En aquesta entrada vull
centrar-me en la singular història de la campana de l'ermita, així com
les seues diferents ubicacions i la seua relació amb el castell de
Castalla. Abans de res vull deixar clar que en la història que vaig a
narrar, part d'ella està documentada però també hi ha una altra part que
és exclusivament de transmissió oral dels nostres avantpassats.
Aquesta
campana no té en la seua inscripció la data de la seua fosa, però
segons Francesc Llop, antropòleg i president dels campaners de la
Catedral de València, per la seua tipologia i gravats gòtics es tracta
d'una campana fosa al voltant de l'any 1565 pel fonedor Juan de la Sierra natural de Cantabria i resident en Xátiva. Uns anys abans va començar l'edificació de la nova església de Castalla
en el lloc que hui ocupa l'Ajuntament, però en començar els fonaments
es va comprovar que no hi havia fermesa en el sòl per a un edifici
d'aqueixes dimensions i que a més emanava aigua, per la qual cosa es va
desistir d'aquesta ubicació pensant en un altre lloc més estable, sent
aquest el que ocupa en l'actualitat i començant les obres l'11 d'abril
de 1562, data en què es va col·locar la primera pedra. Malgrat no haver
trobat documentació que ho acredite és deduïble pensar que es va fondre
la campana per a aquesta nova església en coincidir exactament en les
seues dates.
Sense estar concloses les obres, el 2 de setembre de
1571 va tenir lloc la benedicció de la nova església parroquial,
traslladant-se el Santíssim Sagrament de l'antiga església, (hui ermita
de la Sang) a la nova. Al no estar el campanar finalitzat sembla que
es va decidir col·locar aquesta campana en una espadanya sobre la façana
principal de l'església, tal com apareix en diverses fotografies
datades sobre el 1880.
A partir de l'any 1626 comencen a
instal·lar-se, a poc a poc i amb el pas dels anys, quatre campanes noves
en el campanar, per la qual cosa i unit la mala accessibilitat que la espadanya tenia,
aquesta campana que ens ocupa aniria quedant en desús, a part de que les
noves instal·lades eren totes d'una grandària considerablement major i
lògicament més accessibles per als seus tocs.
En 1918 el rei
Alfonso XIII consagra Espanya al Sagrat Cor de Jesús, per la qual cosa
en moltes localitats comencen a erigir-se imatges a aquesta dedicació.
Ací a Castalla, com és lògic, no podíem ser menys, i fent un típic
reflex al propi caràcter “castallut”, calia fer una imatge “ben gran”
que es va instal·lar sobre la torre grossa del castell. No hi ha
constància escrita de qui va donar el primer pas per a erigir aquesta
tremenda imatge, si la marquesa de Dosaigües o el rector de Castalla, la
qual cosa sí consta en escriptura pública datada el 16 de maig de 1928
pel notari de València D. Miguel de Castells i Cubells és el següent:
Que
la molt il·lustre Sra. Na María Dasí Puigmol fa donació a En Juan
Miguel Beneyto Marrahi, rector de Castalla i els seus
successors, de: “1º Un tros que comprèn tot el terreny que ocupen els
derruïts murs i antic solar de l'històric castell de Castalla, i a més
una zona al voltant de dit terreny amb una superfície total d'una
hectàrea; lindant pels quatre punts cardinals amb la resta de la finca
on se segrega, valorat aquest terreny en 200 ptes. 2º Una servitud de
pas de carro sobre la resta de la finca, que queda de la seua propietat
per a arribar a la parcel·la donada amb una amplària de 4 m. per la
longitud necessària a partir des del camí anomenat del calvari públic
que arranca en l'ermita de la Preciosíssima Sang, que limita segons queda
dit amb la finca total sent aquesta longitud aproximadament de mig
quilòmetre. El valor d'aquesta servitud es xifra en 50 ptes”.
“La
molt il·lustre Sra. compareixent fa la donació amb la condició que la
finca donada ha de destinar-se exclusivament a la construcció d'un
monument religiós amb una efígie o estàtua del Sagrat Cor de Jesús, en
el qual s'edificarà una ermita dedicada al culte catòlic públic”.
En
1929 es construeix la imatge per subscripció popular dels catòlics
veïns de Castalla i s'habilita la planta baixa de “la torre grossa” com
a capella o ermita tal com exigia la propietària i donant del castell.
Com no podia ser d'una altra manera tota ermita o capella havia de tenir
la seua campana i com la que ens ocupa havia quedat en desús per la
seua complicada ubicació sembla que es va decidir traslladar-la i
instal·lar-la en el propi castell. No hi ha constància clara del punt
exacte que la campana va ocupar. (Aquesta col·locació és un fotomuntatge)
L'any 1937 aquesta imatge es va
destruir, (en la cripta de l'ermita existeix un petit tros de dos dits)
igual que la capella o oratori existent en la planta baixa de
“la torre grossa”. També van ser derrocades les campanes del convent,
la xicoteta de l'església i la de l'ermita. per a fondre-les en material
bèl·lic, però tant aquesta campana com les tres majors de l'església van
córrer millor sort, podent arribar fins als nostres dies.
En
1939, després de finalitzar la guerra civil, s'intenta recuperar les
tres esglésies que havien quedat literalment arrasades, en restablir-se
novament el culte en l'ermita i amb la nova imatge de la patrona, es va
pensar resituar aquesta campana en la espadaña de l'ermita,
baixant-la des del castell fins a aquesta nova col·locació.
Durant
els anys seixanta i principis del setanta es va restaurar aquesta ermita en diverses fases o
etapes, en una de les primeres se li va substituir a la campana el
tradicional jou de fusta per un nou de ferro de Salvador Manclús de
València, pel perill de caiguda que s'apreciava a causa de la
deterioració per la seua gran antiguitat. Uns anys després en tocar-li
el torn a la façana, com la espadaña també amenaçava ruïna, es va
pensar a derrocar-la i traslladar la campana a la casa dels ermitans (en
actualitat “dels majordoms”) enfront de la pròpia Ermita, afirmant-se
que així aquests podien executar tots els tocs sense eixir del seu
habitatge. També a principis d'aquesta dècada es va col·locar una altra
imatge del Sagrat Cor de Jesús, però d'una grandària moltíssim menor
que el precedent, per açò ja no es va col·locar sobre “la torre grossa”
sinó que es va posar sobre una roca entre aquesta i el calvari, però
com el material no era de qualitat, perque era de cartó pedra, les
inclemències del temps ho van deteriorar fins al punt que va haver de
ser retirat.
L'any 1990 el M.I. Ajuntament inicia les
gestions per a la compra del castell al marquès de Dosaigües, el qual va
accedir a la venda i en realitzar els tràmits oportuns, es va
comprovar que el propietari del recinte del castell era la parròquia de
Castalla. Seguidament va ser informat el rector D. Luis Cerdà d'aquesta
situació, qui va optar per l'opció de regalar-ho a
l'Ajuntament, però com l'església no pot regalar propietats, va haver de
vendre-ho, realitzant-se aquesta venda per la simbòlica xifra d'una
pesseta. Per algun motiu que ignore aquesta venda no s'ha fet constar en
el registre de la propietat, on segueix figurant a nom de la
parròquia, al menys així era fins fa uns mesos.(He pogut comprovar personalment com alguns guies del castell
se'ls oblida aquesta part de la seua historia). Segons José Bernabéu, el
marquès va realitzar la venda dels terrenys limítrofs al castell per la
xifra d'un milió de pessetes.
L'any 2011 vaig rebre una
notificació de l'abans esmentat Francesc LLop en el qual se m'afirmava
que deuria deixar de tocar aquesta campana pel gran perill de trencament
existent pel seu conjunt de truja metàl·lica així com el motor de vol
continu, fins que poguera ser restaurada amb la seua tradicional truja de
fusta i motor d'impulsos (que funciona com si fóra manualment) per ser
una campana gòtica d'alt valor patrimonial.
Certament açò va
provocar en mi una situació de gran contradicció, d'una banda i com és
lògic, volia preservar la campana sense deterioració alguna per a les
futures generacions i per una altra no podia consentir que deixaren de
sonar els seus tradicionals tocs amb la salutació diària a la Mare de Déu amb
el toc del Ángelus, a Missa, Rosari, voltejos en les solemnitats i
processons, etc. Li'l vaig comentar al meu amic Francisco José Rico “Pallisa”, sagristà
de l'ermita, qui fent una vegada més honor a la seua abnegada labor en
l'atenció a la Mare de Déu i el seu patrimoni, em va afirmar que comptara amb
ell per al que fora menester. Seguidament vam procedir a demanar pressupost a
l'empresa que havia restaurat feia alguns anys les campanes de la
parròquia, perquè era garantia d'un bon fer; i a continuació ems
vam reunir amb el rector D. Salvador Valls per a informar-li del tema,
qui ens va afirmar que opinava que sí que s'hauria de restaurar, però que
era un moment complicat perquè s'estava arreplegant diners per a poder
sufragar les pròximes obres del pis de l'església. A continuació ems vam
reunir amb Juan Antonio Mira (tècnic de patrimoni de l'Ajuntament) qui
també va mostrar gran interès per aquesta restauració, però que alhora
tampoc veia possible que en poc marge de temps l'Ajuntament poguera
escometre-la; en part a causa de la gran crisi econòmica en la qual
estàvem immersos.
Se'm va ocórrer una solució que podia
considerar-se en certa manera “salomónica”, perquè podíem d'una banda
preservar la campana antiga sense perill de trencament i mantindre la
tradició dels seus tocs; aquesta solució era fer una similar nova,
perquè el preu era moltíssim menor que la restauració, ja que en ser
aquesta campana carent de valor patrimonial, podia seguir amb la seua truja metàl·lica i motor de vol continu, passant ja l'antiga en el mes de
maig del 2012 a ser exposada en el museu parroquial sense ús, a l'espera
a poder fer front a la seua restauració. Vull agrair en aquest punt a
una persona que anònimament va abonar l'import de la nova campana com a
regal a la Mare de Déu, sense oblidar-me tampoc de Tomás Bordera, José Miguel Mira, Oscar Reche
i Víctor M. García, els qui es van oferir voluntaris per a realitzar
totes les tasques del canvi de les campanes.
Quasi amb tota certesa estarem parlant de l'instrument
musical més antic de Castalla (quasi 500 anys) i en tot aquest temps ha
acompanyat a multitud de generacions en la seua vida quotidiana amb el
seu preciós so. Al meu entendre, un museu no és lloc per a una campana,
per açò crec que deuria ser restaurada quan es puga i tornar als seus
tradicionals tocs.
Vull donar les gràcies a Tino Carbonell, amb
qui em vaig reunir per a intercanviar impressions sobre aquest article i
sobre un altre treball que està realitzant ell, on em va aportar molta informació, una de les més apreciades per a mi va
ser el constatar que l'any 1464 ja hi havia una campana instal·lada en
el castell, per la qual cosa probablement també tindria la seua capella o oratori, cosa que d'altra banda és lògic deduir, perquè qualsevol casa senyorial,
caseriu o finca particular la tènia. En un futur, espere no molt
llunyà, realitzaré una entrada més concretament sobre aquest fet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario