Carnestoltes "LES QUARANTA HORES" 2025

 

Escenografia Eucarística de l'estandart de l'antiga cofraria de la "Guardia d'honor a Jesus Sagramentat"

 

  

            Els tres dies que antecedixen al dimecres de cendra “carnestoltes” se celebra ací a Castalla el tridu de les quaranta hores a “Jesús Sagramentat”, estant exposat durant aquests tres dies en l'altar major de la parròquia i permaneixent els fidels en oració al costat del Senyor. Segons compten els majors, esta festa ha estat molt arrelada en la població, fins al punt de tindre la rellevància quasi de les festes majors de moros i cristians. L'origen de la festa, segons informació aportada per l'actual rector En. Eugenio Amorós, és la següent:

 

 La pràctica de les Quaranta Hores ha tingut certament el seu origen en la praxi litúrgica per a conservar en una espècie de sepulcre, en el tridu de la Setmana Santa, les espècies eucarístiques, convocant als fidels a adorar-les com hagueren fet les ànimes piadoses que hagueren pogut vetlar el sepulcre de Crist durant les 40 hores transcorregudes del mig dia del Divendres Sant a l'aurora de la resurrecció. Amb justícia se li donava a esta praxi, ja en el segle X111, el nom de “Quadraginta hororum oratio”. La idea de repetir-la fora de la Setmana Santa, amb la intenció d'una especial propiciació i expiació, va tindre la seua primera manifestació, segons sembla, a Milà durant l'any 1527 per obra de la companyia del Sant Sepulcre en ocasió de les solemnitats de Pentecosta, de l'Assumpció i de Nadal, segons els suggeriments del sacerdot Antonio Bellotto (1528). Les prèdiques del pare Tommaso di Nieto l'any 1529 li van donar un especial impuls, de manera que la practicaren simultàniament en altres esglésies a més de l'esmentada escola.

Però no obstant això, només al maig de 1537 va ocórrer l'adoració incessant, unint-se al seu degut torn les diverses esglésies de Milà a la pràctica de les Quaranta Hores; el suggeriment referent a això sembla haver sigut atribuïda a Sant Antoni Zacaria, fundador dels Barnabites.

El caputxí, Giuseppe Plantanida  Ferno di Gallarate, (1556) la va propagar amb les seues prèdiques fora de Milà i li va donar, fins i tot per escrit, el primer mètode. El Papa Pau 111, en un breu del 8 d'agost de 1537 la va enriquir amb les primeres indulgències, i el Papa Clement V111 la va aprovar i la va prescriure formalment com a exercici d'expiació i de propiciació amb la constitució "Greus et diuturnae” del 25 de novembre del 1592.

De Milà la piadosa pràctica es va propagar ràpidament, especialment per obra dels Caputxins i els Jesuïtes. En Macerata, per primera vegada, va ser contraposada a les folies carnavalesques en la ja coneguda forma de carnestoltes santificat.

 

 

 

       Sant Joan de Ribera, com a arquebisbe de València (1568-1611), va promoure amb fervor l'adoració al Santíssim Sagrament, fomentant el culte eucarístic i promovent de manera especial l'adoració eucarística en este tridu de les "Quaranta Hores", no sols a la ciutat de València, sinó també en les comunitats rurals, als pobles i llocs baix la seua jurisdicció; com és el cas de Castalla. El seu zel pastoral el va portar a insistir que l'Eucaristia fora el centre de la vida cristiana.

 

 

             Com he comentat, sempre s'ha celebrat els tres dies que antecedixen al dimecres de cendra, exceptuant els anys compresos entre 1994 i 2008 que es va decidir traslladar a divendres, dissabte i diumenge perquè els fidels tingueren més temps i comoditat per a poder estar un estona  en oració davant de “Jesús Sagramentat”, ja que la majoria d'empreses acabaven la jornada laboral divendres al migdia. Antigament este dilluns i dimarts eren festius i no es treballava.

 

 

 

 

 

 

 

              Cal ressaltar que durant estos tres dies a la vesprada, abans de la Missa o reserva del Santíssim, la coral de la parròquia amb gran solemnitat canta “Els Trisagis al Santíssim” i algunes altres peces musicals referents a l'Eucaristia. Estos trisagis Eucarístics tenen el seu origen en la tradició cristiana i estan vinculats amb l'adoració a Déu en la litúrgia, especialment en el context de l'Eucaristia.

Origen i Significat del Trisagi

El terme "trisagi" prové del grec tris-agios, que significa "tres vegades sant". Es basa en l'aclamació bíblica dels àngels en la visió del profeta Isaïes:

"Sant, Sant, Sant és el Senyor dels exèrcits, tota la terra està plena de la seua glòria" (Isaïes 6:3).

També apareix en l'Apocalipsi:

"Sant, Sant, Sant és el Senyor Déu Todopoderos, el que era, el que és i el que ha de vindre" (Apocalipsi 4:8).

Des dels primers segles del cristianisme, este cant es va incorporar en la litúrgia oriental i occidental, i el seu ús es va estendre en diverses formes.

El Trisagi en la Litúrgia

El Trisagi es canta en diferents moments de la litúrgia cristiana. Existixen tres  variants:

1ª Trisagi bizantí: "Ἅγιος ὁ Θεός, Ἅγιος Ἰσχυρός, Ἅγιος Ἀθάνατος, ἐλέησον ἡμᾶς" (Sant Déu, Sant Fort, Sant Immortal, tingues pietat de nosaltres). És comú a les Esglésies ortodoxes i catòliques orientals.

2ª Trisagi Eucarístic llatí: En la litúrgia romana, l'equivalent és el Sanctus o Trisagio Angèlic, que es canta abans de la consagració en la Missa.

3ª Trisagi Eucarístic popular: En algunes devocions catòliques i adoracions al Santíssim, es resa o canta un trisagi en honor a la Santíssima Trinidad. 

Este últim és el que la coral parroquial canta en este tridu de les quaranta hores, dirigit per el gran músic, organista i director Oscar Reche. Les peces musicals són de tres compositors diferents, Lorenzo Perosi, Sancho Marraco i Emilio Valdés.

Trisagi i l'Eucaristia

En el context eucarístic, el Trisagi reforça la dimensió celestial de la litúrgia i la unió dels fidels amb els cors angèlics en l'adoració a Déu. Es vincula amb la santedat de la Missa i la presència real de Crist en l'Eucaristia. Els trisagis Eucarístics tenen arrels profundes en la tradició bíblica i litúrgica cristiana. El seu ús en la litúrgia reforça la reverència a la santedat de Déu i el misteri de l'Eucaristia, sent un pont entre l'adoració celestial i l'adoració a l'Església en la terra.

 

 

 

 

         Esta és una de les poques festes que només l'anuncien les campanes de l'església parroquial, per ser este el lloc de l'exposició del Santíssim Sagrament, sent els tocs propis per a aquests dies els següents:

Dissabte 1 de març “Vespra”


Durant el dia, tocs propis del dissabte.
13.02 h i 20.02 h. Volteig menor (4 campanes)

Diumenge 2 de març "Primer dia"   

             

Durant el dia, tocs propis de diumenge, exceptuant els de la missa de 12.00 h. que passa a les 19.00 h.
Al 2n toc per al trisagi, volteig menor. (4 campanes)
A l'exposició, sobre les 11.15 h., al migdia a les 13 h. i reserva del Santíssim, sobre les 20.00 h., volteig general (5 campanes)

 

Dilluns 3 i dimarts 4 de març  "Segon i tercer dia"

Al 2n toc per al trisagi i Missa, a les 19.15 h., volteig menor. (4 campanes)
A l'exposició, a les 9.00 h., migdia a les 13.00 h., i reserva del Santíssim sobre les 20.00 h., volteig general (5 campanes) 

 

 Dimecres de cendra, 5 de març.

 

       El següent dia, dimecres 5 de març, se celebraran, com és costum, dos misses amb imposició de cendra. La primera serà en el temple parroquial a les 17.30 hores i la segona en el convent a les 19.30. Els tocs de campanes seran amb l'austeritat que el dia requereix, dia pròpiament penitencial ja que este dia, Dimecres de Cendra, marca l'inici de la Quaresma en la tradició cristiana. Se celebra 40 dies abans del Diumenge de Resurrecció, per la qual cosa la seua data varia cada any.

Significat i Tradició:

Representa un temps de reflexió, penitència i conversió en preparació per a la Setmana Santa.

Durant la missa, els fidels reben una creu de cendra en el front amb la frase:
"Recorda que pols eres i en pols et convertiràs" o "Converteix-te i creu en l'Evangeli".

La cendra prové de la crema dels rams beneïts en el Diumenge de Rams de l'any anterior.

És un dia de dejuni i abstinència per als catòlics, és a dir, es recomana no menjar carn i reduir la quantitat d'aliments.