jueves, 14 de octubre de 2021

Les campanes i Enric Valor

 



Tal com faig referència en l'entrada a aquest post, i encara que crec que no és necessari narrar l'obra i vida d'Enric Valor, si vull fer unes breus anotacions com a introducció sobre ell i posteriorment comentar els seus texts referents a les campanes i els seus tocs.

Enric Valor i Vives, va ser un escriptor i lingüista valencià, nascut a Castalla, que va destacar com un dels grans lexicògrafs en llengua valenciana. A més, la seua tasca de recuperació de la cultura popular valenciana li converteix en un dels més grans autors del segle XX en aquesta llengua.

La major part de la seua obra es va publicar en valencià, sent traduïdes al castellà algunes de les seues "rondalles" més conegudes.

Enric Valor va treballar com a periodista i cronista en nombroses revistes com El Tio Cuc i durant la República va participar en la normalització del valencià.

Les seues obres més conegudes són Rondalles Valencianes, L'ambició d'Aleix, La flexió verbal i El Cicle de Cassana.

Dins d'aquesta trilogia del cicle de Cassana, vull més concretament fer referència al primer llibre  "Sense la terra promesa”, on deixa clarament patent, que com a bon  "castellut", era un gran coneixedor d'un altre llenguatge; el llenguatge de les campanes. A continuació desglossaré els punts en els quals he trobat una clara al·lusió a  aquestes i els seus tocs, narrats en una gran riquesa lèxica, sent alguns d'ells comuns en el món campaner i altres més concretament d'aquesta, la seua ciutat natal.

 


 1º L'enterrament havia de tenir lloc l'endemà amitjan matí,... amb les sonores batallades dels drangs, del mig vol fúnebre de les quatre campanes de la parròquia.... Al poc van sonar drangs dramàticament repetits, uns drangs tenebrosos....

 Ací està fent referència al que són els senyals de difunts, que en l'actualitat encara es continuen realitzant. Es tracta d'un toc que, quan ha mort algú de la localitat, es realitza després dels tocs de l'Ave Maria, a l'alba, migdia i vespra (a poca de nit). Els drangs als quals fa referència és una successió de campanades a l'uníson de totes elles molt lentes realitzades al principi i final del toc, on anuncien si el difunt és dona, home, rector, bisbe o Papa.

 


 

2º De dalt del campanar, enlairat i massís, tot de pedra rosegada i daurada per la intempèrie secular, s'estimbaven titubejants les campanades d'un mig vol peresós; encens i olor de cera s'escampaven per la plaça i el carrer Major i al davant de l'església.

En aquest cas, el toc de mig vol narrat, és el toc de difunts denominat de primera, on les campanes són simplement balancejades, sense donar la volta completa, per això la seua velocitat és més lenta i ell el denomina peresós. Més concretament ací fa referència a un enterrament, com fins no fa molt temps encara es continuava realitzant (principis dels 90), eixint en comitiva el clergat, sagristà amb creu alçada, acòlits amb cirials i l'hisop amb l'aigua beneïda  fins a la casa del difunt, on s'asperjava i començaven les oracions pel  soterrament,  i a continuació  acompanyar-lo fins a l'església. A més dels tres tocs pel enterrament, les campanes sonaven tan a l'eixida com a l'arribada de la comitiva fúnebre.



3º Quan queien de dalt del campanar les grosses dotze batallades del migjorn lentes, espaiades, alegrament solemnes,...


Lògicament, en aquest punt la referència que fa és al toc horari de les dotze del migdia. El seu esment "grosses" és perquè la campana que reprodueix aquest toc era la grossa o major i això de lentes i solemnes és degut a que, en aquells anys les campanes no estaven electrificades, i el seu accionament era mecànic; el propi rellotge, mitjançant una cadena unida a un gran mall col·locat al lateral de la campana, elevava aquest uns centímetres de la mateixa i el deixava caure sobre ella, per la qual cosa el procediment era una mica més lent que en l'actualitat. En aquest cas comet l'error, crec que voluntàriament per magnificar el toc, en denominar-lo  "batallades", no sent això real perquè la batallada es produeix quan el batall (utensili de ferro que penja de l'interior de la campana) colpeja a aquesta.
 
 

 

4º No tornaven a ses cases, ni ell ni els seus amiguets, sinó a la poca nit, després que els drangs de la campana grossa tocaven l'Ave-Maria.


Aquest és un toc que ja he esmentat en l'apartat primer. Antigament es realitzava a l'alba (toc d'Alba) a les dotze del migdia (Àngelus) i al capvespre (Vespra), però en realitat els tres es concreten en un, el toc de l'Ave Maria que es basa en el rés d'un Ave Maria després de cada colp de campana major, repetit per tres vegades. En l'actualitat estos tres tocs són en horari fix; a les 8 del matí, a la 1 del migdia i a les 20 o 21 hores en funció si estem en horari d'hivern o d'estiu; el que el toc de migdia ací es faça a la una es degut al fet de que quan es va realitzar el primer canvi horari, és a dir, avançar un hora sobre el sol, tota esta zona va traslladar este toc a les 13 hores per ser el migdia real.  En aquest cas torna a denominar drangs quan certament no ho són, ací sí que són batallades per ser colps de batall i drangs sí que podien haver-los si a continuació hi havia un senyal de difunts.
 

 
 

 

5º Dringava insistentment la campaneta del cimbori -un cossi lluent d'argent quasi pur segons deien-.

Aquest text ens introdueix en el que és la processó del matí de Pasqua; la processó de l'Encontre, indicant que la campana de l'ermita sonava insistentment, tal com es continua fent en l'actualitat, abans de l'eixida de la Patrona. Utilitza paraules molt tècniques i encertades, com per exemple dringava que ve a significar el so produït per dos objectes de metall en colpejar-se entre si, com són la campana i el batall. Compara la campana en un cossi i reafirma la dita popular transmesa de pares a fills, que aquesta era una campana de gran valor en l'aliatge del seu propi material, perquè afirmaven que era quasi tota d'argent. Aquesta campana no ha arribat fins als nostres dies en ser derrocada l'any 1936, desapareixent tant ella com quatre campanes més i un campanó d'hores del convent i la parròquia. 

 

 


6º Va arribar la comitiva al davant de l'església, en aquella plaça als quatre vents radiant de tendra llum primaveral, retronant del vol vertiginós de les quatre campanes.


Lògicament ací és narrada l'arribada de la Patrona a la parròquia en aquest dia de Pasqua, denomina el que és el volteig com a vertiginós, diferenciant-lo en gran manera quant als mitjos vols peresosos narrats anteriorment, també fa esment a la caixa de ressonància que ofereix el final del carrer major al costat de la plaça de l'església.

 

 


7º Sentien els tocs que des del campanar anaven marcant la proximitat del sagrat ofici, de tant en tant, el vol de la campana Mitjana, que feia ressonar com un chor els cingles del turó del castell.


Els tocs als quals fa referència en aquest apartat són els de l'acte de culte a la Mare de Déu del mes de maig, comunament denominat de les flors; tal qual diu és la campana mitjana la que amb els seus voltejos ho indica, però això va ser així fins a l'any 1986, en què aquesta campana es va clivellar, passant a realitzar-ho la campana xicoteta i la dejuni, aquesta campana fins el seu trencament estava situada en la finestra oest que dóna cap al castell, per això afirma que sonava com un cor sonant en els cingles del turó del castell.

 


8º La processó havia eixit feia una estona de l'església i retronaven al vol les quatre campanes. Les campanes, després de l'eixida, havien emmudit per complet.

 Novament en aquest punt està fent esment al volteig de l'eixida de la patrona en la processó del 2 de setembre, processó del passeig, també en l'actualitat se sol continuar realitzant tal qual especifica, callant les campanes per complet després de la seua eixida, per al cap d'un temps començar amb els voltejos processionals, que no són uns altres que l'alternança entre les diferents notes de les campanes amb intervals de parades durant l'itinerari de la processó.

 


9º Llavors, el sagristà envià el seu fill, escolanet de nou o deu anys, a tocar el primer toc de missa... i estava a punt de començar la sagrada cerimònia de la mitjanit amb un atronador brandament de campanes. Els drangs provocats per les estirades de corda del fill del sagristà, relliscaren per damunt les teulades.

 En aquest cas es tracta dels tocs a la missa de mitjanit de Nadal, la missa del gall, on detalla que l'acòlit, fill del sagristà, realitza els tocs a missa indicant novament a drang i està molt encertat perquè Castalla és dels pocs llocs que conec on els tocs a missa comencen de la campana xicoteta a la gran unint-se progressivament a l'uníson, per això es pot afirmar que és a drang, però a un ritme molt més ràpid del que són els drangs de difunt.; també esmenta un atronador brandament de campanes, que lògicament indica el volteig general del segon toc, tot tal com en l'actualitat es continua realitzant; sent un so atronador, perquè durant la nit els sons tenen una millor i major acústica, més fins i tot en aquells anys en què no havien altres sons que l'eclipsaren com a cotxes, motos etc.

 



A títol personal com castellut i campaner vull manifestar el següent: Les campanes sempre que sonen, parlen, per això, són un mitjà de comunicació que ha marcat el ritme quotidià, han decorat i engalanat les nostres festes, també han manifestat els dols, ens han congregat als actes litúrgics i unit en oració, han avisat de catàstrofes o tempestes, i així, han acompanyat a moltíssimes generacions d'avantpassats nostres, (la primera dada que tenim sobre elles és en el segle XV, encara que abans segur que ja n'hi haurien) sent aquests coneixedors dels seus diferents sons i del seu llenguatge. Tal com podem comprovar en aquests escrits d'Enric Valor, ell mateix també ho era, deixant-ho patent en una nomenclatura que ratlla la perfecció. Sent molt benvolgudes i valorades per la immensa majoria, fins al punt d'organitzar festes per la benedicció i col·locació d'una nova campana (com per exemple en 1901). Aquesta estima en l'actualitat fins i tot es pot percebre, però certament va en detriment, segurament per motius múltiples, però concretament crec que es pot centrar en dos com a mes importants.
 
 

 
 
 
         1r En les últimes dècades, Castalla ha més que doblat els habitants en la població, per això, encara que la majoria sí, alguns dels vinguts de fora ja no tenen aquest sentiment d'arrelament, i per això no les sent com a pròpies. Vull posar ací l'exemple de quan l'any 1978 l'associació de camioners de Castalla es va comprometre a desmuntar, baixar, portar a València la campana major,  dur-la i col·locar-la després del seu trencament i refosa, en l'article que van fer per al programa de festes van titular  "Tenim els millors campanes del País Valencià i no devem consentir aguantar-ne una badà". Com podem comprovar utilitzen el verb en primera persona del plural "tenim" i "devem", clar reflex de la pròpia identificació amb les campanes, havent-hi també molta gent que quan es refereixen a elles diuen “els nostres campanes són…” Val també con a exemple que quan esta campana  es bada, i el rector En Toribio Sellés demana la participació del poble per a sufragar les despeses, arreplega quasi el doble del seu cost, valent 147.125 pessetes  i arreplegant 267.900. destinant la resta per a obres de l'ermita; o la restauració integral efectuada per el rector En Juan Carlos Ferri en 2002.


         2n Altres persones, crec que per meres afinitats polítiques, són capaces de sentir indiferència, i fins i tot, algunes poques rebuig per aquest element patrimonial, que ens identifica, cohesiona, uneix i agermana com a poble, perquè al igual que les persones cada campana es única, en els seus gravats, decoracions, epigrafies, sons, i que a vegades amb molt d'esforç ens han llegat els nostres majors, el qual crec que hem d'esforçar-nos per mantindre, cuidar, i en la mesura que siga possible millorar, perquè arribe a les noves generacions en perfecte estat, i puguen gaudir com des de fa segles, de la més alta música que sona a Castalla.







1 comentario:

  1. Juan Carlos, crec que has fet un bon analisi de les narracions d,Enric Valor i Ens has fet reconeixer cada tòc. Enhorabona.

    ResponderEliminar