XXVIII Trobada de Campaners Valencians

 

        En aquesta nova entrada vull, com solc fer habitualment, deixar constància del 28 Encontre de Campaners Valencians, celebrat a la veïna localitat de Muro d’Alcoi, un esdeveniment que, any rere any, s’ha consolidat com una cita ineludible per a tots aquells que sentim gran afició per l’art ancestral del toc manual de campanes.

 

 

        El passat 22 de setembre vam rebre l’amable invitació de Josep Jordà, membre dels Campaners del Comtat, per a participar junt amb la resta de colles i associacions de campaners de la Comunitat Valenciana en aquesta trobada que, com ja he comentat, tindria lloc en la acollidora vila de Muro d’Alcoi.

 

 

        Després de rebre la invitació, la vaig traslladar immediatament al nostre grup de Campaners de Castalla, els quals, després d’uns dies de deliberació, em van comunicar amb pesar que la majoria no podria assistir-hi a causa de la coincidència amb altres compromisos i activitats previstes per a aquell mateix dia.

 

 

        Sent conscient de les dificultats, vaig respondre al nostre company Josep explicant-li la situació, però expressant-li també la meua ferma intenció d’intentar acudir, encara que fóra en representació individual i únicament durant la jornada matinal. Sempre he cregut que els diferents grups hem de donar-nos suport mútuament, especialment quan es tracta de localitats veïnes que compartim una mateixa tradició i passió.

 

 

        Finalment, i després de diversos ajustos d’última hora, vam ser quatre els que vam aconseguir quadrar les nostres agendes per a acompanyar els nostres companys campaners en tan significativa jornada. Així, el 28 d’octubre, a les 8.30 h del matí, vam emprendre camí cap a Muro d’Alcoi: Mari Carmen, les joves promeses Mila i Guillermo, i jo mateix, amb la il·lusió pròpia de qui sap que viurà un dia ple de sons, història i germanor.

 

 

    Programa d’actes  

09.30 h. – Recepció oficial per part de les autoritats civils i religioses de Muro d’Alcoi a totes els colles participants. Durant l’acte es va lliurar un obsequi commemoratiu a cada associació, símbol de l’agraïment i reconeixement cap a la seua tasca de preservació del patrimoni campaner.

10.00 h. – Cicle de conferències dedicades al patrimoni campaner, estructurat en tres apartats de gran interès:

 

• “Com restaurar un campanar des de dins de la sala de campanes”, a càrrec de Josep Jordà (Campaners del Comtat), qui va exposar amb rigor els criteris i pautes a seguir per a salvaguardar el toc manual de campanes, garantint la pervivència i seguritat dels campaners.

   

  
  
  

   

• “Nosaltres, els campaners”, una enriquidora aproximació al patrimoni campaner de la zona en qüestió del Comtat, presentada per Joan Alepuz, membre dels Campaners de la Catedral de València.

   

  
  
  

   

• “Entre cordes i campanes”, en què els Campaners d’Albaida van abordar el reconeixement de la UNESCO del toc manual de campanes com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, reflexionant sobre com projectar aquesta distinció cap al futur amb la implicació activa de tots els grups o colles.

   

   

  
  
  

12.00 h. – Pausa per a l’esmorzar. Un moment distés i entranyable que va permetre intercanviar recorts, impressions, anècdotes i experiències entre companys de distintes localitats, en un ambient de camaraderia i estima per la tradició compartida.

 

 

12.30 h. – Projecció del documental “Mans, cordes i bronze”, una emotiva obra que ret homenatge a aquells que, amb les seues mans, han donat veu i vida a les campanes al llarg dels anys. En el film, campaners veterans narraven amb nostàlgia els antics tocs dels seus pobles, descrivint el significat i forma de l’execució. Va resultar fascinant comprovar la riquesa i diversitat dels tocs, així com els similituts propis i a la volta diferencies que confereixen identitat propia a cada població.

 

        A partir d’aquest moment, i molt al nostre pesar, vam haver d’absentar-nos per força major, tot i que la trobada va continuar amb un ampli programa d’activitats que incloïa:

13.30 h. – Posada en comú de les activitats que han dut a terme els diferents grups o colles durant l’últim any.

15.00 h. – Dinar de germanor, on va regnar un ambient de fraternitat i companyonia entre els campaners valencians.

17.00 h. – Mostra de tocs tradicionals de campanes, a càrrec dels diferents grups participants al campanar i amb les campanes de la Església de Sant Joan Baptista de Muro. L’activitat, oberta al públic, va permetre als assistents gaudir d’una autèntica exhibició sonora, acompanyada de breus explicacions sobre la tipologia i el significat dels tocs des de la plaça de l’església.

 

         Des d’aquestes línies, vull expressar la meua més sincera enhorabona al grup de Campaners del Comtat per la impecable organització d’aquesta XXVIII Trobada de Campaners Valencians. Sóc plenament conscient del gran esforç, dedicació i estima que requereix coordinar un esdeveniment d’aquesta magnitud, on convergeixen tantes associacions, voluntats i tradicions.

 

 

       També vull ressaltar i agrair a totes les colles per l'esfors de mantindre viva aquesta herència espiritual i cultural que uneix les nostres terres al so del bronze, recordant-nos que cada campanar és, en essència, la veu viva del seu poble.

 

 

 

 

FESTA DE LA MARE DE DÉU DEL PILAR I TOCS

 

La festa del Pilar

        La festivitat de la Mare de Déu del Pilar és una de les celebracions més emblemàtiques del calendari religiós i popular, especialment a Saragossa, ciutat de la qual és patrona, així com de la Hispanitat i de la Guàrdia Civil. Cada 12 d’octubre, milers de persones s’apleguen per retre homenatge a la Mare de Déu baix aquesta advocació mariana tan arrelada en la història.

Va ser festiu per primera vegada l’any 1613, quan el Consell de Saragossa ho va aprovar oficialment. No obstant això, fins al 27 de maig de 1678 no es va declarar oficialment patrona de Saragossa a la Mare de Déu del Pilar. Des d’aleshores, segles de fe, tradició i devoció han consolidat aquesta celebració, que actualment és també reconeguda com la Festa Nacional de la Hispanitat i una de les festivitats més conegudes arreu del món.

 

L’origen de la devoció

         La història de la Festa del Pilar ens remunta a l’any 40 dC, quan l’apòstol Santiago el Major, germà de Sant Joan i fill de Zebedeu, predicava la paraula de Déu per terres de la Celtibèria. Durant el seu camí per l’Aragó, en la nit del 2 de gener de l’any 40, mentre es trobava a la vora del riu Ebre, se li aparegué la Mare de Déu. Segons la tradició, Maria encara vivia a Jerusalem, abans de la seua Assumpció, i va voler consolar i encoratjar l’apòstol en la seua missió evangelitzadora.

La Mare de Déu li va demanar que construïra una església sobre el pilar de marbre on ella s’havia aparegut. Quan Maria va desaparèixer, el pilar va romandre com a símbol de la seua presència i protecció. En aquell mateix lloc, Santiago va complir la seua petició, i amb el pas dels segles, aquest espai es convertiria en la majestuosa Basílica del Pilar, un dels santuaris més importants de la cristiandat i cor espiritual d’Aragó.

 

 

 

 

La Mare de Déu del Pilar a Castalla

         L’any 2015 va ser especialment significatiu per a la comunitat de Castalla, ja que es va beneir una nova imatge de la Mare de Déu del Pilar, tallada en fusta i portada des de Saragossa pel rector En Salvador Valls. Aquesta imatge es va col·locar en la segona capella entrant a mà esquerra, dedicada a la Misericòrdia, sobre una elegant peanya i dins una fornícula de fusta amb fons de tela adamascada daurada.

L’any següent, el 2016, se li va confeccionar i col·locar el primer mantell i la corona, beneïts durant la missa de la festivitat. El mantell va ser un regal anònim, mentre que la corona es va aconseguir gràcies a donatius i una rifa popular. A data de 2025, la imatge ja compta amb quatre mantells, tots ells donats per devots que senten una especial estima per aquesta advocació mariana.

 Els tocs de campanes

           Com és tradició, les campanes són les encarregades d’anunciar tots els esdeveniments, entre ells les festivitats com aquesta del Pilar, encara que amb un protocol especial. Normalment, només voltegen les campanes menuda i la dejuni, és a dir, sense la participació de la campana mitjana ni de les majors, ja que no és festa de precepte ni té categoria de gran solemnitat; pero, enguany, en coincidir en diumenge, s’hi afegirà la mitjana indicant que sí que és de precepte. Les de l’ermita de la patrona també voltejaran, ja que es tracta d’una festivitat dedicada a la Mare de Déu.

 

---

EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

 

EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU I HISTÒRIA DEL SANTÍSSIM CRIST DEL CONSOL

 

 

           El dia 14 de setembre, l’Església universal celebra la festivitat de l’Exaltació de la Santa Creu, una data molt especial per als cristians. Aquesta celebració ens recorda el moment en què la creu, que en temps antics era símbol de càstic i vergonya, es va convertir en signe de victòria i esperança per a tota la humanitat. Segons la tradició, va ser l’emperadriu Santa Elena qui, al segle IV, va trobar a Jerusalem la veritable Creu on va ser crucificat el Senyor. L’Església venera la Creu com el gran símbol de la redempció. En aquest dia, la litúrgia ens convida a mirar-la no sols com a instrument de sofriment, sinó com a font de vida i consol, perquè és a través d’ella que Déu ens ha donat la salvació. Per aquets motius considere oportú recordar la història de la imatge del Crist crucificat "Santíssim Crist del Consol", que es venera en la nostra parròquia de Castalla. També vull fer memòria de u dels pocs reliquiaris que a data de hui alberga la parròquia, perque van desapareixer la gran cuantitat que tenia en la devastació de la guerra civil. La peça en sí es tracta d'un “Lignum Crucis” que guarda en el seu interior xicotetes estelles de la Creu que va portar sobre els seus muscles el Nostre Senyor Jesucrist.

             Desconeixem l'origen de la primitiva talla d'aquesta imatge de Jesucrist clavat en la creu, el que sí hi ha constància és que es trobava situat en una capella lateral de l'actual ermita de la Preciosíssima Sang, per la qual cosa és deduïble que no seria de les dimensions de l'actual, per la reduïda grandària que aquestes capelles tenen. Aquesta imatge primitiva era propietat de la confraria de la Preciosíssima Sang, qui la va vendre; sent comprada a aquesta confraria per la família Esteve. Els noms dels components d'aquesta família que van realitzar la compra van ser: José i Onofre Esteve Cerdá; Lorenzo Esteve Pérez, Gabriel Esteve Rico i Gabriel Esteve Rodríguez d'Arnedo pel preu de 100 lliures, segons escriptura que van atorgar el dia 9 d'abril de 1589 davant el notari Gaspar Rico. Curiosament a partir d'aquest moment a la imatge va començar a cridar-se-li per tots els habitants de Castalla com el “Santíssim Crist dels Esteves”, la denominació dels quals va subsistir fins a l'any 1854 que el prelat de la diòcesi de València D. Mariano Barri i Fernández li va concedir la advocació de “Santíssim Crist del Consol”.

             La capella en la qual es va colocar la imatge no és l'actual, si no que va ser en la quarta entrant a mà dreta (que en l'actualitat està dedicada a Sant Josep). En aquesta capella també va ser pagat per la família Esteve l'altar i retaule, en el remat del qual estava gravat l'escut d'armes de la família i que consistia en dos esteves d'arada creuades. En el mateix any que se li va concedir la advocació del consol, 1854, D. Tomás Rico i Juan pertanyent a la família dels Esteve, va restaurar la capella, altar i imatge del Crist complint una promesa que havia oferit pel restabliment de la seua esposa Donya Teresa Semper Jordá, víctima d'una greu malaltia, també va pagar una corona de plata per a la imatge del Crist valorada en 150 ptes. les obres de restauració les va realitzar D. José Reig, d'Onil, per la suma de 750 ptes. Acabades les obres sol·licita D. Tomás Rico al prelat de la diòcesi que concedira que el Crist cridat dels “Esteves” es cridara de la ”Salut”, per haver-li-la concedit a la seua esposa. El prelat D. Mariano Barri, va contestar a la seua petició concedint a la imatge la advocació de “Santíssim Crist del Consol” per creure que aquesta dedicació era més apropiada i abarcava més que el de la Salut. Tant l'altar com la imatge van estar en aquesta ubicació fins a l'any 1936 en què va ser destruït.

           Durant aquest mateix any en què va ser destruït van empresonar a l'escultor nascut a Onil Pascual Sempere Sanchís, qui segons ell mateix em va narrar l'any 1978, va veure perillar la seua pròpia vida, realitzant la promesa que si eixia viu d'aqueix trànç regalaria a la parròquia a la qual pertanguera una imatge de “Crist crucificat”. Aquest gran mestre de l'escultura va nàixer a Onil el 6 de febrer de 1901, i es va casar amb Virginia Guill Mira en 1940 a Castalla, motiu pel qual en culminar la seua obra i realitzar la seua promesa, la imatge del Sant Crist la va regalar a la parròquia de Castalla per ser el lloc del seu domicili familiar i empadronament, morint el 17 d'abril de 1980.

            Una vegada acabada la guerra civil aquest escultor va tenir una grandíssima activitat perquè les esglésies havien quedat buides d'imatges i almenys les de major fervor popular calia reposar-les en el menor breu espai de temps possible, al voltant de moltes de les quals estaven embolicades les festes patronals. Entre les seues moltes obres que te repartides per la comunitat valenciana i inclus fora, ací a Castalla cal ressaltar la de la titular de la parròquia, l'Assumpció de la nostra Senyora, la Puríssima, la Verge del Rosari, Sant Francesc de Paula, Santa Rita, el Crist crucificat de l'ermita, l'esbós de Sant Josep i com no la del Crist al que ens referim. Aquesta talla la va concloure al principis dels anys 50, prenent com a models per a la mateixa a Baptista i Antoni Domenech “Caolla”, volent plasmar sobre la mateixa tot el dolor i sofriment que en la seua captivitat havia acumulat. Després de la seua conclusió tots van convenir, rector, escultor i autoritats en què la imatge hauria d'arreplegar la mateixa advocació que al que li precedia. Per a beneir la imatge va venir des de València el bisbe auxiliar D. Jacinto Argaya, realitzant-se en la pròpia casa de l'escultor, que està situada en el carrer Ancha i enfront del carrer Ramón i Cajal.

            Una vegada beneïda va ser traslladada en solemne processó fins a la parròquia, però com al principi no estava previst que la imatge haguera de ser processionada, no se li van realitzar andes, per la qual cosa va ser portada al coll en posició horitzontal pels llavors seminaristes de Castalla, presidint la processó l'esmentat bisbe auxiliar. Com la capella en la qual es trobava el seu antecessor ja hi havia una altra imatge, i dedicacio a Sant Josep, es va pensar col·locar-la en la segona capella entrant per la dreta, però com en el frontal també havia situat un confessionari es va pensar col·locar-la en el lateral esquerre, perquè en accedir a la parròquia sempre quedara visible. Es va col·locar sobre una tela rotja de damasc i un remarc de fusta en forma de creu, permaneixen així fins a la restauració de 1986 en què es va creure més convenient col·locar-ho en el centre de la capella i sense l'esmentada tela ni remarc, per a què res poguera eclipsar la bellesa de la talla. Des que es va col·locar i fins als nostres dies, pot dir-se que aquesta imatge gaudeix d'una profunda devoció entre els habitants de Castalla, sent diverses ja les generacions que han acudit a la seua presència en les seues oracions, exposant-li les seues peticions i sobre tot buscan consol en les seues afliccions. (Vull ressaltar que aquest gran escultor i millor persona era també un gran apassionat de les campanes, marxant fins i tot a València per a veure nostra anterior campana major en la seua refundició, explicant-me lo gratificant que va ser per a ell, el veure-la allí i intercanviar impressions amb el propietari de la fosa Salvador Manclús)

 

           En 1980, any en el qual va morir l'escultor, tres jóvens de la parròquia, Francisco Seva, Francisco José Vicent i jo mateix, conversant en una reunió informal, convenim que una imatge d'aquesta bellesa era una autèntica pena que no isquera mai en processó, per la qual cosa pensàvem que podria resultar interessant incloure-la en la processó del Sant enterrament, perque seria molt més complicat el fer un altre acte o processó nova. Seguidament vam procedir a donar el primer pas per a aconseguir la nostra finalitat i era l'autorització per part del rector D. Toribio Sellés. Sent els tres coneixedors de la gran amistat que tenia amb ell, convenim que la persona apropiada per a exposar-ho i sol·licitar-ho era jo. Després d'exposar-li la proposta, D. Toribio m'afirme el següent: 

 

1º Que li semblava bé la idea de traure una imatge tan devocinal i bonica en processó. 

2º Que no considerava apropiat que anara en la processó del Sant Enterrament, perque en ella ja ix el Crist jacent en el sepulcre. 

3º Que veia complicat que açò el poguérem realitzar perquè la imatge no té andes processionals.

 

Després d'una llarga conversa i resumint li vaig exposar que encara que ell tènia raó, vèiem més convenient el que isquera ja en una processó ben formada que el crear una altra nova (com la del silenci) i que el de les andes no era problema perquè estaven sense ús les andes que va entrar en 1939 la patrona a Castalla i que ja van ser adaptades per a enclavar a aquesta imatge del Crist en una missió parroquial, accedint seguidament el rector a donar-me l'autorització.

 

 

          Ràpidament van ser molts els jovens als quals va agradar aquesta idea, especialment al grup “Amunt” de la parròquia, en els qui amb molta il·lusió comencem tots els treballs perquè el Divendres Sant de 1981 isquera per primera vegada en processó. Vull ressaltar la gran acceptació que va tindre aquesta idea per tota la població de Castalla fins al punt que ràpidament es va començar a gestar la idea de formalitzar la seua confraria amb estatuts propis, la qual cosa va culminar el 3 de juliol de 1983, en el qual es va fundar l'esmentada confraria del Santíssim Crist del Consol.

 

           

          Entre la multitud de projectes que la nova confraria pretén realitzar hi ha un que cada vegada agafa més força, es tracta de recuperar els capuchins “capuchets” que a primers de segle XX acompanyaven aquesta processó portant estendards amb motius de la passió i mort del nostre Senyor Jesucrist, i que els nostres majors encara recordaven amb nostàlgia. En els següents anys es va complementant l'estructura de la confraria, en 1987 es confeccionen nous vestits de "verdugo" per als portadors. En 1988 es van realitzar uns preciosos vestits de xiquets penitents i sent aquests portadors dels símbols de la crucifixió realitzant-se també un nou estendard. En 1989 es complementen diversos vestits més de capuchins per a formar passadís al voltant de la imatge amb cirials.

            Durant dos dècades es va trobar aquesta confraria operativa, encara que prompte va començar el seu declivi a conseqüència que la majoria de jovens portadors, quan es feien majors, s'inscrivien en la confraria per excel·lència ací a Castalla que és la de la Preciosíssima Sang, per a així poder portar en aquesta mateixa processó al Crist jacent “el Vellet de la Sang” i sobretot a la patrona “ la Mare de Déu de la Soledat”, la qual cosa va ocasionar sobretot en la segona meitat dels noranta la falta de portadors. Com la confraria de la Preciosíssima Sang es troba sobrant de quadrilles, el clavari En. Idelfonso Verdú, va pensar que igual que en aquesta processó trau les altres tres imatges, també podria fer-se càrrec d'aquesta, per a açò va citar al rector En. Antonio Pérez a una reunió en la casa dels “majordoms” on li va proposar fer-se càrrec de tot però que havia de cedir-li la propietat de la imatge, així com de les andes i tots els ensers.

          La primera part al rector li va semblar bé, però en la segona va afirmar aquest que seria faltar a la voluntat de l'escultor i donant de la imatge, a part de que la parròquia no pot regalar les imatges de culte públic a confraries particulars, per la qual cosa no es va arribar a cap acord. A l'any següent i amb el nou rector Manolo de Maya es reprenen les converses, però aquesta vegada sense exposar ja petició de la cessió de la imatge, arribant en aquesta ocasió a un acord. Es va redactar un document, en el qual s'exposa que la imatge i els seus preparatius corresponen a la parròquia i als membres de l'antiga confraria i que la de la Preciosíssima Sang s'encarregara de les seues processons.

 

 

           Des de l'any 1986 la imatge del Crist del Consol presideix l'altar major de la parròquia durant tot el temps de quaresma, es col·loca darrere del baldaquí i sobre un fons de tela morada, color litúrgic propi d'aquest temps, exceptuant 1986 i 2014, en què per obres de la parròquia va presidir l'altar major del convent. En la meua modesta opinió crec que encara queda més elegant en el Convent que en la parròquia, ja que al no estar el baldaquí, queda a una altura molt superior i com suspès en l'aire, a més pel conjunt de colors de la nova decoració efectuada sobre el retaule d'aquesta església pel rector En. Salvador Valls.

 

            A conseqüència del corcó en les andes reutilitzades de la patrona, any 2013 pensem que seria convenient fer-les noves en ferro forjat, per a així intentar evitar el perill existent. També es va pensar a col·locar-ho un poc inclinat, ja que quan va alçat té el pes molt alt, comportant un gran problema per als portadors. Per a la realització d'aquestes andes vaig poder comptar amb la inestimable col·laboració d'Ismael Rico, ja que sense aquest no les haguera pogut concloure a temps.

 

 

    

 

      Lignum Crucis

         El Lignum Crucis és el nom amb què l’Església designa les relíquies de la veritable Creu de Jesucrist. Com he esmentat al pricipi, segons la tradició, va ser l’emperadriu Santa Elena, mare de Constantí el Gran, qui al segle IV descobrí a Jerusalem la Creu on havia estat crucificat el Senyor. Des d’aleshores, fragments d’aquesta relíquia s’han custodiat i venerat en moltes esglésies del món, com per exemple ací a Castalla.

 

 

 

      Com en altres anys, este dia 14 de setembre, serà exposat en la parròquia per a veneració pública, el lignum crucis que s'alberga en esta.