Sant Sebastià a Castalla

 

        En este nou article vull recordar i posar en valor que el convent que tenim a la nostra localitat està dedicat a Sant Sebastià, precisament hui, 20 de gener, dia en què l’Església celebra la seua festivitat. No es tracta d’una simple coincidència en el calendari, sinó d’una oportunitat per reflexionar sobre la profunda empremta històrica, espiritual i cultural que este màrtir romà ha deixat a Castalla a través del convent que porta el seu nom.

 

 

        Per això, este article explora l’estreta connexió entre Sant Sebastià, l’espiritualitat de l’Orde dels Mínims de Sant Francesc de Paula i el llegat arquitectònic, social i devocional que esta orde va deixar a la nostra població, un llegat que, encara que parcialment desaparegut, continua molt present en la memòria col·lectiva de Castalla.

 

 

 

Sant Sebastià i els Mínims: el guardià de la fe al convent de Castalla

        La figura de Sant Sebastià transcendeix la mera hagiografia per a convertir-se en un poderós símbol de resistència, protecció i fidelitat a la fe. Soldat romà del segle III i membre de la guàrdia imperial, va ser martiritzat per orde de l’emperador Dioclecià en negar-se a renunciar al cristianisme. La seua iconografia, tradicionalment representat asaetat i lligat a un tronc, es va convertir amb el pas dels segles en una de les imatges més difoses de l’art cristià occidental.

No obstant això, la seua vinculació amb l’Orde dels Mínims no és fruit de l’atzar. Esta relació respon a una confluència de necessitats espirituals, socials i sanitàries pròpies de l’Europa de l’Edat Moderna, marcada per epidèmies, pobresa i una forta religiositat popular.

 

 

Per què Sant Sebastià és titular de tants convents?

        Des de l’Edat Mitjana, Sant Sebastià va ser invocat de manera especial com a advocat contra la pesta i les malalties contagioses. En una època en què les epidèmies delmaven poblacions senceres i la medicina oferia pocs recursos, la devoció al sant va adquirir un marcat caràcter protector. Per això, moltes ciutats van alçar ermites i capelles dedicades a Sant Sebastià a les entrades o als afores, amb la intenció de crear una autèntica “barrera espiritual” contra la malaltia.

 

 

 

 

        Quan l’Orde dels Mínims, fundada per Sant Francesc de Paula al segle XV, va començar la seua expansió per la Península Ibèrica, es va caracteritzar per una espiritualitat radicalment austera: humilitat extrema, vida penitencial i vot de vida quaresmal perpètua. En coherència amb este carisma, moltes de les seues fundacions es van establir precisament en antigues ermites de Sant Sebastià, generalment situades fora de les muralles, per dos raons fonamentals:

1. Acceptació conscient de la pobresa: ocupar ermites humils i perifèriques permetia als frares viure fidels al seu ideal de ser els “mínims”, és a dir, els últims entre els últims.

2. Tasques assistencials i sanitàries: els Mínims solien instal·lar-se prop de poblacions, camins o zones d’aïllament, on l’advocació a Sant Sebastià ja estava molt arrelada a causa de la seua funció protectora davant la pesta i malalties.

A tot això s’afegeix la devoció personal de Sant Francesc de Paula per este màrtir, cosa que va consolidar que moltes cases de l’orde, tant sota la Corona d’Aragó com a Castella, portaren el nom de Sant Sebastià.

 

El convent de Sant Sebastià a Castalla: un baluard de la Foia

         El Convent de Sant Sebastià de Castalla és un clar exemple d’esta tradició. El seu origen se situa cap a mitjan segle XVI, quan va ser fundat inicialment per l’orde dels Pares Descalços. Este primer convent, abandonat en 1585, estava situat a la zona coneguda com els ameradors, en el que hui es coneix com la casa de l’infant.

En 1586, l’edifici va ser ocupat pels frares Mínims de Sant Francesc de Paula, els quals prompte van considerar l’emplaçament poc adequat a causa de la presència d’aigües estancades, factor que el feien insalubre, i de la seua excessiva llunyania del nucli urbà. Per este motiu, van decidir traslladar-se i alçar un nou convent, que és el que ha arribat fins als nostres dies.

El 19 de novembre de 1758, en un acte solemne carregat de simbolisme, es va traslladar el Santíssim Sagrament des de l’antic convent al nou, en una processó acompanyada per salves d’arcabuseria. Els frares van habitar este convent fins a 1836, any en què es van veure obligats a abandonar-lo com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal.

Durant la seua estada, els Mínims van desenvolupar una intensa tasca caritativa i assistencial, dedicant-se especialment a la cura de malalts i necessitats. Subsistien principalment del cultiu de l’hort annex al convent i de donatius particulars, complementant la seua tasca amb la docència, arribant a rebre xiquets fins i tot de pobles veïns. D’entre ells van sorgir figures destacades, com el cardenal Payà, així com el Rv. Pare Francesc Serrano, natural de Castalla, que va arribar a ser provincial de l’orde.

        D’esta manera, el convent no va ser només un espai religiós, sinó que es va convertir en un autèntic epicentre cultural i social de la població.

 

El convent en l’actualitat

        En l’actualitat, de l’antic conjunt conventual només es conserva l’església, que va ser objecte de diverses intervencions al llarg del segle XX. En 1939 es van realitzar alguns arranjaments per a poder utilitzar-la com a parròquia; en 1972 es va restaurar, dotant-la de nou paviment i altar major; en 1979 es va pintar tot l’interior i es van reparar les cobertes; i en 2010 es van decorar el retaule principal i el sòcol.

Des de la seua construcció i fins a 1936, any en què el seu interior va ser destruït, el retaule principal de fusta, sempre va estar presidit per una imatge de Sant Sebastià, titular del convent. La imatge de Sant Francesc de Paula s’exposava a la veneració pública a la capella esquerra del creuer, mentre que la imatge processional es trobava a la fornícula de la sagristia.

Després de la realització del nou retaule en 1939, a causa del greu deteriorament que presentava el temple, no es va tornar a tallar una imatge de Sant Sebastià, passant Sant Francesc de Paula a presidir-lo. A la part superior del retaule es va col·locar, en 1980, un llenç de Sant Sebastià, obra de l’artista local Eliseu Esteve.

        A Sant Francesc de Paula, des de l’època conventual fins als nostres dies, se li continua dedicant una gran festa, encara que en la dècada dels anys setanta esta va quedar un poc minvada, principalment per les dificultats que suposava la realització de les tradicionals fogueres sobre l’asfalt.

 

 

Característiques i significat

        El convent de Castalla seguia el patró de sobrietat propi de l’Orde dels Mínims. Malgrat les transformacions patides al llarg dels segles, conserva trets que permeten llegir la seua història:

• Arquitectura: església renaixentista de nau única amb volta de creueria i capelles laterals, dissenyada per a l’oració, la predicació i el recolliment.

• Relació amb la població: la seua ubicació en la zona d’expansió urbana el va convertir en un eix de creixement que va unir el nucli antic amb les noves àrees de població.

• Llegat espiritual: els Mínims van aportar a Castalla una espiritualitat basada en la penitència, la caritat i el servei als més desfavorits, empremta que perdura fins als nostres dies.

Dada històrica

        Després de l’exclaustració del segle XIX, l’edifici va tindre múltiples usos: hospital, escola, caserna de la Guàrdia Civil i oficina de correus, fins que en els anys setanta del segle XX va ser enderrocat pel consistori municipal, donant pas a l’actual massificació d’habitatges. Només es va conservar l’església, que actua hui com a prolongació de la parròquia, celebrant-se culte ordinari els dijous, divendres i dissabtes.

 

 

Campanes a Sant Sebastià

        Encara que existeixen documents molt antics que acrediten l’existència i el toc de campanes, la primera campana documentada a Castalla amb inscripció estava dedicada a Sant Sebastià i es trobava instal·lada al primitiu convent. La seua epigrafia deia:

“JESUS CRISTUS — SANCTE SEBASTIANE, ORA PRONOBIS”.

Amb el desig de recuperar esta antiga dedicació, en 1990 es va fondre una nova campana dedicada al mateix sant. No obstant això, a causa d’una confusió per la similitud del nom, la inscripció resultant fa referència a "San Esteban" en lloc de "San Sebastián". Esta campana es troba actualment a la part alta del campanar del convent i és l’encarregada de realitzar, entre altres, els tocs de l’Àngelus i les senyals horàries.

 

 

Conclusió: un protector que perdura

        L’elecció de Sant Sebastià com a titular del convent de Castalla, primer pels Pares Descalços i posteriorment pels Mínims, respon a una visió del món en què el cos necessitava protecció i cura, i l’ànima un model de fortalesa davant l’adversitat. Hui, encara que els frares ja no habiten les seues cel·les, el nom de Sant Sebastià continua ressonant en l’antic convent com un eco de fe, servei i compromís amb els més necessitats, un llegat que continua formant part de la identitat històrica, cultural i espiritual de Castalla.