sábado, 26 de enero de 2013

PER QUI DOBLEN LES CAMPANES?






              En el que portem de aquest mes de gener s'han multiplicat per dos la quantitat de senyals i tocs a difunts del que seria la mitjana normal de qualsevol epoca de l'any, i per descomptat d'anys anteriors, ja que en tan sol 26 dies són 14 els enterraments aguts, sent el doble del normal, pel que els tocs a difunts han sonat pràcticament a diàri, però d'aquests catorze vull en aquesta entrada centrar-me mes concretament en dos per ser excepcionals en el que correspon als tocs de campanes propiament.

               El primer d'ells és el sacerdot nascut al poble D. José Antonio Berenguer Cerdà, conegut a Castalla com a “D. Antonio el Real”, i el segon és l'anterior sagristà de l'Església del Convent Pascual Bordera, conegut pels seus paisans com “Bill”.












              El primer, D. José Antonio, ens va deixar el dilluns 21 de gener amb 75 anys d'edat, després de travessar una dura malaltia, realitzant els senyals de difunts pròpies de sacerdot, (després de molts anys sense utilitzar aquest toc, en tan sols tres mesos aquesta ha sigut la segona vegada). La capella ardent es va instal·lar en la capella del Santíssim de la Parròquia, per açò a més dels senyals realitzats al migdia i al capvespre amb el Ángelus, realitzem una altra a l'entrada del fèretre a la parròquia sobre les 8.30 h. de la nit. La Missa exequial es va celebrar el dia 22 de gener a les 4.30 h. de la vesprada, sent presidida pel nostre Bisbe D. Jesús Murgui, concelebrant el Vicari General D. Francisco Conesa, quasi 150 sacerdots i alguns diácles, assistint també moltes persones de vida consagrada i resultant per açò el temple xicotet per a albergar la multitud de gent que volia acomiadar-li i resar per l'etern descans de la seua ànima. Els tocs de campanes d'aquest dia van ser els propis de qualsevol difunt però amb la distinció dels nou driancs sacerdotals; a l'alba, al mig dia i els tres tocs de l'enterrament amb el mig vol al segon toc i a l'eixida del fèretre després de concloure el sepeli. Tambe vaig realitzar el senyal que es tocava antigament en el ofertori. A continuació copie l'escrit de l'actual rector del teologat d'Alacant D. Pedro Luis Vives Pérez, sobre D. José Antonio:








Ayer, 21 de enero, moría, a los 75 años de edad, el sacerdote D. José Antonio Berenguer Cerdá. ¿Quién era este sacerdote? Para los sacerdotes de la diócesis de Orihuela-Alicante ha sido siempre «el Padre Berenguer» y así quisiéramos recordarlo ahora y siempre: como Padre. Este apelativo respondía no sólo a la diversidad de servicios y encargos que tenía y ha desarrollado en la diócesis, sino, sobre todo, al “espíritu” de solicitud, entrega, amor, respeto, con que trataba a cada uno y a todos en cada uno de estos diversos servicios.





                                 
























Sobre toda su actividad, había una que le distinguía y que le era más querida: la atención y el cuidado a sus “hijos” sacerdotes. Y es que D. José Antonio fue dos veces Rector del Seminario de Orihuela, director espiritual del Seminario Mayor de Alicante, y recientemente, Director de la Casa Sacerdotal de Alicante y Director de la Comisión para el diaconado permanente. Toda su vida estuvo por tanto dirigida y orientada a la formación y el aliento de los sacerdotes. Así lo comprendió él mismo al revelarle su madre, en el tiempo final de su vida, cuál había sido el origen de su vocación. Y es que la vida sacerdotal del Padre Berenguer se inicia incluso antes de su nacimiento. Nacido en Castalla el 1 de Agosto de 1937, así relató él lo vinculado que estuvo a un sacerdote, D. Silvino Prats Sempere, (natural de Onil y vicario de la parroquia de Castalla) martirizado en la madrugada del 29 de septiembre del año 36: «Cosido a tiros, todavía con la sangre caliente, caído de rodillas y con las manos juntas, quiso la providencia del Señor que pasara ante él mi madre. En los minutos en que paró el autobús en el que viajaba, estremecida de dolor al reconocerlo, le ofreció a Dios el próximo hijo "para que ocupara el lugar de Don Silvino y no se acabaran los sacerdotes". Ese "próximo hijo" es el sacerdote que escribe estas líneas. Mi vocación y mi ministerio están marcados por la sangre y martirio del Siervo de Dios Silvino". (D. José Antonio Berenguer Cerdá).

Para ejercer esta función paternal con los sacerdotes, D. José Antonio contaba con dos brazos poderosos: una honda espiritualidad y una sólida formación teológica y litúrgica. Ambas las ejerció notablemente en los 43 años de docencia que desempeño en el Seminario y también los 11 que desempeño en el Instituto Superior de Ciencias Religiosas de nuestra diócesis, y sobre todo, en cada entrevista espiritual con cada uno de sus “dirigidos”.

Su espiritualidad, alejada de cualquier afección superficial o frívola, era espléndidamente evangélica. El Padre sacerdote es uno de esos sacerdotes (mejor aún, cristiano), que se creía el evangelio, que había modelado su vida y sus existencia desde los consejos evangélicos y desde el seguimiento apasionado y enamorado del Señor. Esta frescura evangélica procedía por su estima y devoción al “caminito” de la Infancia espiritual de Santa Teresita de Lisieux, ya que la mirada al abandono y a la confianza en Dios estaba siempre presente entre sus consejos preferidos. Junto a la santa doctora del Carmelo, también conocía profundamente los otros místicos carmelitas del Siglo de Oro español: Santa Teresa de Jesús y san Juan de la Cruz, cuyos consejos para la vida de oración seguía como fiel discípulo. En las abisales tareas de discernimiento espiritual, seguía de cerca las orientaciones firmes de la disciplina jesuita de los Ejercicios Espirituales de san Ignacio de Loyola, aplicando con gran maestría los grados de humildad ignaciana, aprendidos sabiamente de mano de un maestro único: el Padre Luis Mendizábal, al que le unía una larga relación. De este jesuita español aprendió también a adentrarse en el inmenso amor redentor del corazón “humano” de Jesús, vivo y presente en la eucaristía y en la devoción afectiva al Sagrado Corazón, que le daba siempre un toque cordial y sencillo, alejado de toda frialdad y severidad, en el encuentro con toda persona, cualquiera fuera su condición moral. Este amor explicaba su dedicación a la vida de austeridad y penitencia, en reparación por la humanidad pecadora, movido siempre de una inmensa caridad pastoral. Por último, su labor docente, dedicada en exclusiva a la liturgia y al culto divino, hizo que encontrara en la liturgia de la Iglesia una preciosa fuente para la relación constante con el “misterio” de Dios. En esa escuela, la del misterio celebrado y vivido, que aprendía y enseñaba de manera magistral, ha dejado su legado más precioso, porque en ella, en la liturgia, veía representado el ideal sacerdotal por excelencia: la única mediación sacerdotal eficaz y viva de Jesucristo hoy. Son muchas las generaciones de sacerdote que han aprendido a celebrar la misa bajo su mirada atenta; él enseño a los sacerdotes a cómo tratar el misterio de amor que se realiza en la eucaristía.

Si lo más difícil, entre los sacerdotes, es saber ser sacerdote para ellos mismos, el Padre Berenguer ha sido Maestro excepcional en este arte: ser sacerdote y ejercerlo para y ante sus compañeros. Éste, es uno de los bienes inmensos, entre muchos, que nos ha dejado este sacerdote, enamorado de su vocación y de su misión, que la ha cumplido amando hasta “el extremo”. Ahora pedimos por él, para que Dios le tenga en su gloria y en su paz, y desde esta morada de luz y de alegría sin fin, siga ayudando a todos los sacerdotes y demás fieles que se acojan a su paternidad, más grande, si cabe, ahora en el cielo.

Pedro Luis Vives Pérez

Rector del Seminario (Alicante)



















             El segon, com he esmentat és Pascual Bordera de 80 anys d'edat, que ens va deixar el dia 22 de gener, sagristà del Convent des que va morir el seu pare en 1974, fins al setembre de 2008 en què per achacs de l'edat va haver de deixar-ho. Va ser una persona molt entregada en el cuidat d'aquesta Església, així com en els preparatius de les celebracions litúrgiques, dels sagraments, processons i altres actes que tingueren lloc en aquesta tan benvolguda Església, així com en el profund amor i devoció que sentia pel Sant que la presideix “Sant Francesc de Paula”.











             Com no podia ser d'una altra manera, tant el rector D. Salvador Valls com la família van creure convenient realitzar-li la Missa exequial en aquesta Església del Convent, per la qual cosa vam creure de justícia tant D. Salvador com jo realitzar-li els senyals de difunts en els campanars de les dos Esglésies, sent este un cas sense precedents, ja que es tinga constància mai ha succeït, realitzant també en aquest cas l'antic senyal en el ofertori de la Missa, intentant ressaltar o agrair d'aquesta manera la seua gran labor exercida.












            A més de que pel fet d'haver sigut sagristà durant tant temps, les campanes ho deurien ressaltar, hi havia una altra activitat seua, no menys notòria, per la qual considere es devia haver realitzat així, ja que al ser el fill del campaner “el tio Pascual”, tant ell com els seus germans, des de xiquets i fins a l'electrificació de l'any 1964 van ajudar i van col·laborar amb els tocs manuals de campanes, tenint per açò fins i tot les mans encallides pels esforços realitzats amb les maromes de les campanes.


           La Missa exequial va ser presidida pel rector de Castalla D. Salvador Valls, concelebrant quasi tots els sacerdots fills de Castalla al costat de la majoria dels quals van coincidir com a rectors durant els anys que ell va exercir les seues funcions. L'Església del Convent es va omplir per complet, perque vam ser molts, amb els quals ens va unir una grata amistat, els que vam voler acudir per a acomiadar-li i resar per l'etern descans de la seua ànima.

Descansen en la pau de Crist.










No hay comentarios:

Publicar un comentario