10 ANIVERSARI DE LA RESTAURACIÓ DE LES CAMPANES

                  En enguany que es compleix el 10 aniversari de la restauració de les campanes tenia previst fer una entrada per a explicar al detall com i perquè es va realitzar, la veritat és que van passant els mesos i se m'acumulen les idees per a efectuar les entrades, faltant-me temps per a realitzar-les i quasi acaba l'any sense aconseguir-ho, però bé, ara que dispose una mica de temps vaig a intentar-ho.

En el mes d'abril del 2001 pren possessió de la parròquia el nou rector D. Juan Carlos Ferri Albert, persona en la qual ja tenia amistat des de la joventut en temps de seminari. Aquest sacerdot és un gran emprenedor, treballador incansable i gran apasionat de les campanes, i encara que ho semble, no ho dic solament per l'amistat que ens uneix sinó que als fets em remet, no ho vaig a fer, però si desglossara totes les seues activitats que va realitzar en els seus cinc anys d'estancia a Castalla faltaria espai en el blog.

En els primers mesos de la seua arribada a Castalla ja ens va indicar a Fran i a mi que hauríem de buscar alguna solució per a la campana “mitjana” que des de 1989 es trobava trencada dins de la casa abadia, per dos motius fonamentals; el primer és que era una pena que una peça tan antiga estiguera en aqueixa lamentable situació, ja que de no tenir solució s'hauria de col·locar en un lloc preferent, i el segon era que veia que la casa abadia deshabitada des de 1985 en alguns llocs amenaçava ruïna, per la qual cosa seria convenient realitzar obra en ella i la campana es deuria canviar d'ubicació.

            En el mes de setembre d'aqueix mateix any, el meu amic Fran que llavors treballava buscant fuges d'aigua en els pobles voltants per a l'empresa en què treballa, es trobava realitzant aquesta tasca en la població d'Agost, curiosament va mantenir una conversa amb una senyora, el fill de la qual havia dut a terme un estudi sobre les campanes per a la universitat. Després de contactar els dos, li va informar Fran que volíem tamptejar de si cabria alguna possibilitat de soldadura per a la campana “mitjana”, (teniem constància que a Onil s'havia aconseguit soldar una amb exit recentment, però molts dubtes que en aquesta es poguera realitzar per l'actuació que ja realitzem sobre ella en la primera soldadura efectuada per nosaltres i que narre en una entrada anterior) al que aquest li va respondre que era possible que sí, però que li donaria el telèfon de Francesc Llop (president dels campaners de la Catedral de València) que li informaria més exactament.

Després de mantenir una llarga conversa i exposar-li el tema, este li afirma que si que podria tindre soldadura, però que era convenient esperar-se al mes de febrer o març del següent any per a intentar aconseguir una subvenció, ja que segons aquest, per l'antiguitat de la campana li correspondria, també li va donar un llistat d'empreses que podien efectuar aquesta tasca, indicanli que era condició indispensable substituir-li el jou metàl·lic per un de fusta, per ser en certa manera aquest corresponsable del trencament.







                                      









                                       

Després d'ajuntar-nos el capellà D. Juan Carlos, Fran i jo per a comentar tot açò i optar per què hauríem de fer, pensem que el primer pas a seguir seria dirigir-nos a algunes poblacions  per a observar i comprovar els treballs realitzats pel llistat de les empreses oferides per Francesc Llop, i seguidament demanar pressupostos a algunes d'elles.

 

             Com vam veure que l'assumpte tenia bastant envergadura, pensem que no hauríem d'actuar soles, i que seria molt convenient convocar a l'antiga junta de les campanes, atorgant-li veu i vot, i tots junts deliberar que procedia realitzar. Els membres d'aquesta junta érem les persones següents: el rector D. Juan Carlos Ferri, Emilio Bernabéu Leal, Francisco Antón Esteve, Idelfonso Verdú Leal, Antonio Berbegal Vidal, Rubén Palacios Cifuentes, Francisco José Rico Marco i Juan Carlos Candela.

Ens reunim l'11 d'abril de 2002, ja amb alguns pressupostos en la mà i amb diversos treballs vistos. (Un d'ells va ser el campanar de Biar, estant llavors al capdavant d'eixa parròquia el nostre actual rector D. Salvador, qui molt amablement ens ho va mostrar). Hi havia diverses opcions sobre el que podríem realitzar: 

 1ª Soldar la campana mitjana, substituint-li el jou de fusta (exigia Diputació per a concedir la subvenció) i deixar les altres quatre tal com estaven.

2ª Realitzar aquesta primera opció i a més cada any restaurar una de les campanes restants, substituint-los el jou i mecanismes.

3ª Realitzar la restauració de les cinc campanes al mateix temps.

4ª Incloure la campana de l'ermita en aquesta restauració.

Després de temptejats els pressupostos, ens inclinem per la tercera de les opcions, ja que en les despeses de grua hi havia un minvament gran en el preu, perquè en un sol viatge baixava totes les campanes i en un altre les pujava, mentre que en l'opció segon, aquesta despesa de grua es realitzava per a cada campana. També desestimem la quarta perque només podia haver-hi subvenció per a una campana, perdent-se per aquest motiu la de l'ermita que també li corresponia per la seua antiguitat, optant per deixar-la per a una altra ocasió, una vegada es tingueren les despeses d'aquestes ja sufragats.

               Una altra qüestió sobre la qual calia decidir era per una de les dos opcions que es presentaven a l'hora de soldar la campana mitjana:

1ª Simplement soldar-la (en aquest apartat se'ns exigia donar-li 1/4 de volta a la campana perquè el batall colpejara sobre zona no deteriorada, implicant açò modificar-li el ansa batallera i que tant la creu com la inscripció quedaren als laterals)

2ª Soldar i replenar les parts desgastades pel batall (amb aquesta opció la campana s'instal·laria amb la seua forma tradicional, sense tenir per açò que modificarla gens i a més garantint l'empresa soldadora alemanya "Hans Lachenmeyer" la campana com si s'estrenara nova, açò és per 20 anys).

      Per unanimitat decidim inclinar-nos per la segona, per considerar que valia la pena la integra recuperació d'aquesta enyorada campana, a pesar que el pressupost es duplicava, ja que la primera opció tenia un cost de 3.360 € i la segona de 6.120 €.

Al final ens inclinem que fóra l'empresa Tècnica i Artesania 2001 de Massanasa, (llavors situada a Catarroja) i el 15 de maig d'aqueix 2002 tanquem el contracte amb un pressupost de 49.000€. Dies després es presenten els operaris de Tècnica i Artesania per a anar desmuntant tots els mecanismes de les campanes, fins i tot els coixinets-rodament dels eixos de les campanes, deixant-les llestes per a la seua baixada. El 29 d'aquest mateix mes, sobre les nou del matí es presenten els operaris juntament amb la grua per a procedir a la seua baixada, tasca que va concloure cap al migdia.

                                       

Durant els dos mesos que vam estar sense campanes, van ser les del convent les que van substituir a aquestes en tots els seus tocs, per ser d'una mateixa parròquia, plantejant-nos també la possibilitat d'instal·lar una d'aquestes provisionalment en el campanar de la parròquia, desestimant-ho posteriorment pel treball que portava per a tan curt espai de temps, i açò sí, va ser la primera vegada en la història que la processó de la pujada de la Patrona i la de Corpus es va realitzar sense campanes, (encara que ja he comentat que van substituir les del convent i ermita).

El 19 de juliol a les 13 h. van arribar de tornada les campanes i es van exposar dins de la parròquia perquè tota la gent poguera observar-les de prop i fotografiar-se amb elles qui ho desitjara, percatánmos de la lluentor que presentaven en la neteja els bronzes i els preciosos jous de fusta similars als antics i originals. Van estar exposades els dies 19, 20, 21 i 22 en les dos capelles primeres de l'esquerra, sent una gran quantitat de persones les que van acudir.

            El dia 23 al matí es presenten novament la grua i els tècnics d'Artesania per a procedir a la seua pujada i muntatge. Sobre les 8 de la vesprada va concloure la pujada de les 5 campanes i el muntatge de tots els seus motors, electro-martells, nou quadre de contactors i ordinador de comandaments (substituït perquè l'anterior solament estava preparat per a controlar 4 campanes i a partir d'ara serien 5) va finalitzar el dia 31.

 

 

              La inauguració estava prevista per al diumenge 4 d'agost, però com no volíem tenir sorpreses pensem que seria interessant el provar-les abans, per açò el dia 1 vam fer un volteig general com a prova, i ens portem un bon esglai, perque la campana major no aconseguia donar la volta, cridem ràpidament a Javi de Tècnica i Artesania, qui en el dissabte 3 ve per a deixar-la en perfecte estat. (Aquesta campana en els dos anys posteriors va donar molts problemes, al meu entendre per excessiva descompensació, per açò van ser vàries les actuacions que es van haver de realitzar posteriorment sobre ella, col·locant-li una corriola de major diàmetre –al meu juici excessiva per antiestética- una cadena més ampla i un motor més potent del que necessita una campana d'eixa dimensió, fonent-se en diverses ocasions els varistors de la placa electrònica del motor, afegint-li al final un segon condensador perquè el motor desenvolupe més força en la seua arrancada).




                              

                              

              El diumenge 4 d'agost, en finalitzar la Missa de l'alba sobre les 8.45 h. eixim tots a la plaça de l'església per a procedir a la inauguració i realitzar el seu primer volteig general. Moltes van ser les persones que van contribuir a sufragar aquestes despeses, desde pensionistes fins a xiquets de comunió, oferint cadascú en la mesura de les seues possibilitats el que considerava oportú. He de ressaltar ací la gran tasca que va haver de realitzar Emilio Bernabéu “el pollo” que va aconseguir que diversos empresaris de Castalla deixaren aquesta quantia sense cobrar interessos, perquè es van tardar quasi tres anys a aconseguir tot l'import, podent posteriorment retornar-los els diners. Al principi l'alcalde de Castalla D. Juan Rico no estava per la labor d'aportar donació alguna per a les campanes,   afirmant aquest què calia fer les inversions en coses de mes vistositat i aquestes no es veien, però després de comprovar l'acceptació que havia tingut en la població va canviar de semblar i va decidir que el M.I. Ajuntament col·laborara amb 6.000 €, i es va comprometre a aconseguir altres 6.000 € de Diputació. També Conselleria, com he comentat, va col·laborar aportant 3.000 € amb la subvenció per a la soldadura de la "mitjana”, quantitats pràcticament irrisories tenint en compte que eren temps de bonança econòmica on s'invertien algunes vegades grans quantitats de diners en actuacions de molta menor rellevància patrimonial, aportant els 34.000 € restants els feligresos de Castalla.

     

Al meu juici aquesta restauració era una necessitat, ja que els mecanismes en 40 anys d'antiguitat presentaven gran deteriorament amb les seues consegüents avaries. També cal ressaltar que la sonoritat dels bronzes ha millorat notòriament, sonant com des d'antic, encara que açò sí,seguim tenint el problema que les dos campanes majors ofereixen notes molt similars. Aquest problema ho vaig consultar als germans Portilla (fonedors) i aquests em van aconsellar que s'hauria d'intervenir sobre la campana segona, primerament per ser de menor qualitat, sense desestimar que al ser de menor grandària seria prou més econòmic. Ara per ara tinc seriosos dubtes que aquesta intervenció en moltíssims anys es puga realitzar, únicament per la gran crisi econòmica en la qual ens estem enfonsant, acumulant-se per açò altres prioritats més necessàries i urgents, no podent invertir en aquestes actuacions que queden relegades a un segon lloc. “Una autèntica pena”, ja que com narre en la introducció al blog, la població de Castalla sempre ha tingut un gran orgull i estima pel so de les seues campanes.

. 

Personalment crec que tota aquesta actuació ha merescut la pena encara que solament fora per la recuperació de la campana “MITJANA” que amb les seus quasi 200 anys -300 en la seua primera fosa- que teníem com perduda, ha recuperat la seua preciosa sonoritat original, tal com els nostres majors i avantpassats la van poder sentir, sent motiu de gran satisfacció per nosaltres i per les generacions venideres, però també lamentant-me que en 1978 es decidira refondre la “MAJOR” i no guardar-la, perque ara haguérem aconseguit recuperar-la tenint l'harmonia acústica original.

.

CAMPANADES DE COMIAT A TONI ESTEVE

Dimecres passat 14 de novembre sobre les 9 del matí vaig rebre un missatge del  rector D. Salvador Valls, indicant-me realitzara els senyals a difunts de sacerdot, perque l'amic Toni Esteve havia partit cap a la casa del Pare; certament em vaig quedar de pedra ja que no m'esperava aquest desenllaç, a pesar que tots érem conscients que estava travessant i lluitant des de feia uns anys contra una llarga malaltia. (Tenia 60 anys d'edat).

Algunes persones en sentir el toc de campanes em van cridar per a preguntar-me qui era el difunt perque els havia semblat que el toc era el de sacerdot, al que vaig quedar sorprés per pensar que la majoria de la gent no ho reconeixeria per haver-se tocat en molt escasses ocasions. En les últimes dècades solament s'ha utilitzat en dues ocasions més, la primera va ser en 1985 quan va morir D. Toribi Sellés, després de 43 anys de rector de Castalla, i la segona en 1999 quan va morir D. Luis Rico Cerdà (petit), natural d'ací de Castalla.

El que és el toc en si és sempre el mateix, el denominat de segona, executant les campanes la mateixa melodia, canvia que al principi i al final del toc, totes les campanes al uníson executen els denominats “driancs” i en funció al nombre de campanades es fa eixa distinció, sent de la següent manera quant a la numeració:

4 driancs = Dona

6 driancs = Home

9 driancs = Sacerdot

12 driancs = Bisbe

16 driancs = Papa

Al ser natural de Castalla es va realitzar en aquesta parròquia un responso a les 12 del migdia del dia 15, abans de donar-li sepultura, realitzant-se la Missa funeral a les 10 del matí en la parròquia d'Ibi de la qual era el rector, quedant-se  les dos xicotetes per a albergar la multitud d'amics i coneguts que van acudir per a demanar per l'etern descans de la seua ànima i acomiadar-lo. La cerimònia va ser oficiada pel Bisbe de la diòcesi, D. Jesús Murgui, sent en més de cent els seus companys concelebrants.

Si m'haguera referit a qualsevol altre sacerdot haguera encapçalat el títol d'aquesta entrada com “campanades de comiat a D. Antonio Esteve”, però com tots els que el coneixíem, sabíem que des de la senzillesa que havia caracteritzat tota la seua vida, açò no era del seu agrat, preferint que el cridàrem com Toni Esteve, Toni “Cotonyo”, o Toni “Carmela” forma que tots els seus paisans el coneixíem pels sobrenoms referents a la seua família per part de pare i de mare.

               Encara que va viure molts anys fora de Castalla, mai es va desentendre d'est el seu poble natal, més be el contrari, considerant-se com un “CASTELLUT” més. Sempre que tenia ocasió acudia, participava i estava integrat en molts àmbits de la vida social castelluda com a comparses festeres, penyes futbolístiques etc…

És molt difícil en quatre línies fer un resum sobre la vida d'un sacerdot tan dinàmic i singular com ell va ser, (Tot un exemple de senzillesa i de vida entregada) la qual cosa sí vull ressaltar és que pràcticament tot el seu sacerdoci el va centrar a treballar bolcant-se a ajudar en els sectors més marginals de la societat, sent fins al final dels seus dies Delegat Episcopal de Caritas en aquesta diòcesi d'Oriola- Alacant, havent treballat anys arrere també en la de València. Ha sigut rector de Burjassot, Paterna i Benilloba. En l'actualitat era el rector de la Transfiguració del Senyor d'Ibi, i des de fa molts anys col·laborador en la revista diocesana “Nodi”, d'on extrac el seu últim escrit del cap de setmana passat.

Moltíssimes són les coses que podria narrar sobre ell, però tal vegada tampoc siga aquest el lloc, per açò només em queda convidar a qui llegeixi aquesta entrada en el blog a oferir una oració per l'etern descans de la seua ànima i recordar que el pròxim dia 27 de novembre a les 7.30 h. de la vesprada s'oficiarà una Missa funeral a la parroquia de Castalla.







.

LES CAMPANES DE CASTALLA Al NOSTRE SENYOR ROBAT D'ONIL

                 Després de la troballa del dia 28 de novembre de 1824, en la Pedrera de Tibi de la Sagrada Forma “El Nostre Senyor Robat d'Onil” i en el seu trasllat de retorn a aquest va fer una parada a Castalla, entrant a la població i en la seua Església parroquial, sent un volteig de campanes el que va anunciar al veïnat la seua arribada. (Vull ressaltar en aquest punt, la gran capacitat de convocatòria que en anys passats tenien les campanes, ja que un simple volteig general en un moment excepcional o extraordinari era capaç de convocar i concentrar a tota la població). Aquesta entrada a Castalla i en la seua parròquia, del Nostre Senyor Robat, és narrada textualment pel ministre degá, cronista i testimoni presencial D. Josef Antonio Sombiela i Mestre, de la següent manera:

“…Antes de entrar en Castalla esperaba el Ayuntamiento, el cura y clero con hábitos de Iglesia, la respetable Comunidad del gran Padre y Patriarca San Francisco de Paula: Bajamos del coche y la entrada en la villa fue majestuosa, fue tierna, digna de un pueblo que tiene hondamente grabadas en su corazón las máximas puras del Evangelio, que practica las virtudes cristianas. El vuelo de campanas y los vivas de aclamaciones repetidas anunciaron a los vecinos y habitantes de dicha villa que iba a entrar el Señor de cielos y tierra, que felizmente se había encontrado en un cantalar, y corrieron todos apresurados a recibirle. Las calles estaban llenas de un inmenso gentío: los balcones y ventanas ocupados por mujeres y niños, y todos llenos de placer adoraban a Jesús Sacramentado. Entramos en la Iglesia parroquial; y las sinceras demostraciones de afecto, las gentes  que se reunieron en ella, el vuelo de las campanas, el órgano, y el himno que cantaban el clero y la comunidad formaban una armonía inexplicable, el cura párroco de la expresada villa de Castalla que había tomado al Señor cuando bajamos del coche entre los nobles y cristianos ecos de alegría que resonaban en el templo, dio la bendición al pueblo: Este acto interesante, deliciosísimo la salida de la Iglesia, el tránsito por la villa fue un pomposo y magnifico triunfo de la Religión Sacrosanta que profesamos, consagrado a Jesús Sacramentado.

Salimos seguidamente de Castalla por el restante de la Villa hasta fuera del portal, de la cruz que hay frente del mismo se volvió a dar la bendición a todo el concurso que nos seguía por el cura párroco de Onil que había tomado al Señor al salir de la Iglesia de Castalla…”

Com crec que pot ser convenient, perque algunes persones que lligen aquesta entrada no tindran coneixement al fet que es refereix aquest títol de: “Nostre Senyor Robat”, vaig a continuació a explicar-ho i molt breument narrar la història de l'esdeveniment:

             Tot va començar en Onil, un dia de 1824, quan el Reverend D. Francisco Tormo va consagrar en la missa el pa i el vi. Llavors, en la matinada del 4 al 5 de Novembre, Nicolás Bernabéu, natural de Tibi, que en la seua infància havia sigut monesillo a Onil i que s'havia amagat en les voltes al costat del cor de l'església, després de la missa, va robar el viril d'or que contenia en el seu interior la Sagrada Forma juntament amb altres objectes de valor, i entrada la nit va procedir a efectuar el sacrílec robatori, escapant-se a continuació pel estret forat-respirador de l'escala del campanar, utilitzant per a açò les cordes de les pròpies campanes.

           Quan va arribar a Tibi, la va amagar de pressa i corrent, en el paratge de la "Volta Blanca". Posteriorment i pensant-se que aquell no era un bon lloc, la va amagar en " La Pedrera", també en el terme municipal de Tibi.

              Llavors, quan va creure que estava ben amagat, va anar a Alacant a vendre diverses peces de les del robatori. Allí en l'argenteria de Amérigo, el comerciant es va percatar que li volien vendre una peça robada de l'església d'Onil. Nicolás Bernabéu va ser detingut i el van tancar en el calabós del Palau a Onil.

          Tots els veïns dels pobles limitrofs buscaven la Sagrada Forma pels voltants de les viles, però, és Teresa Carbonell, veïna de Tibi, la que la troba en "La Pedrera". Avisats els pobles de Tibi, Castalla i Onil ixen al costat de les autoritats cap a Tibi per a acompanyar d'un poble a un altre al "Santisim Sagrament" fins a la parròquia d'Onil, instituint-se tres dies d'oracions i adoració en desagravit pel sacrilegi comès. Festes que continuen fins als nostres dies, celebrant-se el 28,29 i 30 de Novembre, no solament com a reparació sinó també com a gran goig pel privilegi de tindre des de llavors la mateixa Sagrada Forma incorrupta.

            Curiosament el ministre degá abans citat va insinuar al rector d'Onil que no creia convenient que es consumira la Sagrada Forma fins a adonar de tot l'esdevingut a l'Ordinari del lloc (Arquebisbe de València) i instituint-se a continuació un tribunal eclesiàstic a aquest efecte, on el ministre degá esmentat i testimoni presencial afirma el següent:

“…..El Tribunal Eclesiastico que desde en un principio tomó todo el debido interés en un asunto de tanta  gravedad y consecuencia, como se ha insinuado quiso igualmente terminarle por su parte con un justo fin de autenticar los prodigios que su Divina Majestad había obrado en el portentoso hallazgo de Jesús Sacramentado. Con este digno objeto el celoso prelado de esta diócesis el Excmo. Ilmo. Sr. D. Simón López ... acordó providencia el 11 de diciembre de 1824….. tomando en consideración lo expuesto por el cura párroco D. Francisco Tormo en 4 del mismo mes sobre si debería o no consumir la Sacrosanta Hostia y oído el parecer y dictamen de una junta de teólogos y canonistas en la que convinieron que debería conservarse registrándose semanalmente por un eclesiástico de ciencia y virtud haciendo las observaciones convenientes……..”

“………He leído originales los oficios hasta que tengo a la vista formado con fecha del 17 de diciembre del corriente año 1825 y que todas aseguran que la Sacrosanta Hostia robada y conservada en la iglesia parroquial de Onil, no se advierte novedad ni alteración particular; y siendo este otro de los prodigios que su Divina Majestad ha obrado en esta feliz y dichosa ocurrencia……” 

De tots nosaltres és coneguda la matèria per la qual està composada una forma, que no és més que un tros de pa sense llevat d'un parell de mil·límetres d'espessor, i és com menys sorprenent que després de quasi 200 anys, d'haver passat diversos dies a la interperie, soterrada entre pedres i palla, arribe fins als nostres dies completament intacta, quan tan sol en uns mesos es devia haver descompost, la qual cosa sens dubte es pot considerar com un grandiós miracle Eucarístic, signe de la presensia real de Crist.

No sé si la societat som conscients de la grandesa d'aquest signe o senyal fet per Crist tan prop de nosaltres, en la meua opinió, perquè als catòlics ens puga servir com a menut punt de recolsament en la fe, que en cada eucaristia es fa present el sacrifici que Crist va fer en la creu una vegada per sempre, que es perpetua el seu record a través dels segles i s'aplica el seu fruit, permaneixent al nostre costat per sempre tal com va prometre. I que el sacrifici de la creu i el sacrifici de l'eucaristia són un únic sacrifici, ja que tant en un com en un altre, Crist és el sacerdot que ofereix el sacrifici i la víctima que és oferida. Es diferencien només en la forma en què s'ofereix el sacrifici. En la creu Crist ho va oferir en forma cruenta, i per si mateix, i en la Missa (en el pa i el vi) en forma incruenta i per ministeri dels sacerdots.

            El rector de Castalla que va rebre a el “Nostre Senyor Robat” i que va donar la benedicció amb ell, no va ser un altre que D. Luis Jerónimo Jover, natural d'Ibi,  que va ser rector de Castalla des de 1797 fins a 1827,  qui després de la seua defunció i a les seues expenses, tres anys després ja en 1830, es va refondre la campana “mitjana” María de l'Assumpsió, encara que alguns s'obstinen a dir que és de 1803, data en què aquest rector encara li quedaven alguns anys d'exercir com a tal.

De les cinc campanes existents en l'actualitat en el campanar l'única que és segur que va voltejar en aquest esdeveniment i que conserva el seu bronze intacte va ser la “dejuni”, ja que la resta ha patit amb el pas dels anys refoses i substitucions. Probablement també voltejaria la de l'Ermita, ja que tot sembla indicar que en aquells anys estava col·locada en una espadanya sobre la façana de l'Església Parroquial.

                        

.