 |
Però no obstant això, només al maig de 1537 va ocórrer l'adoració incessant, unint-se al seu degut torn les diverses esglésies de Milà a la pràctica de les Quaranta Hores; el suggeriment referent a això sembla haver sigut atribuïda a Sant Antoni Zacaria, fundador dels Barnabites.
El caputxí, Giuseppe Plantanida Ferno di Gallarate, (1556) la va propagar amb les seues prèdiques fora de Milà i li va donar, fins i tot per escrit, el primer mètode. El Papa Pau 111, en un breu del 8 d'agost de 1537 la va enriquir amb les primeres indulgències, i el Papa Clement V111 la va aprovar i la va prescriure formalment com a exercici d'expiació i de propiciació amb la constitució "Greus et diuturnae” del 25 de novembre del 1592.
De Milà la piadosa pràctica es va propagar ràpidament, especialment per obra dels Caputxins i els Jesuïtes. En Macerata, per primera vegada, va ser contraposada a les folies carnavalesques en la ja coneguda forma de carnestoltes santificat.
En la nostra zona esta tradició es remunta a la intensa tasca pastoral de sant Joan de Ribera, arquebisbe de València entre els anys 1568 i 1611. Gran promotor de la reforma espiritual i de l’enfortiment de la fe després del Concili de Trento, va impulsar amb fervor l’adoració al Santíssim Sagrament, fomentant el culte Eucarístic com a centre de la vida cristiana. Entre les pràctiques que va promoure amb més empeño es trobava precisament el tríduum de les «Quaranta Hores», establint la seua celebració no sols a la ciutat de València, sinó també en les comunitats rurals, pobles i llogarets sota la seua jurisdicció, com va ser el cas de Castalla. El seu zel pastoral el va portar a insistir que l’Eucaristia havia de ser el cor de la vida parroquial, font de gràcia i punt de trobada de tota la comunitat.
Com he comentat, tradicionalment esta celebració sempre tenia lloc en els tres dies immediatament anteriors al Dimecres de Cendra. No obstant això, entre els anys 1994 i 2008 es va decidir traslladar-la a divendres, dissabte i diumenge amb la finalitat de facilitar la participació dels fidels, ja que la majoria de les empreses finalitzaven la jornada laboral el divendres al migdia, la qual cosa permetia disposar de més temps per a l’oració. Tot i això, en èpoques passades el tríduum, es a dir, estos dies eren considerats festius a nivell laboral, cosa que dona mostra de la gran importància que la festa tenia aleshores en la vida quotidiana del poble.
Cal destacar també el caràcter solemne i acurat dels actes litúrgics que es desenvolupen durant estos dies. Cada vesprada, abans de la Santa Missa o de la reserva del Santíssim, la coral parroquial entona amb especial devoció «Els Trisagis al Santíssim», junt amb altres peces musicals dedicades a l’Eucaristia. Estos cants, interpretats amb recolliment i solemnitat, contribuïxen a crear un ambient de profunda espiritualitat i bellesa, ajudant els presents a elevar la seua oració. Els trisagis Eucarístics, d’antiga tradició cristiana, estan estretament vinculats amb l’adoració a Déu en la litúrgia i evoquen la lloança celestial, convertint-se en una expressió musical de fe i reverència davant el misteri Eucarístic.
En conjunt, el tríduum de les Quaranta Hores continua sent hui una herència viva de la història religiosa de Castalla, una tradició que, generació rere generació, ha sabut conservar la seua essència i que continua convidant els fidels a detindre el ritme quotidià per dedicar un temps al silenci, la contemplació i l’encontre personal amb Jesús Sagramentat.
Origen i Significat del Trisagi
El terme "trisagi" prové del grec tris-agios, que significa "tres vegades sant". Es basa en l'aclamació bíblica dels àngels en la visió del profeta Isaïes:
"Sant, Sant, Sant és el Senyor dels exèrcits, tota la terra està plena de la seua glòria" (Isaïes 6:3).
També apareix en l'Apocalipsi:
"Sant, Sant, Sant és el Senyor Déu Todopoderos, el que era, el que és i el que ha de vindre" (Apocalipsi 4:8).
Des dels primers segles del cristianisme, este cant es va incorporar en la litúrgia oriental i occidental, i el seu ús es va estendre en diverses formes.
El Trisagi en la Litúrgia
El Trisagi es canta en diferents moments de la litúrgia cristiana. Existixen tres variants:
1ª Trisagi bizantí: "Ἅγιος ὁ Θεός, Ἅγιος Ἰσχυρός, Ἅγιος Ἀθάνατος, ἐλέησον ἡμᾶς" (Sant Déu, Sant Fort, Sant Immortal, tingues pietat de nosaltres). És comú a les Esglésies ortodoxes i catòliques orientals.
2ª Trisagi Eucarístic llatí: En la litúrgia romana, l'equivalent és el Sanctus o Trisagio Angèlic, que es canta abans de la consagració en la Missa.
3ª Trisagi Eucarístic popular: En algunes devocions catòliques i adoracions al Santíssim, es resa o canta un trisagi en honor a la Santíssima Trinidad.
----- Este últim és el que la coral parroquial canta en este tridu de les quaranta hores, dirigit per el gran músic, organista i director Oscar Reche. Les peces musicals són de tres compositors diferents, Lorenzo Perosi, Sancho Marraco i Emilio Valdés.
Trisagi i l'Eucaristia
En el context Eucarístic, el Trisagi reforça la dimensió celestial de la litúrgia i la unió dels fidels amb els cors angèlics en l'adoració a Déu. Es vincula amb la santedat de la Missa i la presència real de Crist en l'Eucaristia. Els trisagis Eucarístics tenen arrels profundes en la tradició bíblica i litúrgica cristiana. El seu ús en la litúrgia reforça la reverència a la santedat de Déu i el misteri de l'Eucaristia, sent un pont entre l'adoració celestial i l'adoració a l'Església en la terra.
Esta és, a més, una de les poques celebracions del calendari local que s’anuncia exclusivament amb les campanes de l’església parroquial, ja que és en este temple on té lloc l’exposició del Santíssim Sagrament i on es concentren els actes principals del tríduum. No intervenen les campanes del convent ni de l’ermita, únicament el so greu i solemne de les campanes de la parròquia, que des de dalt del campanar s’escampa pels carrers del poble, convoca els veïns a l’oració i al recolliment. El seu toc, sobri i profund, es convertix així en una crida espiritual que recorda a tots la presència viva de Jesús Sagramentat enmig de la comunitat parroquial de Castalla, sent els tocs propis per a aquests dies els següents:
Durant el dia, tocs propis del dissabte.
13.02 h i 20.02 h. Volteig menor (4 campanes)
Diumenge 15 de febrer "Primer dia"
Al 2n toc per al trisagi, volteig menor. (4 campanes)
A l'exposició, sobre les 11.15 h., al migdia a les 13 h. i reserva del Santíssim, sobre les 20.00 h., volteig general (5 campanes)
Al 2n toc per al trisagi i Missa, a les 19.15 h., volteig menor. (4 campanes)
A l'exposició, a les 9.00 h., migdia a les 13.00 h., i reserva del Santíssim sobre les 20.00 h., volteig general (5 campanes)
Dimecres de cendra, 18 de febrer.
El següent dia, dimecres 5 de març, se
celebraran, com és costum, dos misses amb imposició de cendra. La
primera serà en el temple parroquial a les 17.30 hores i la segona en el
convent a les 19.30. Els tocs de campanes seran amb l'austeritat que el
dia requereix, dia pròpiament penitencial ja que este dia, Dimecres de Cendra, marca l'inici de la Quaresma en la tradició cristiana. Se celebra 40 dies abans del Diumenge de Resurrecció, per la qual cosa la seua data varia cada any.
Significat i Tradició:
Representa un temps de reflexió, penitència i conversió en preparació per a la Setmana Santa.
Durant la missa, els fidels reben una creu de cendra en el front amb la frase:
"Recorda que pols eres i en pols et convertiràs" o "Converteix-te i creu en l'Evangeli".
La cendra prové de la crema dels rams beneïts en el Diumenge de Rams de l'any anterior.
És un dia de dejuni i abstinència per als catòlics, és a dir, es recomana no menjar carn i reduir la quantitat d'aliments.
No hay comentarios:
Publicar un comentario