En
aquest nou article entrarem en alguns xicotets detalls de la cara
oposada al post anterior; si en aquell ens centràvem en algun
element de la part superior del temple, és a dir, els rosetons de les seues voltes. En
aquest cas ens anem a la part inferior, però fins i tot sota el sòl, concretament en els enterraments, aprofitant també que en aquest any 2022 es commemora un altre aniversari, es
compleixen 100 anys de l'actual cementeri municipal.
Des de
principis de l'era cristiana solia haver-hi tradició d'enterrar als
difunts en lloc sagrat, això és dins de les esglésies, com queda ja patent en les pròpies catacumbes de
Roma. Després dels primers segles va començar a enterrar-se a les afores de les poblacions i sobre el segle IX als voltant de les esglésies, en el seu
perímetre confrontant.(d`ací prove la nomenclatura de "Campo Santo") Un dels principals motius perquè això fora així, era l'interès que
es tenia a poder reposar prop dels sants i màrtirs, con he dit en lloc sagrat, veien-se d`aquesta manera mes prop de Déu i per lo tant aconseguir la vida eterna. Este fet es va incrementar en gran manera a partir del segle XII passant ja a enterrar-se dins de les pròpies esglésies.
Lògicament
motivat per tot això, el nostre temple parroquial igual que els de
la seua època, alberga en el seu subsol 25 criptes per als enterraments
dels nostres avantpassats, vaig per això a comentar-ho, però he pensat
realitzar-ho des del més antic que tenim, que és en l'ermita, fins a
l'actual, que com he esmentat està també d'aniversari, sent un total de
cinc el llocs que podem considerar com a cementeris des de la reconquista cristiana. (La paraula cementeri significa lloc de descans o dormició, en espera de la resurrecció)
 |
|
El primer cementeri cristià a Castalla que podem constatar i
evidenciar es troba en l'ermita de la Preciosíssima Sang de Crist, on la majoria
de cadàvers anaven a una sepultura comuna i s'acumulaven uns sobre altres, algun en caixes de fusta i altres sense, exceptuant algunes poques
famílies que sufragaven, mantenien materialment i el propi culte en les
capelles laterals, tenint per això dret al seu enterrament baix
aquestes. En aquesta ubicació els enterraments van tindre lloc per a la població entre
finals del segle XIII fins a finals del segle XVI, encara que van
continuar enterrant-se més difunts com per exemple els membres de la
confraria de la Preciosíssima Sang que tenien dret a això; també a
principis del 1707 va haver-hi una epidèmia anomenada del tabardillo
en la qual van morir 320 persones, de les quals es van enterrar 270 en
la nova parròquia i 50 forasters en aquesta antiga cripta. També altres persones que així ho requerien i que no enumere per no estendre'm massa.
En els anys 60, realitzant el rector En. Toribi Selles obres de manteniment de l'ermita va trobar un accés a aquestes criptes, a condicionant-les perquè pogueren ser visitables. Per a tal finalitat va realitzar una escala
nova en l'antiga sagristia, decorant la primera de les criptes amb
motius al·legòrics a la mort i resurrecció de Crist, destinant-la com a “sepulcre
nou” (com cita el propi Evangeli) per a la ubicació del Crist Jacent; “el Vellet de la Sang".
La següent cripta i contigua a aquesta que es la més gran, la va buidar de esquelets que van
ser traslladats al cementeri municipal, deixant una xicoteta mostra
d'ells com a record de la finalitat que el lloc va tindre. Per la part
interior es poden apreciar les trapes per les quals els cadàvers eren
introduïts en les criptes, no sent visibles en la part superior perquè
l'enllosat de pedra es va col·locar l'any 1912.
El segon és ja el
de l'actual església parroquial, sent el que ens ocupa per aquest 450
aniversari; 25 criptes són les que alberga el temple més 4 en la capella
de la comunió,d'una profunditat de vora de quatre metres i dalt voltes de mig punt. També té una sepultura única als peus del presbiteri que esta datada del 26 d'agost de 1626, on
es troba enterrat el capellà En.Vicente Richart natural de Biar. Probablement dega ser així, per ser el primer rector a morir en Castalla
després de la construcció de l'església i per no estar conclosa la
cripta per al clergat al presbiteri. Totes aquestes criptes pertanyien a diferents
famílies; el que hi ha sota la cancel·la estava destinat als pobres i
forasters, i les dues primeres entrant a mà esquerra estaven destinades
als membres de la confraria de la Mare de Déu del Roser, la qual cosa deixa
clarament patent que seria una de les confraries de major envergadura a
Castalla, perquè és l'única que disposa d'enterrament propi i a més
doble. Quant alguna d'aquestes criptes s'omplien de cadàvers es buidava per complet i es traslladaven a un fossar comú que estava situat al mateix lloc que hui ocupa la casa del sagristà.
Este dibuix de la ubicació de les criptes l`he extret del llibre "Crónica de Castalla" de María Luisa Torró, però no es literal del que realment hi ha, és merament orientatiu. Els enterraments en aquesta ubicació de l'església van tindre lloc fins a
casi el segle XIX, ja que a finals segle XVIII França seria la
primera a decretar la prohibició d'enterraments a les esglésies.
Espanya no va tardar a seguir-li, el 3 d'abril de 1787 Carles III va
decretar el seu a través d'una Real Cèdula en què es prohibia severament
enterrar a les esglésies en benefici de la salut pública. Primerament perquè les lloses de carreu utilitzades com a tapadora no segellaven hermèticament i per lo tant avien emanacions. Segon i no menys important era el que s'obrien cada vegada que fera falta enterrar a algú, sense tindre en consideració el temps transcorregut des de l'anterior enterrament. També es va tirar terra sobre els cadàvers per a evitar eixes emanacions.
En la
neteja que va tindre lloc després de la destrucció del temple en 1936, part de
l'enderroc es va abocar sobre aquestes criptes. A principis de este segle
XXI el sòl del temple va patir una gravíssima deterioració a causa de la
humitat que emanava d'aquestes ja que estaven hermèticament tancades per el pis de terraso que es va col·locar damunt. Per la qual cosa en el projecte
de restauració i nova pavimentació es va incloure un apartat en el qual
constava l'extracció de tot l'enderroc abocat i el buidatge total de
les criptes, per a poder-les fer visitables i evitar en un futur tornar a
patir la mateixa incidència. Es va pensar en concentrar tots el ossos en tres o quatre criptes i facilitar el accés per a que la resta, com he esmentat, foren visitables. La quantitat de traves burocràtiques i econòmiques que els estaments públics imposaren
van ser de tal envergadura que al final va haver de desestimar-se, però
això sí, es van extraure els enderrocs es i van realitzar trapes noves perforades amb la finalitat que la humitat transpire. Tots els elements que es van traure d'entre els enderrocs s'encontren depositats en un magatzem del Marc en Alacant.
 |
|
El
tercer va estar molt poc temps en ús, uns 20 anys, ja que podem
considerar que és un cementeri de transició, mentre es realitzaven les
obres del següent; va començar a utilitzar-se després de la prohibició
d'enterrar a les esglésies per motius com he esmentat de salut pública.
Per a això la parròquia va adquirir un terreny en el barri Eres enfront
de l'actual centre d'Alzheimer, el qual va ser venut l'any 1963.
El quart està situat en un nou terreny que també va
adquirir la parròquia per a tal finalitat amb una superfície de 1226 metres quadrats, molt pròxim
a l'actual, en la partida de Bastà,
a l'oest de la població. El preu va ser de 120 pessetes, tenint un cost
total la construcció del mateix de 2775 pessetes, la benedicció la va
realitzar el rector En. Luis Jerónimo Jover amb llicència del prelat de
la diòcesi En. Veremundo
Arias el 6 de gener de 1816, la primera persona que es va enterrar va
ser el xiquet de 2 anys José Leal Sanchís el mateix dia de la
benedicció. L'any 1834 es va produir una epidèmia del còlera morint 337
persones a Castalla, veient que no tenia capacitat per a aquest elevat
nombre de defuncions aquest cementeri, es van enterrar 67 en l'anterior
citat provisional. En l'actualitat aquest cementeri és una xicoteta
pinnada, el qual té en el centre una creu de vora de 4 metres d'altura, de
formigó, recordant-nos que en aquest lloc descansen les restes dels nostres
avantpassats. Resulta curiós que encara que han passat cent anys des de que va entrar en desús, encara hi ha alguna persona que posa un ramillet de flors als peus de la creu.
El cinqué enterrament és el cementeri actual i és
el primer que és de titularitat municipal, el qual es va inaugurar en
1922 constant de dos tipus d'enterraments, el més tradicional que és
baix terra i l'actual de nínxols superposats a altura de quatre. L'any
1988 veient la incapacitat d'albergar més cadàvers es va ampliar cap a
la part esquerra, però no realitzant un cementeri nou com antigament es
feia, sinó més aviat fent xicotetes ampliacions en funció de la
necessitat, i així es continua realitzant fins a l'actualitat, sent
simplement delimitat per una mera tanca metàl·lica, el que al meu entendre resulta poc decorós.
Uns anys
després de la construcció d'aquest cementeri es van fer els fonaments i
inici dels murs per a una xicoteta capella o oratori, en l'actualitat inacabada. També es va obrir un nou camí traçant una recta des de la carretera de accés a la població fins el mateix,
flanquejat als dos laterals per xiprers, els quals en la actualitat tenen una altura més que considerable. Al meu parèixer és una autentica
pena que aquest llegat que els nostres majors ens van deixar per a poder
portar als difunts en comitiva fins a l'estatge final, amb
l'elegància que l'esdeveniment requereix, haja sigut trossejat per un
polígon industrial, caient per això en desús i en un lamentable estat de
conservació.
Un altre enterrament més hi ha hagut a Castalla que
no he numerat com a tal, es tracta de l'existent al convent de Sant
Sebastià, dels frares Mínims de Sant Francesc de Paula, el qual consta de
dues parts. Primer; en la part posterior de l'absis en un semi soterrani
es troba l'enterrament d'aquests frares, dels quals no queda res perquè
van ser trets, profanats i destruïts l'any 1936. El segon va córrer la mateixa sort i estava davant del presbiteri, destinat a En.
Diego Bardalonga i família, per ser el major benefactor en la construcció d'aquest convent, tenint este també un germà frare, d'esta orde dels Mínims, que va ser el que podem considerar un castellut il·lustre, ja que entre altres destins va ser nomenat salmiste
de la Capella Real l'any 1836, durant el regnat d'Isabel II, i l'any
1853 va ser nomenat mestre de capella de la catedral de Santiago de
Cuba, per això no es va enterrar en aquesta cripta familiar ni en la dels frares, sinó en l'esmentada
catedral. (Però això donaria lloc a un altre article)
