Santa Bàrbara i els campaners

 

 

 La festa de Santa Bàrbara

   - És una celebració de gran importància en molts llocs, especialment en comunitats on la seua figura és venerada com a patrona de diversos oficis i grups, inclosos els campaners, els miners, els artillers i altres relacionats amb treballs de risc. La seua festivitat es commemora el 4 de desembre.

  - Va ser nomenada patrona menor de la nostra localitat, Castalla, el 15 de desembre de 1697 tenint la seua iconografia en una imatge de fusta tallada en l'antic retaule de l'altar major i una altra llaurada en pedra en la façana principal de la parròquia. La primera va ser destruïda per les flames, el 22 d'agost de 1936. La segona va ser mutilada i decapitada en eixe mateix any, conservant-se part d'ella en dependències parroquials.

 

 

 

  - Una de les nostres campanes està dedicada precisament a ella, concretament la “DEJUNI” que va ser fosa i instal·lada l'any 1803.

 

Santa Bàrbara i el seu simbolisme

 
 - Santa Bàrbara és coneguda com una màrtir cristiana dels primers segles del cristianisme. Segons la tradició, el seu pare, un pagà anomenat Dióscoro, la va tancar en una torre per a protegir-la d'influències externes. Bárbara es va convertir al cristianisme en secret i, quan el seu pare el va descobrir, va intentar forçar-la a renunciar a la seua fe. En negar-se, va ser martiritzada i, segons el relat, el seu pare va ser fulminat per un llamp després de decapitar-la.

 - Per esta raó, Santa Bàrbara és invocada com a protectora contra llamps, tempestes, explosions i accidents relacionats amb el foc.

 - El seu vincle amb els campaners radica en el fet que les campanes han sigut històricament usades per a advertir de tempestes, incendis o atacs, la qual cosa estreta la relació simbòlica amb el seu patronatge.

 

 

 

Patronatge dels campaners

 
 - Els campaners, els qui tenen la labor de tocar les campanes en esglésies i ermites, veuen en Santa Bàrbara una guia espiritual. Ella representa la protecció en moments de perill, atés que el seu treball comporta riscos en operar en torres altes i en condicions climàtiques adverses.

 - En molts pobles, les festivitats dedicades a Santa Bàrbara inclouen tradicions que destaquen la importància dels campaners, com:

 • Repic de campanes: És un acte central en la celebració. Es realitzen tocs especials en el seu honor, sovint amb repics festius o solemnes depenent de la comunitat.

 • Processó: En moltes localitats, es realitza una processó amb la imatge de Santa Bàrbera, en la qual els campaners tenen un paper destacat.

 • Misses i ofrenes: Se celebren misses solemnes en el seu honor, en les quals els campaners i les seues famílies participen activament, portant ofrenes.

 

 

Celebracions notables

 
 - A Espanya, Santa Bàrbara és especialment venerada en regions mineres com Astúries, Lleó i Andalusia, i també en zones on l'ofici de campaner té una forta tradició, com Castella, Aragó i especialment la Comunitat Valenciana. Cada comunitat té les seues pròpies variants de les festivitats, però en totes destaca la unió entre la fe, la cultura local i la importància dels campaners com a guardians de tradicions sonores.

 

Tasca de manteniment de les campanes 2025

 

 

La tasca

      Enguany, la tradicional tasca de manteniment i posada a punt de les campanes va arribar amb retard. Normalment la fem en els dies previs a les festes patronals, quan els bronzes treballen més que en cap altre moment de l’any i el campanar te un dinamisme especial. Però aquest 2025 les circumstàncies ens obligaren a ajornar-ho fins al 25 d’octubre, perquè durant les setmanes anteriors estàvem completament immersos en una feina tan delicada com urgent: la substitució del motor de la  campana segona i la seua complicada compensació. 

 

 

Una avaria que va nàixer en plena festa

      Tot va començar al mes de juny, durant la processó de la Pujada de la Patrona a la seua ermita. Enmig del fervor i l’emoció del moment, la placa electrònica del motor va patir un curtcircuit. No era la primera vegada que passava a les dos campanes grans les succeïa en massa asiduitat: quan una campana està massa descompensada, el motor treballa forçat i, amb el temps, la placa electronica acaba cedint.

 

 

Una vegada mes, el nostre company Ricardo Mínguez es va posar mans a l’obra: va substituir varistors, va reconstruir pistes cremades i va donar una segona vida a la placa. Però, tot i el seu bon fer, el cor de la placa electrònica del motor no va quedar en les condicions esperades: no enregistrava les revolucions correctes i, el que era més perillós, activava la campana sense rebre cap ordre del quadre de maniobra.

Davant d’això, decidírem instal·lar una placa nova del mateix fabricant italià ECAT. Tanmateix, el problema persistia o fins i tot era major: el motor ni tan sols aconseguia moure la campana. Els tècnics italians insistien que la culpa era del gran desequilibri que patia.

 

Per això vam procedir a mesurar i calcular amb precisió els quilos que li podrien faltar a la truja de cada campana per aconseguir una compensació òptima. La carpinteria "Leal" ens va preparar les diferents plaques metàl·liques que consideràvem necessàries, i gràcies a una grua de "Ribeco", el dissabte 2 d’agost ens les  va pujar fins al campanar. 

Així poguérem començar el treball de millora de la compensació, iniciant-nos primerament amb la  campana segona, i continuant successivament, el dia del manteniment amb la resta, una per una, fins deixar-les totes equilibrades i preparades per a un funcionament molt més suau i equilibrat.

 

 I, quan finalment la compensàrem, aparegué un altre obstacle: aquella nova generació de plaques electroniques presentava dificultats serioses per arrancar campanes de gran volum. La conclusió era clara: calia trobar plaques antigues, del model denominat "Ecatron 1", les úniques realment compatibles.

 

 

Una cursa contra el temps, en ple estiu

      Amb totes aquestes complicacions ens vam plantar a l’agost, amb les festes de l’Assumpció de la Mare de Déu i Sant Roc, patró de la localitat. No podíem permetre que la campana, símbol viu del nostre poble, quedara en silenci o sols en funcinament manual. 

Per això vaig telefonar a l’empresa especialitzada en automatització de campanes més pròxima a la nostra localitat, Electrorecamp, d’Ontinyent. Els germans Vicente i César arribaren amb una rapidesa que s’ha de reconéixer, carregats amb diferents plaques electroniques i fins i tot amb un motor nou d’ECAT, semblant al existen. Però, després de moltes proves i d’hores de paciència, quedà clar que aquella no era la solució. 

L’alternativa definitiva era instal·lar un motor de la firma belga amb què ells treballen habitualment, segur i mes potent. El problema? El calendari, les vacances i l’estiu: empreses tancades, estoc limitat i molt poc marge de maniobra. Finalment, proposaren una idea tan arriscada com generosa: retirar provisionalment un motor d’un altre campanar que, durant els dies de festa, només utilitzava el toc manual. 

El poble elegit va ser Moixent. Des d’ací, torne a expressar el meu agraïment al campaner i amic Felipe Sanchís, així com a la parròquia de Sant Pere Apòstol i al seu rector, per la seua disponibilitat i la seua gran generositat en cedir-nos el motor. 

 

 

 

Un repte tècnic de primera magnitud

        Una vegada aconseguit el motor, encara quedava un obstacle majúscul: el nostre sistema funcionava a 230V monofàsic, mentre que el nou motor exigia 380V trifàsic. Calia pujar tota una acometuda nova, des del comptador de la llum fins a la sala de campanes, en temps rècord i sense deixar cap cable a la vista. Com no podia ser d’una altra manera, el grup de campaners ens posàrem ràpidament mans a l’obra per a realitzar-lo amb la major rapidesa i celeritat possibles.

 

 

Quan la infraestructura va quedar llesta vaig tornar e telefonar a Electrorecamp, Vicente i César tornaren rapidament per instal·lar i programar el motor cedit per Moixent. Aquesta vegada, per fi, tot encaixà: la campana va començar a funcionar amb una suavitat i precisió que feia temps que no veiem. La programació del mig vol la reservaríem per al dia del manteniment general, (cosa que tampoc ens va donar temps a concloure).

 

 

El dia assenyalat

       Buscant una data en què tots poguérem estar disponibles, o almenys la majoria, el nostre amic Víctor va fer el seu característic bàndol, convocant-nos el 25 d’octubre, a les 7:30 del matí, a la porta de l’església. 

Aquell dia ens reunírem:

      Víctor Pagán, Víctor Pirri, Fran, Enrique, David, les joves promeses Guillermo i Mila, i jo mateix. També ens va acompanyar Vicent, tècnic d’Electrorecamp.

Començàrem atacant el manteniment de tres campanes alhora: la Major, la Mitjana i la Dejuni. La Segona i la Menuda quedaren per al final. 

 

 

Un manteniment més profund del que és habitual

        A més de les tasques que fem cada any —apretar totes les femelles de les trujes, barnissar-les, revisar batalls, martells, motors i cadenes— enguany férem un treball especial: afegir les mencionades plaques metàl·liques a les trujes de la resta de les campanes, per aconseguir una compensació més precisa, i intentar així tindre d’ara en avant menys problemes.

 

 

Aquest desequilibri, present sobretot en les campanes grans, ha provocat diverses avaries electròniques en els 22 anys des de la restauració. A més, exigia un esforç enorme en els voltejos manuals i deixava esgotats els campaners, provocant certa desmotivació en estos tocs manuals, els cuals hi ha que tindre en compte que estan declarats "Patrimoni immaterial de la humanitat" per la Unesco.

Aquest treball extra ens va allargar més del previst i no va ser fins aproximadament les tres de la vesprada quan, finalment, les cinc campanes quedaren en perfecte estat, lluentes i equilibrades, preparades per continuar marcant el ritme cotidià, engalanant i decorant les festes del nostre poble. (Encara falta alguna xapa per col·locar, que pensem realitzar en manteniments successius).

Així donàrem per conclosa la tasca de manteniment d’aquest any 2025: un any complicat, intens, però també ple de col·laboració de moltes persones, unes mencionades en aquest article i altres no, sense la col·laboració altruista dels cuals hauria sigut impossible realitzar-ho en tan curt espai de temps, però tots treballant units en l'estima per unes campanes que formen part del nostre patrimoni castellut i del nostre cor.

 

 Singular bàndol fet per Victor per a convocar al manteniment:

 

 CAMPANERS I CAMPANERES OBRIU LES ORELLES 

 
🔔LES CAMPANES ENS CRIDEN
AL MANTENIMENT D’ELLES🔔
TENIM QUE 🧼NETEJARLES
🔧APRETARLES I🖌 PINTARLES
PER A QUE QUAN VINGUEN ELS FORASTERS NO DIGUEN QUE SON VELLES.
DEUEN D ESTAR A PUNT I REVISADES PERQUE ENTRE ELS VOLTEJOS DE TOT SANTS I ELS TOCS DE DIFUNTS A MIG VOL, ES PASEN LES POBRES DOS DIES TREBALLANT DE 🌞SOL A SOL.🥵JA QUE ES FESTA DE GOIG I  NO DE MORTS NI TANATORI DONCS NOSALTRES ELS CRISTIANS RESEM PER LES ANIMES DEL PURGATORI.
AMB LES NOSTRES ⛪MISES I 📿ROSARIS I LES CAMPANES 🔔AMB LA SEUA VEU AJUDEM A 🕯LES ANIMETES 🕯A QUE ARRIBEN AL COSTAT DE DEU.

NO RESEU A SANT NO PUC
I ACODIU A LA FAENA PERQUE GRACIES A ESTES OBRES, 
QUAN ARRIBEU AL CEL TINDREU LA VIDA PLENA.
AQUEST ANY L ESMORSAR SERA A ESCOTI JA QUE ANIREM AL BAR PERQUE QUE ES ON A VICENT LI AGRADA ANAR JA QUE VE A JUDARMOS DE VADES I EL TINDREM QUE CONVIDAR.

AIXI QUE AGAFEU LA CARTERA I NO VOS FEU DE ROGAR QUE EL RETOR ESTA ALFORRANT PERQUE EL MOTOR TE QUE PAGAR.
EL PROXIM DISSABTE 25 D OCTUBRE QUEDAREM EN EIXIR EL SOL PER RESAR PUJANT L ESCALA L ANGELUS A LA MARE DE DEU QUE TANT MOS VOL .
MOS VEEM A LES 7,30 A LA PORTA DE L’ESGLESIA PER APROFITAR LA GELORETA QUE MOS CONDIXCA LA FAENA ACABAR PRONTE I PODER ANAR A FERMON UNA FRESQUETA!!!!

QUI NO PUGA ACODIR A EIXES HORES I VULLGA VINDRE A ESMORSAR QUE NO TINGA QUIMERA QUE UN BON RATET ANEM A PASAR.
TOT EL GRUP ESTA AVISAT I TANT AL MANTENIMENT COM A L ESMORSAR A ACODIR CONVIDAT PERO ANEM A FER LLISTA PER A PODER TAULA ACOMANAR.

 

 

 

2 de Novembre "Dia d'Ànimes"

 

 

 

 

          Ens preparem, un any més, per a celebrar la Commemoració de tots els Fidels Difunts, coneguda també com el “Dia d’Ànimes”. Abans de res, convé destacar que en aquesta jornada se celebraran tres Eucaristies a la parròquia, als horaris habituals de diumenge: a les 8.00 h, a les 10.30 h i a les 12.00 h.

Així mateix, i ates a l’amplitud del tema que ens ocupa, he considerat oportú dividir aquest article en quatre parts diferenciades, per a poder aprofundir amb serenitat en cada aspecte que envolta aquesta significativa celebració.

----Primer. La diversitat de tocs de difunts que existixen a Castalla, així com la manera i el moment en què s’utilitzen.
----Segon. La singular tradició pròpia d’aquest dia de difunts a Castalla.
----Tercer. Els horaris dels tocs que es realitzen en aquesta jornada.
----Quart. La visió cristiana, el significat i la història que envolten aquest dia.

                                                                        MENUDA

                                                                        DEJUNI

-------------------------------------------------------------------- 

PRIMER: Diversitat de tocs


            Fins a principis dels anys seixanta, quatre tocs de difunts diferents eren els que s'efectuaven ací a Castalla, imagine que igual o semblant que a altres llocs. Estos es realitzaven en funció de l'enterrament que se sol·licitava per al difunt, i este podia ser de primera, de segona o de tercera, quedant el de primera especial que s'utilitzava només en este dia de fidels difunts o d'ànimes; vaig a continuació a desglossar en què consistix i quines campanes intervenen en cada un d'ells.

 

 

 

 

 

 

 

 

            El de tercera: Este toc és el més lent de tots i es podria denominar com el més trist o fúnebre, i en ell alternen les campanes dejuni, mitjana i major però molt lentament.

    Detall de toc de tercera

       El de segona: Este toc és el que es continua utilitzant en l'actualitat, tant en els senyals com en tots els soterrars i consistix en una alternança de campanades entre la dejuni i la mitjana, molt més ràpides que en el toc anterior, i cada deu d'estes, una distanciada amb la major.

                                                

 

 

                                                        Detall de toc de segona

            El de primera: Este toc es realitza amb les campanes dejuni i mitjana al mig vol sense intervindre cap campana més.

                                                  

                                                           Detall de toc de primera




 

           El de primera especial: Este toc és semblant a l'anterior, canvia que després d'un temps en esta alternança al mig vol entre la dejuni i la mitjana s'unix la major i transcorregut un altre espai de temps es paren les dos primeres quedant-se només la major al mig vol fins al final del toc.

                                      

 

 

 

                                          

                                               Detall de toc de primera especial





            També hi ha un toc, que no he denominat abans, que és el de “albat” sent el toc de difunts de xiquet, que és un toc afortunadament quasi extingit per ser molt pocs els xiquets que moren en l'actualitat en comparació a fa uns anys. En este toc, les campanes protagonistes són la xicoteta i la dejuni, la primera volteja mentrestant la segona toca el que es denomina el "cel, cel-cel”, que és un interval de campanades amb combinació d'una i dos successivament.

 

           En tots estos tocs al principi i al final (exceptuant els mitjos vols per motiu de les seues parades) es realitzen molt lentament el que es denominen “DRANCS” que no és una altra cosa que una successió de campanades totes al mateix temps i que en funció a la seua quantitat indiquen si el difunt és home, dona, sacerdot, el bisbe o el papa. 

                                                       

             Després del Concili Vaticà II es va unificar en un sol tipus d'enterrament per a tots i concretament ací a Castalla es va decidir utilitzar el toc de segona i van deixar de realitzar-se el de primera especial, el de primera i el de tercera.

              Quan restaurem les campanes el el 2002 vam creure que era una autèntica pena que eixos quatre tipus de tocs que durant segles s'havien utilitzat, deixaren de sonar per sempre, (exceptuant, clar està, el de segona que s'utilitzava per a tot) per això pensem que es devien recuperar els quatre, però això sí, per a tots igual sense distincions.

                          Detall del toc de enterrament de mig vol a tres campanes

 El de primera s'utilitzaria en els tres tocs per a tots els soterrars, amb l'excepció que al tindre més campanes li unim també la segona pareixent este toc el de primera especial.

El de segona per al que són els senyals de l'alba, migdia i vespra (quan hi ha algun difunt i abans de l'enterrament)

El de tercera i primera especial (este últim com sempre havia sigut)  serien per al dia 2 de novembre, commemoració de tots els fidels difunts i la seua vespra.

                                                                         MITJANA

 

 

            Després d'uns anys realitzant-ho així, vam tornar a replantejar-nos la qüestió, ja que ací a Castalla solen realitzar-se entre setanta i huitanta soterrars a l'any, que per tres tocs impliquen  entre 210 i 240 mitjos vols, la qual cosa generava en les cintes de les corrioles un gran desgast havent de canviar-les amb massa assiduïtat, alhora que teníem la impressió que açò suposava un abús de les campanes, per això vam creure convenient deixar per a tots els soterrars com des dels anys seixanta s'havia realitzat, el toc de segona, realitzant-se ja el de primera especial, el de primera i el de tercera per al dia de tots els fidels difunts i la seua vespra.(No és el mateix el colp que rep la campana amb el batall al mig vol que el que li dóna martell elèctric que té al lateral; la danya infinitament menys).

                                                                     SEGONA

---------------------------------------------------------------- 

SEGON: La tradició a Castalla

            Des d’èpoques molt antigues, era costum arrelat en el nostre poble realitzar, la vesprada del Dia de Tots Sants —és a dir, el dia 1 de novembre a poqueta nit “Cap vespre” del dia 2—, un llarg i solemne toc de campanes dedicat a pregar pels difunts. Aquesta senyal o toc, coneguda popularment com “la senyal d’Ánimes”, s’iniciava quan el sol ja declinava i s’allargava durant tota la nit, com a mostra de respecte, record i pregària per les ànimes dels familiars, amics i paisans que ja havien faltat.

           Amb el pas dels anys, aquell toc que ressonava melangiós sobre el poble i la foia de Castalla, va anar escurçant-se. El pas del temps, els canvis d’hàbits, modernització de la vida, sense desestimar la elecrificació de campanes, van fer que aquella antiga tradició quedara reduïda a una durada molt menor: primer unes poques hores, i finalment tan sols mitja hora, com es fa en l’actualitat.

 

 

 

 

           Durant aquella llarga nit de vigília, eren molts els veïns i veïnes del poble que s’acostaven al campanar per ajudar als campaners o per rellevar-los quan el cansament feia acte de presència. Aquella tasca, plena de devoció, germanor i comunitat, es convertia en una mena de vetla col·lectiva, on la fe, germanor, solidaritat i la convivència es donaven la mà, amb el desig de pregar, i d’animar a altres a fer-ho, per les ànimes dels nostres avantpassats difunts que encara esperen contemplar la llum del rostre de Déu.

          Mentrestant, els acolits de la parròquia, “monesillos” com ací diem, revestits amb les seues túniques, sotanes i roquets, recorrien els carrers del poble i anaven de porta en porta demanant la tradicional “llimosneta pal quijalet”. Aquesta almoina, recollida amb humilitat i alegria infantil, servia després per a repartir-se entre els campaners i els acolits, que així podien alimentar-se i resistir aquella nit tan llarga de tocs i oracions.

 

 

          Eren temps de senzillesa i germanor, on les tradicions no eren tan sols rituals, sinó autèntics vincles que unien la gent del poble en comunitat. Encara fins ben entrada la dècada dels anys setanta del segle XX, aquesta singular pràctica es va mantenir viva, tot i que ja començava a perdre la seua força original, sent ja molt reduida en el temps.

           Jo mateix vaig tindre la sort de participar-hi en ambdues facetes: primer com acolit, recorrent els carrers amb la bossa per a l’almoina, i més tard com a campaner, fent sonar amb les meues pròpies mans aquelles benvolgudes campanes, que ja en aqueix temps només ressonaven durant una hora, sense relleus ni descans. Amb cada toc, semblava que les veus del passat tornaren a parlar-nos, recordant-nos que darrere de cada tradició hi ha la memòria viva d’un poble.

 

 

 

          Ara bé, aquesta memòria col·lectiva sembla cada vegada menys viva, i això es deu, segons el meu criteri, probablement a dos factors fonamentals. En primer lloc, perquè sembla que tot allò que prové de fora o és d’origen extern siga percebut com a millor o més valuós que el que, al llarg dels segles, hem construït i heretat dels nostres avantpassats. Aquesta tendència a valorar més l’extern que el propi ha contribuït a debilitar el sentiment de continuïtat cultural local.

         En segon lloc, la ràpida massificació i l’augment de població que s’ha produït en els darrers anys ha comportat que moltes persones vingudes de fora consideren que les tradicions locals han d’adaptar-se a les seues necessitats o expectatives, i no a l’inrevés. Açò ha provocat una certa tensió entre la preservació del patrimoni immaterial del poble i les noves realitats socials, ja que per a alguns aquestes manifestacions tradicionals resulten anacròniques, molestes o poc compatibles amb les seues expectatives o el seu mode de vida.

 

 

 

 

        En conseqüència, es dóna la paradoxa que és el poble mateix qui ha d’adaptar-se a les pretensions dels nouvinguts, i no aquests a les costums arrelades del nou lloc que els interesa habitar. Esta situació posa de manifest la necessitat de revalorar, protegir i transmetre aquestes tradicions locals, religioses i culturals, com a part essencial de la nostra identitat col·lectiva i de la memòria històrica que ens defineix com a poble en comunitat, on pense, que és la propia corporació municipal la que devia involucrarse en la preservaciò del valuos i sigular patrimoni castellut.

 

 

                                                                      MAJOR 

------------------------------------------------------------------ 

TERCER: Els tocs del dia i vespra

 

         Afortunadament, a data de hui, la tradiciò continua vigent, sent  este un  dia molt singular i extraordinari per a les campanes en el que tenen una gran activitat i protagonisme especial, invitant-nos a recordar i resar pels que ens han precedit en esta vida, vaig per això a continuació a enumerar els tocs per a este dia.

 

 

Dia 1 de novembre “vespra”

Durant el dia tocs propis de “Tots Sants” (narrats en l'entrada anterior)

20.01 h. toc de l'Ave Maria parròquia, convent i ermita.

20.02 h. Parròquia: Senyal difunt de tercera (20 minuts)
               Convent: Senyal difunt de tercera (10 minuts)

21.01 h. Parròquia: Senyal difunt de primera (10 minuts)

                                                                             MAJOR 




Dia 2 de novembre “Commemoració de tots els fidels difunts”

 

07.30 h. parroquia: 1r Toc a missa amb senyal difunt de tercera.

07.45h.      “           2n Toc a missa amb senyal difunt de tercera i mig vol major

08.00 h.     "           3r Toc a missa amb senyal difunt de tercera. 

 

 

08.01 h. Toc d'alba parròquia, convent i ermita.
08.02 h. Parròquia: Senyal difunt de primera (10 minuts)
               Convent: Senyal difunt de tercera (4 minuts)

10.00 h. parroquia: 1r Toc a missa amb senyal difunt de tercera.

10.15 h.      “          2n Toc a missa amb senyal difunt de tercera i mig vol major 
10.30 h.      "          3r Toc a missa amb senyal difunt de tercera
 

 

11.30 h. parroquia: 1r Toc a missa amb senyal difunt de tercera.
11.45 h.      “          2n Toc a missa amb senyal difunt de tercera i mig vol major
12.00 h.      "          3r Toc a missa amb senyal difunt de tercera

13.01 h. Àngelus parròquia, convent i ermita.
13.02 h. Parròquia: Senyal difunt de primera (10 minuts) 

             Convent: Senyal difunt de tercera (4 minuts)

 

 

20.00.  Toc de l'Ave Maria parròquia, convent i ermita

               
                                                                       SEGONA

 

 

 

 

 

 CUART: Visió, significat i historia.

 

          Cada 2 de novembre, en l’Església Catòlica celebrem amb profunda devoció la Commemoració de Tots els Fidels Difunts, una solemnitat en què els creients elevem oracions i sacrificis per les ànimes que encara es purifiquen en el Purgatori, confiant en la infinita misericòrdia de Déu. Aquest dia ens convida a contemplar el misteri de la mort a la llum de la fe i a renovar la nostra esperança en la promesa de la vida eterna. La litúrgia ens recorda que la mort no és el final, sinó un pas cap a la plenitud de la comunió amb Crist ressuscitat. A través de l’oració, l’Eucaristia i les indulgències, els fidels expressem el nostre amor i gratitud envers aquells que els van precedir en el camí de la fe, oferint el seu sufragi perquè, purificats per la gràcia divina, puguen gaudir del descans etern en la presència del Senyor.

 

 

 

         L’origen d’aquesta commemoració es remunta al segle X, quan l’abat sant Odiló de Cluny va instituir una jornada especial per a pregar pels difunts dels monestirs benedictins. Amb el temps, aquesta pràctica piadosa es va estendre per tota la cristiandat, i fou acollida oficialment per l’Església universal. El seu propòsit és recordar que tots els batejats, fins i tot després de la mort, romanen units en l’amor de Crist, i que l’oració dels vius pot ajudar les ànimes que es purifiquen a assolir la glòria celestial. Així, la commemoració dels fidels difunts no és un dia de tristesa, sinó d’esperança i de caritat espiritual. És una expressió concreta de la fe en la resurrecció i en la comunió dels sants, mitjançant la qual els creients participem activament en l’obra redemptora de Crist, oferint oracions, indulgències i actes de misericòrdia pel descans etern d’aquells que ens van precedir en la fe.

 

 

 

 

             En aquesta data, els fidels participem amb especial fervor en la Santa Missa, considerada l’acte més perfecte d’intercessió per les ànimes del Purgatori, ja que en ella es renova el sacrifici redemptor de Crist. A més, molts creients visiten els cementeris per a pregar davant les tombes dels seus éssers estimats, adornant-les amb flors i llums com a signe d’esperança en la resurrecció. L’Església, en la seua saviesa pastoral, concedeix indulgències plenàries o parcials a aquells que, amb les degudes disposicions, ofereixen oracions pels difunts durant aquests dies, reforçant així la comunió espiritual entre vius i morts. Aquestes pràctiques, plenes de fe i d’amor, reflecteixen la certesa cristiana que la mort no trenca els llaços de l’esperit, sinó que els transforma en una unió més profunda en Crist. D’aquesta manera, la commemoració dels fidels difunts es converteix en una manifestació viva de la caritat cristiana i del desig de participar, juntament amb tots els sants, en la glòria eterna del Regne de Déu.

 

 

Crist Jacent "El Vellet de la Sang"

 

 

 

             La Commemoració de Tots els Fidels Difunts ens convida, cada any, a mirar la mort no amb temor, sinó amb els ulls de la fe. Enmig del dolor per l’absència dels qui estimem, l’esperança cristiana ens assegura que la vida no s’acaba, sinó que es transforma en comunió eterna amb Déu. Recordar i pregar pels difunts és un acte d’amor que transcendeix el temps i l’espai, un gest de confiança en la misericòrdia divina i en la promesa de Crist: «Jo sóc la resurrecció i la vida; el qui creu en mi, encara que haja mort, viurà» (Jn 11,25). Que aquesta celebració renove en nosaltres el desig de santedat, la pràctica de la caritat i la ferma esperança de reunir-nos un dia amb els nostres éssers estimats en la casa del Pare, on ja no hi haurà plor ni dolor, sinó alegria eterna en la presència del Senyor.

 

 

Visita de la Mare de Déu al cementeri