada que fera falta enterrar a algú, sense tindre en consideració el temps transcorregut des de  l'anterior enterrament. També es va tirar terra sobre els cadàvers per a evitar eixes emanacions.

 

 

 

 

 

 

 

       En la neteja que va tindre lloc després de la destrucció del temple en 1936, part de l'enderroc es va abocar sobre aquestes criptes. A principis de este segle XXI el sòl del temple va patir una gravíssima deterioració a causa de la humitat que emanava d'aquestes ja que estaven hermèticament tancades per el pis de terraso que es va col·locar damunt. Per la qual cosa en el projecte de restauració i nova pavimentació es va incloure un apartat en el qual constava l'extracció de tot l'enderroc abocat i el buidatge total de les criptes, per a poder-les fer visitables i evitar en un futur tornar a patir la mateixa incidència. Es va pensar en concentrar tots el ossos en tres o quatre criptes i facilitar el accés per a que la resta, com he esmentat, foren visitables. La quantitat de traves burocràtiques i econòmiques que els estaments públics imposaren  van ser de tal envergadura que al final va haver de desestimar-se, però això sí, es van extraure els enderrocs es i van realitzar trapes noves perforades amb la finalitat que la humitat transpire. Tots els elements que es van traure  d'entre els enderrocs s'encontren depositats en un magatzem del Marc en Alacant.

        El tercer va estar molt poc temps en ús, uns 20 anys, ja que podem considerar que és un cementeri de transició, mentre es realitzaven les obres del següent; va començar a utilitzar-se després de la prohibició d'enterrar a les esglésies per motius com he esmentat de salut pública. Per a això la parròquia va adquirir un terreny en el barri Eres enfront de l'actual centre d'Alzheimer, el qual va ser venut l'any 1963.

 

 

        El quart està situat en un nou terreny que també va adquirir la parròquia per a tal finalitat amb una superfície de 1226 metres quadrats, molt pròxim a l'actual, en la partida de Bastà, a l'oest de la població. El  preu va ser de 120 pessetes, tenint un cost total la construcció del mateix de 2775 pessetes, la benedicció la va realitzar el rector En. Luis Jerónimo Jover amb llicència del prelat de la diòcesi En. Veremundo Arias el 6 de gener de 1816, la primera persona que es va enterrar va ser el xiquet de 2 anys José Leal Sanchís el mateix dia de la benedicció. L'any 1834 es va produir una epidèmia del còlera morint 337 persones a Castalla, veient que no tenia capacitat per a aquest elevat nombre de defuncions aquest cementeri, es van enterrar 67 en l'anterior citat provisional. En l'actualitat aquest cementeri és una xicoteta pinnada, el qual té en el centre una creu de vora de 4 metres d'altura, de formigó, recordant-nos que en aquest lloc descansen les restes dels nostres avantpassats. Resulta curiós que encara que han passat cent anys des de que va entrar en desús, encara hi ha alguna persona que posa un ramillet de flors als peus de la creu.

 

 

        El cinqué enterrament és el cementeri actual i és el primer que és de titularitat municipal, el qual es va inaugurar en 1922 constant de dos tipus d'enterraments, el més tradicional que és baix terra i l'actual de nínxols superposats a altura de quatre. L'any 1988 veient la incapacitat d'albergar més cadàvers es va ampliar cap a la part esquerra, però no realitzant un cementeri nou com antigament es feia, sinó més aviat fent xicotetes ampliacions en funció de la necessitat, i així es continua realitzant fins a l'actualitat, sent simplement delimitat per una mera tanca metàl·lica, el que al meu entendre resulta poc decorós.

 

 

 

         Uns anys després de la construcció d'aquest cementeri es van fer els fonaments i inici dels murs per a una xicoteta capella o oratori, en l'actualitat inacabada. També es va obrir un nou camí traçant una recta des de la carretera  de accés a la població fins el mateix, flanquejat als dos laterals per xiprers, els quals en la actualitat tenen una altura més que considerable. Al meu parèixer és una autentica pena que aquest llegat que els nostres majors ens van deixar per a poder portar als difunts en comitiva fins a l'estatge final, amb l'elegància que l'esdeveniment requereix, haja sigut trossejat per un polígon industrial, caient per això en desús i en un lamentable estat de conservació.

 

 

 

 

 

          Un altre enterrament més hi ha hagut a Castalla que no he numerat com a tal, es tracta de l'existent al convent de Sant Sebastià, dels frares Mínims de Sant Francesc de Paula, el qual consta de dues parts. Primer; en la part posterior de l'absis en un semi soterrani es troba l'enterrament d'aquests frares, dels quals no queda res perquè van ser trets, profanats i destruïts l'any 1936. El segon  va córrer la mateixa sort i estava davant del presbiteri, destinat a En. Diego Bardalonga i família, per ser el major benefactor en la construcció d'aquest convent, tenint este també un germà frare, d'esta orde dels Mínims, que va ser el que podem considerar un castellut il·lustre, ja que entre altres destins va ser nomenat salmiste de la Capella Real l'any 1836, durant el regnat d'Isabel II, i l'any 1853 va ser nomenat mestre de capella de la catedral de Santiago de Cuba, per això no es va enterrar en aquesta cripta familiar ni en la dels frares, sinó en l'esmentada catedral. (Però això donaria lloc a un altre article)