.jpg)
El 15 d’agost de 2025: quaranta anys sense En Toribi Sellés Calvo i huitanta-tres de la seua arribada a Castalla
Hi ha dates que semblen escrites per la mà de la Providencia Divina. El 15 d’agost de 1942, a les sis de la vesprada, un jove sacerdot de 32 anys baixava d’un autobús a la entrada a la polblació, en la parada del “Xorro” de Castalla. Era En Toribi Sellés Calvo, i no podia imaginar que aquell poble, que encara cicatritzava les ferides de la Guerra Civil, es convertiria en la seua llar definitiva. Quaranta-tres anys després, exactament a la mateixa hora i al mateix dia, el 15 d’agost de 1985, deixaria este món, tancant un cercle perfecte entre l’arribada i l’acomiadament.
En Toribi no era un home exempt de defectes —com tots— va tindre les seues llums i ombres; encerts i errors; defectes i virtuts, però el seu pas per Castalla va calar en la població i va deixar una empremta tan fonda que encara hui molts el recordem amb una barreja d’admiració, estima i agraïment. Va ser més que un rector: va ser motor de canvi, ànima inquieta, i sobretot, un treballador incansable pels seus feligresos, la seua parròquia i el seu poble.
%20721.jpg)
%20722.jpg)
De Beniarrés a Castalla: el viatge d’una vida
Nascut a Beniarrés el 6 de maig de 1910, era el més menut de cinc germans d’una família humil i treballadora. De ben xicotet, la vida ja li va posar proves: la família es va traslladar a Alboraia per motius laborals, i amb només nou anys ingressava al seminari de València. Poc després quedava orfe de pare, i la seua família hagué de fer grans esforços per costejar-li els estudis eclesiàstics. Finalment, en 1935 fou ordenat sacerdot i va celebrar la primera Missa a Alboraia el 7 de juliol.
El seu primer destí com a rector fou a Alcalalí, Benialí i Benissivà. No duraria molt: l’esclat de la Guerra Civil el va obligar a amagar-se a les muntanyes, perseguit només per el fet de ser capellà. En acabar la guerra, el 1939, fou nomenat rector de Bellreguart, on va començar la reconstrucció total de l’església destruïda.
L’any 1942 va guanyar per oposició la plaça de rector de Castalla. Aquella vesprada del 15 d’agost, un autobús de l’empresa alcoiana “L’Alcoiana” el deixava al “Xorro”, on l’esperaven la corporació municipal, la banda de música i una multitud. Les campanes —poques, perquè la majoria havien estat destruïdes el 1936— voltejaven amb força. El jove rector, amb sotana negra i mirada decidida, va saludar els presents abans d’entrar per primera vegada al temple parroquial, que aleshores estava en obres i inservible, inclús sense portes. La seua primera Missa a Castalla la va celebrar al convent, que, tot i molt deteriorat, carent de imatges religioses i retaules destrossats, mantenia en bon estat parets i sostre.
Reconstruir en temps de misèria
Per a les festes d’aquell mateix any, el temple parroquial es va habilitar provisionalment: es van netejar els enderrocs, es blanquejaren les parets ennegrides pel foc, es va col·locar un altar de rajola i guix, i sobre ell, el dosser antic de la patrona prestat per la família Torró. L’1 de setembre, només quinze dies després de la seua arribada, es va celebrar allí un solemne acte de reconciliació i perdó presidit pel vicari general de València, En Antonio Rodilla, i a continuació la primera Missa.
El 1944, amb les primeres obres acabades, En Toribi va reformar la junta de restauració i van buscar un projecte més ambiciós. El triat fou el del pare Celestino Gusi, monjo de Montserrat. Les obres, iniciades el 1945, van ser integrals: nou presbiteri amb altar i baldaquí, capelles laterals, baptisteri, sagristia, capella de la comunió, instal·lació elèctrica, paviment nou… tot pagat amb donatius locals dels feligresos. Quan el 1948 va ser consagrat l’altar major, el rector va escriure amb orgull que era “fruit del fervor i generositat de tots els castelluts”.
Les dècades de la transformació
El seu esperit emprenedor no coneixia descans. Als anys cinquanta contruix el col·legi parroquial María Assumpta (1956), que molts consideren la seua obra magna, cedint després la adminstració al institut secular de les Obreres de la Creu. També va construir la casa del sagristà i va instal·lar l'emissora parroquial “Ràdio Castalla”.
Als seixanta va iniciar la lenta restauració de l’ermita de la Sang, amb sostres nous, artesonats de fusta reconstruïts i millores en l’accés i la plaça. També va restaurar la capella del Santíssim (1963) i va electrificar les campanes (1964).
Als setanta va reformar la casa abadia; va edificar el bloc de pisos "Galilea" per autofinançar les obres que portava a terme; va millorar el convent amb un paviment i presbiteri nou, i va afrontar la refosa de la campana major trencada.
Als huitanta, amb l’edat avançada però la mateixa energia, va adquirir un orgue nou, va beneir una nova imatge de la Mare de Déu de la Soledat i va començar a projectar la neteja de la pedra del temple i una nova il·luminació. La mort el va aturar abans de veure-ho començat, sent el regent, En Francisco Berbegal, qui ho portaría a terme.
Atravesant una greu enfermetat, el 7 de juliol de 1985 va celebrar les bodes d’or sacerdotals a Alboraia. El 15 d’agost, festa de l’Assumpció i aniversari de la seua arribada a Castalla, va presidir amb solemnitat la Missa major. En acabar, davant d’una església plena, es va desplomar. Va morir a les sis de la vesprada, exactament el mateix dia i hora de la seua arribada quaranta-tres anys abans.
L’endemà, dia de Sant Roc i Patró de la localitat, a les 9 del matí el Bisbe de la diocesi, En Pablo Barrachina, va oficiar una Misa funeral pel seu ánima. El funeral per les seues exequies, a les 6 de la vesprada va omplir plaça i temple. La comitiva fúnebre, amb banda de música, corporació municipal i centenars de veïns, el va portar a muscle fins al cementeri. Les campanes no cessaren de tocar a difunts de capellà des de les cinc i mitja fins a les huit del vespre en que es soterrava, en un comiat que va quedar gravat en la memòria col·lectiva.
I com va proclamar En José Antonio Berenguer en el seu soterrament: "Resem per ell i tinguem el convenciment que ell també ho fará per nosaltres, ja que continuarà sent, des del cel, per a tots nosaltres i per a aquesta, la seua parròquia, ‘El Senyor Retor’.”
