Ens preparem, un any més, per a celebrar la Commemoració de tots els Fidels Difunts, coneguda també com el “Dia d’Ànimes”. Abans de res, convé destacar que en aquesta jornada se celebraran tres Eucaristies a la parròquia, als horaris habituals de diumenge: a les 8.00 h, a les 10.30 h i a les 12.00 h.
Així mateix, i ates a l’amplitud del tema que ens ocupa, he considerat oportú dividir aquest article en quatre parts diferenciades, per a poder aprofundir amb serenitat en cada aspecte que envolta aquesta significativa celebració.
----Segon. La singular tradició pròpia d’aquest dia de difunts a Castalla.
----Tercer. Els horaris dels tocs que es realitzen en aquesta jornada.
----Quart. La visió cristiana, el significat i la història que envolten aquest dia.
MENUDA
DEJUNI
--------------------------------------------------------------------
Fins a principis dels anys seixanta, quatre tocs de difunts diferents eren els que s'efectuaven ací a Castalla, imagine que igual o semblant que a altres llocs. Estos es realitzaven en funció de l'enterrament que se sol·licitava per al difunt, i este podia ser de primera, de segona o de tercera, quedant el de primera especial que s'utilitzava només en este dia de fidels difunts o d'ànimes; vaig a continuació a desglossar en què consistix i quines campanes intervenen en cada un d'ells.
El de tercera: Este toc és el més lent de tots i es podria denominar com el més trist o fúnebre, i en ell alternen les campanes dejuni, mitjana i major però molt lentament.
El de segona: Este toc és el que es continua utilitzant en l'actualitat, tant en els senyals com en tots els soterrars i consistix en una alternança de campanades entre la dejuni i la mitjana, molt més ràpides que en el toc anterior, i cada deu d'estes, una distanciada amb la major.
El de primera: Este toc es realitza amb les campanes dejuni i mitjana al mig vol sense intervindre cap campana més.
El de primera especial: Este toc és semblant a l'anterior, canvia que després d'un temps en esta alternança al mig vol entre la dejuni i la mitjana s'unix la major i transcorregut un altre espai de temps es paren les dos primeres quedant-se només la major al mig vol fins al final del toc.
També hi ha un toc, que no he denominat abans, que és el de “albat” sent el toc de difunts de xiquet, que és un toc afortunadament quasi extingit per ser molt pocs els xiquets que moren en l'actualitat en comparació a fa uns anys. En este toc, les campanes protagonistes són la xicoteta i la dejuni, la primera volteja mentrestant la segona toca el que es denomina el "cel, cel-cel”, que és un interval de campanades amb combinació d'una i dos successivament.
En tots estos tocs al principi i al final (exceptuant els mitjos vols per motiu de les seues parades) es realitzen molt lentament el que es denominen “DRANCS” que no és una altra cosa que una successió de campanades totes al mateix temps i que en funció a la seua quantitat indiquen si el difunt és home, dona, sacerdot, el bisbe o el papa.
Després del Concili Vaticà II es va unificar en un sol tipus d'enterrament per a tots i concretament ací a Castalla es va decidir utilitzar el toc de segona i van deixar de realitzar-se el de primera especial, el de primera i el de tercera.
Quan restaurem les campanes el el 2002 vam creure que era una autèntica pena que eixos quatre tipus de tocs que durant segles s'havien utilitzat, deixaren de sonar per sempre, (exceptuant, clar està, el de segona que s'utilitzava per a tot) per això pensem que es devien recuperar els quatre, però això sí, per a tots igual sense distincions.
Detall del toc de enterrament de mig vol a tres campanes
MITJANA
SEGONA
Des d’èpoques molt antigues, era costum arrelat en el nostre poble realitzar, la vesprada del Dia de Tots Sants —és a dir, el dia 1 de novembre a poqueta nit “Cap vespre” del dia 2—, un llarg i solemne toc de campanes dedicat a pregar pels difunts. Aquesta senyal o toc, coneguda popularment com “la senyal d’Ánimes”, s’iniciava quan el sol ja declinava i s’allargava durant tota la nit, com a mostra de respecte, record i pregària per les ànimes dels familiars, amics i paisans que ja havien faltat.
Amb el pas dels anys, aquell toc que ressonava melangiós sobre el poble i la foia de Castalla, va anar escurçant-se. El pas del temps, els canvis d’hàbits, modernització de la vida, sense desestimar la elecrificació de campanes, van fer que aquella antiga tradició quedara reduïda a una durada molt menor: primer unes poques hores, i finalment tan sols mitja hora, com es fa en l’actualitat.
Durant aquella llarga nit de vigília, eren molts els veïns i veïnes del poble que s’acostaven al campanar per ajudar als campaners o per rellevar-los quan el cansament feia acte de presència. Aquella tasca, plena de devoció, germanor i comunitat, es convertia en una mena de vetla col·lectiva, on la fe, germanor, solidaritat i la convivència es donaven la mà, amb el desig de pregar, i d’animar a altres a fer-ho, per les ànimes dels nostres avantpassats difunts que encara esperen contemplar la llum del rostre de Déu.
Mentrestant, els acolits de la parròquia, “monesillos” com ací diem, revestits amb les seues túniques, sotanes i roquets, recorrien els carrers del poble i anaven de porta en porta demanant la tradicional “llimosneta pal quijalet”. Aquesta almoina, recollida amb humilitat i alegria infantil, servia després per a repartir-se entre els campaners i els acolits, que així podien alimentar-se i resistir aquella nit tan llarga de tocs i oracions.
Eren temps de senzillesa i germanor, on les tradicions no eren tan sols rituals, sinó autèntics vincles que unien la gent del poble en comunitat. Encara fins ben entrada la dècada dels anys setanta del segle XX, aquesta singular pràctica es va mantenir viva, tot i que ja començava a perdre la seua força original, sent ja molt reduida en el temps.
Jo mateix vaig tindre la sort de participar-hi en ambdues facetes: primer com acolit, recorrent els carrers amb la bossa per a l’almoina, i més tard com a campaner, fent sonar amb les meues pròpies mans aquelles benvolgudes campanes, que ja en aqueix temps només ressonaven durant una hora, sense relleus ni descans. Amb cada toc, semblava que les veus del passat tornaren a parlar-nos, recordant-nos que darrere de cada tradició hi ha la memòria viva d’un poble.
Ara bé, aquesta memòria col·lectiva sembla cada vegada menys viva, i això es deu, segons el meu criteri, probablement a dos factors fonamentals. En primer lloc, perquè sembla que tot allò que prové de fora o és d’origen extern siga percebut com a millor o més valuós que el que, al llarg dels segles, hem construït i heretat dels nostres avantpassats. Aquesta tendència a valorar més l’extern que el propi ha contribuït a debilitar el sentiment de continuïtat cultural local.
En segon lloc, la ràpida massificació i l’augment de població que s’ha produït en els darrers anys ha comportat que moltes persones vingudes de fora consideren que les tradicions locals han d’adaptar-se a les seues necessitats o expectatives, i no a l’inrevés. Açò ha provocat una certa tensió entre la preservació del patrimoni immaterial del poble i les noves realitats socials, ja que per a alguns aquestes manifestacions tradicionals resulten anacròniques, molestes o poc compatibles amb les seues expectatives o el seu mode de vida.
En conseqüència, es dóna la paradoxa que és el poble mateix qui ha d’adaptar-se a les pretensions dels nouvinguts, i no aquests a les costums arrelades del nou lloc que els interesa habitar. Tot plegat posa de manifest la necessitat de revalorar, protegir i transmetre aquestes tradicions locals i culturals com a part essencial de la nostra identitat col·lectiva i de la memòria històrica que ens defineix com a poble en comunitat, on pense, que és la propia corporació municipal la que devia involucrarse en la preservaciò del valuos i sigular patrimoni castellut.
MAJOR
Durant el dia tocs propis de “Tots Sants” (narrats en l'entrada anterior)
20.01 h. toc de l'Ave Maria parròquia, convent i ermita.
20.02 h. Parròquia: Senyal difunt de tercera (20 minuts)
Convent: Senyal difunt de tercera (10 minuts)
21.01 h. Parròquia: Senyal difunt de primera (10 minuts)
MAJOR
Dia 2 de novembre “Commemoració de tots els fidels difunts”
08.02 h. Parròquia: Senyal difunt de primera (10 minuts)
Convent: Senyal difunt de tercera (4 minuts)
10.00 h. parroquia: 1r Toc a missa amb senyal difunt de tercera.
10.30 h. " 3r Toc a missa amb senyal difunt de tercera
11.45 h. “ 2n Toc a missa amb senyal difunt de tercera i mig vol major
12.00 h. " 3r Toc a missa amb senyal difunt de tercera
13.02 h. Parròquia: Senyal difunt de primera (10 minuts)
20.00. Toc de l'Ave Maria parròquia, convent i ermita
SEGONA
CUART: Visió, significat i historia.
Cada 2 de novembre, en l’Església Catòlica celebrem amb profunda devoció la Commemoració de Tots els Fidels Difunts, una solemnitat en què els creients elevem oracions i sacrificis per les ànimes que encara es purifiquen en el Purgatori, confiant en la infinita misericòrdia de Déu. Aquest dia ens convida a contemplar el misteri de la mort a la llum de la fe i a renovar la nostra esperança en la promesa de la vida eterna. La litúrgia ens recorda que la mort no és el final, sinó un pas cap a la plenitud de la comunió amb Crist ressuscitat. A través de l’oració, l’Eucaristia i les indulgències, els fidels expressem el nostre amor i gratitud envers aquells que els van precedir en el camí de la fe, oferint el seu sufragi perquè, purificats per la gràcia divina, puguen gaudir del descans etern en la presència del Senyor.
L’origen d’aquesta commemoració es remunta al segle X, quan l’abat sant Odiló de Cluny va instituir una jornada especial per a pregar pels difunts dels monestirs benedictins. Amb el temps, aquesta pràctica piadosa es va estendre per tota la cristiandat, i fou acollida oficialment per l’Església universal. El seu propòsit és recordar que tots els batejats, fins i tot després de la mort, romanen units en l’amor de Crist, i que l’oració dels vius pot ajudar les ànimes que es purifiquen a assolir la glòria celestial. Així, la commemoració dels fidels difunts no és un dia de tristesa, sinó d’esperança i de caritat espiritual. És una expressió concreta de la fe en la resurrecció i en la comunió dels sants, mitjançant la qual els creients participem activament en l’obra redemptora de Crist, oferint oracions, indulgències i actes de misericòrdia pel descans etern d’aquells que ens van precedir en la fe.
En aquesta data, els fidels participem amb especial fervor en la Santa Missa, considerada l’acte més perfecte d’intercessió per les ànimes del Purgatori, ja que en ella es renova el sacrifici redemptor de Crist. A més, molts creients visiten els cementeris per a pregar davant les tombes dels seus éssers estimats, adornant-les amb flors i llums com a signe d’esperança en la resurrecció. L’Església, en la seua saviesa pastoral, concedeix indulgències plenàries o parcials a aquells que, amb les degudes disposicions, ofereixen oracions pels difunts durant aquests dies, reforçant així la comunió espiritual entre vius i morts. Aquestes pràctiques, plenes de fe i d’amor, reflecteixen la certesa cristiana que la mort no trenca els llaços de l’esperit, sinó que els transforma en una unió més profunda en Crist. D’aquesta manera, la commemoració dels fidels difunts es converteix en una manifestació viva de la caritat cristiana i del desig de participar, juntament amb tots els sants, en la glòria eterna del Regne de Déu.
 |
| Crist Jacent "El Vellet de la Sang" |
La Commemoració de Tots els Fidels Difunts ens convida, cada any, a mirar la mort no amb temor, sinó amb els ulls de la fe. Enmig del dolor per l’absència dels qui estimem, l’esperança cristiana ens assegura que la vida no s’acaba, sinó que es transforma en comunió eterna amb Déu. Recordar i pregar pels difunts és un acte d’amor que transcendeix el temps i l’espai, un gest de confiança en la misericòrdia divina i en la promesa de Crist: «Jo sóc la resurrecció i la vida; el qui creu en mi, encara que haja mort, viurà» (Jn 11,25). Que aquesta celebració renove en nosaltres el desig de santedat, la pràctica de la caritat i la ferma esperança de reunir-nos un dia amb els nostres éssers estimats en la casa del Pare, on ja no hi haurà plor ni dolor, sinó alegria eterna en la presència del Senyor.
.JPG) | |
| Visita de la Mare de Déu al cementeri |
No hay comentarios:
Publicar un comentario